dimarts, 15 juliol de 2014

Els alumnes són els meus gurús

M'arriba un correu d'un bon amic comentant-me la publicació que ha fet el Jordi Martí al seu bloc arran d'una piulada de l'amic Boris Mir. Tinc molts temes pendents sobre la taula (sóc molt mal funcionari jo, en aquestes coses), però aprofitant que tenia pendent una resposta del Jordi, i que el tema que planteja el Boris també em preocupa, aprofito l'avinentesa. Volia comentar un seguit de qüestions.


Amb el Boris ens coneixem des de fa temps. Hem discutit i discrepat profundament sobre alguns temes  educatius que ara no venen al cas, però cal dir que el debat ha estat constructiu i per sobre de tot, molt respectuós. Com no podia ser d'una altra manera. Perquè per la seva trajectòria, i per la bona feina que està fent al capdavant de l'Institut-Escola Les Vinyes (que he comprovat in situ) .... un no pot fer més que treure's el barret i aprendre d'ell. Per descomptat, com et preguntes al teu post, no es refereix als alumnes sinó a la distància que separa el que s'explica del què es fa. Un exemple l'he patit quan a finals d'aquest curs he intentat trobar un centre que ens orienti en la implementació de portafolis de cara als alumnes de 1r d'ESO per al curs que ha de començar. No n'he trobat cap que ho apliqui de manera transversal al llarg de tota l'ESO (tant de bo si algú llegeix aquest post i em rectifica). 

l'Institut-Escola les Vinyes forma part  de la Xarxa d'Instituts Innovadors de l'ICE de la UAB,  impulsada i coordinada pel Josep Masalles. Com vaig dir en unes jornades recents, de professors innovadors n'hi ha un munt (la majoria, certament, treballant humilment a l'ombra), però de centres innovadors ben pocs. Filo més prim: només en coneixo els de la xarxa en qüestió, i ben pocs més. 

Perque la innovació, en solitari, és estèril. No té sentit si aquesta no aporta res a mig i a llarg termini per als alumnes. El veritablement meritori és ser capaç de convertir un centre, amb pocs mitjans, en un centre realment innovador. I sí, considero que el nostre sistema educatiu n'és molt, de mediocre, tot i comptar amb professionals realment bons, excel·lents. Tinc la gran sort d'estar-ne envoltat, ja sigui al meu centre com també amb altres xarxes amb qui em relaciono (companyes i companys de LaceNet WebquestCat, l'ICE de la UAB, Novadors, 1entretants, Espiral, Aulablog ...). 

Però negar l'evidència és faltar a la veritat, com també ho és el fet d'amagar el cap sota l'ala i negar la part (% important) de responsabilitat i que depèn de nosaltres: els professionals. I sí, també hi ha l'Administració, la premsa, els pares ... però fem el favor de centrar-nos en solucionar la part que ens pertoc. És molt fàcil critical el sistema, els pares, la premsa. Podem exigir a les altres parts, però sempre després de posar-nos primer les piles nosaltres. Ens han donat la gran responsabilitat d'acompanyar el creixement del més valuós de la nostra societat:  els nostres joves. És a dir, el futur immediat del país. I no s'està fent be, els docents tampoc. És el que penso.

Anem al gra. Volia centrar la meva reflexió en alguns aspectes relacionats amb la polèmica, per si poden (o no ) aportar una mica de llum al debat.
  • De la qualitat de les ponències. Recentment, en unes jornades educatives a Saragossa, el Fernando García Páez, bon amic, va llençar una pregunta al públic que ens hauria de fer reflexionar: 40 años de formación del profesorado... ¿Para qué?  Ho dèia en el sentit que deprés de tants plans de formació, tants diners invertits, cursos, seminaris, ponències, webinars i altres gaites ... a la majoria d'aules, especialment de secundària, continuem amb el mateix sistema de classes magistrals que quan nosaltres erem alumnes. Digitalitzats, però amb els mateixos tics i les mateixes sinèrgies (hi ha alguna altra professió al món que hagi evolucionat tan poc com la nostra?). La majoria d'experiències innovadores acaben en simples anècdotes. Que si les sabem embolicar bé fins i tot potser ens faran guanyar premis o concursos, però que no incideixen en el creixement dels nostres alumnes. Que, no ho oblidem mai, està per sobre de tot i que és el que dóna veritable sentit a la nostra feina. Deu ser que em faig gran, però m'he tornat molt selectiu i cada vegada em centro més en escoltar experiències de companys, i passo d'elocubracions teòriques (que també sé trobar solet a la web). Però també em passa el mateix amb els gurús, que hi són i que també es poden comptar amb els dits de les mans. M'he tornat molt selectiu, dèia,  i m'escolto també les persones que m'aporten coses. El Jordi Adell, per exemple. I ho és perquè cada vegada que tinc el plaer d'escoltar-lo o de conversar amb ell em sacseja i em fa tocar de peus a terra. M'aporta coses, que em permeten ser millor professional. Em fa reflexionar, em dóna idees, em llença reptes ... que intento portar a l'aula el millor que sé i que puc.
  • El treball ocult. Fa temps que parlo de 'turisme pedagògic', en  referència al munt de jornades, congressos, ponències ...  Consti que no critico que es facin, jo també en practico una mica, de turisme pedagògic (no tant com m'agradaria, confesso). A aquests esdeveniments hi solen assistir persones amb inquietud, i aquest tipus de trobades són sempre edificants a nivell emocional i també professional. Sí és cert que les persones que entren en aquest tipus de circuits acostumen a ser sempre les mateixes. He de dir, però, que tot i no ser suficient, les institucions que les organitzen són conscients d'aquest fet i fan tot el possible per renovar-se. En el cas del grup de secundària de les xarxes LaceNet i Espurna, que són les que coneixo més de prop, he de dir que en aquests darrers tres o quatre anys ha entrat molt gent jove que fins fa poc treballava de manera més silenciosa:  l'Esther Sancho, la Maria José Lasala, el Jose Pelegrina, el Jordi Marín el Toni Tubio, etc. Disculpeu que no els anomeni tots. 
  • Explicar més el què fem.  Ja sigui en ponències, en articles, en blocs ... hi ha poca experiència sincera d'aula. Personalment em cansa llegir refregits, o seguir curses de qui és el primer que descobreix la darrera eina. Expliquem més què és el que fem a l'aula. No només els èxits sinó també els errors. On ens hem equivocat i per què? I quins consells donem perquè la genr no caigui en els mateixos errors. Tots n'hem fet, jo també.  A mi em continuen interessant les experiències d'aula, però darrerament més les que impliquen més d'un professor o fins i tot tot el claustre. I si poden ser explicades pels protagonistes directes i no per tercers, perfecte. I si h expliquen els mateixos alumnes, encara millor.
  • Siguem respectuosos amb els demés, i amb la feina dels demés. Fa temps va sorgir una polèmica al voltant de les webquest que em va sorprendre (i entristir) molt pel to que es va utilitzar, especialment per part dels detractors. Molts dels quals, per cert, dubto que hagin intentat treballar-ne cap amb els seus alumnes. Per cert, jo sí les treballo (poc, potser una l'any) i em funcionen. Vull dir que em plantejo uns objectius i que el treball amb webquest és el que més m'ajuda a aconseguir-los. No vull tornar a obrir la polèmica, però és el mateix poc respecte que s'ha tingut envers persones amb les qui pots discrepar, però no faltar-los al respecte com s'ha faltat. Respecte per sobre de tot. 
  • Una visió massa optimista. Als centres només hi ha il·lusió allà on hi ha professors compromesos i responsables. Seguim amb llibres de text, predominància desproporcionada de classes magistrals ...  Si aquí hi sumem l'apatia que impera als claustres, i a la gent que sempre es queixa (la mateixa que abans,  però ara amb més bales) de que no tenim suport de l'administració ni dels pares, la societat no ens estima, que cobrem poc, blablabla, etc. doncs el panorama no és per tirar coets. Fins que la renovació i l'excel·lència professional no es vinculi més amb el sou, continuarem donant ales al professorat medicore (una minoria, cert, però que dóna molt pel sac amb total impunitat i que eclipsa la molt bona feina que fan els seus companys), que s'arrepenja en la seva plaça definitiva, que exigeix tots els drets però incompleix les seves obligacions mínimes. Em perdonareu, però sóc molt poc optimista i la meva sensació és que en comptes de millorar, involucionem en els aspectes fonamentals. Tots sabem que l'actual sistema permet de manera molt fàcil que una persona que vulgui posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa que impliqui una mica més de feina i de responsabilitat, pugui engegar a rodar els projectes. Només que hi hagi una o dues persones d'aquest tipus (tòxiques és la seva millor definició perquè solen intentar projectar la seva energia negativa a la resta de claustre), n'hi ha ben prou perquè un centre no pugui avançar, i per descomptat, esdevenir innovador. Per exemple.  En qualsevol altra feina, moltes d'aquestes persones haguéssin estat acomiadades.
  • Un sistema funcionarial que no ajuda. Un centre que vulgui ser innovador difícilment ho aconseguirà si el seu claustre és immobilista. La feina d'un equip directiu és crear un projecte que il·lusioni, que faci avançar, i que vagi molt més enllà d'un simple gestor d'alumnes, d'horaris, d'espais i d'aplicació 'políticament correcta' de disposicions legals vigents. Insisteixo en el fet que la regulació als llocs de treball a escoles i instituts ha de canviar de manera urgent. Alguns comentaris al meu darrer post sobre el tema (el sistema de la plaça definitiva) alçaven el seu crit al cel davant el meu recolzament a que els equips directius puguéssin escollir part de la seva plantilla. Se'm dèia que podria haver-hi irregularitats, com si fins ara no n'hi haguéssin hagut. Si hi hagués un control dels Plans d'Actuació per part d'inspecció (que també ha de canviar, de més burocràtica a més pedagògica), hi hauria d'haver la màxima exigència a l'hora de complir els objectius del Pla Anual. Per cert, algú coneix algun director general de cap empresa normal que no vulgui el millor comptable, el director de màrqueting o comercial per aconseguir millor els seus objectius? Crec que l'exemple és prou clar. Negar que als centres educatius -insisteixo, pocs, però hi són- hi ha persones que bé perquè no ha encertat la seva professió, que no connecten amb els alumnes (qualitat no imprescindible, com hauria de ser, per exercir aquesta professió) o perquè simplement no els dóna la gana, entenen la llibertat de càtedra sempre segons els seus interessos, es neguen a treballar en equip, no fan bé la seva feina i no donen la talla (els professors que ningú voldríem per als nostres fills, resumint), no haurien de poder entrar a una aula.  L'Institut-Escola les Vinyes i tots els centres innovadors saben que a banda de les ginkanes administratives i pressupostàries (que també), el principal escull és el del personal. I si no pregunteu-ho a ells directament. Cal diferenciar el que és la lluita contra la precarització (la dels interins i substituts, especialment) i les qüestions fonamentals amb els drets adquirits. Com per exemple el de les vacances. Som molts els que treballem el mes de juliol, però com tots sabem hi ha molts companys que l'1 de juliol (fins i tot abans) desaparèixen i no tornen fins l'1 de setembre. Resumint, que els sistemes de promoció es revisin i que es primi l'excel·lència per sobre de l'antiguitat. El respecte no ens caurà del cel, i ens l'hem de guanyar. El tenen, el meu, la majoria de companys de professió. Però el nostre sistema de la plaça definitiva, com vaig dir, i més que el poc recolzament que tenim, és un dels esculls que ara mateix ens impedeix avançar.

Desconec qui són els 'gurupolles' dels que parla el Jordi en el seu post. Sóc molt selectiu, cada vegada més, amb el que escolto i amb el què llegeixo. Per qüestions òbvies de temps. Per a mi els veritables gurús són els meus alumnes. Ells són els qui cada dia em motiven, desafien els límits de la meva professionalitat empenyent-me a plantejar-me reptes cada vegada més elevats. I la millor manera d'afrontar-los és en equip, no ho imagino de cap altra manera. Amb els meus companys de claustre, amb la gent de les xarxes que he esmentat anteriorment. També amb generositat, compartint el nostre coneixement (els èxits però també les errades) amb la gent del voltant. Per créixer junts. Com ho fa el Boris, com ho fa la Xarxa d'Instituts Innovadors, i com ho faig jo amb petits gestos com quan passes l'esborrany del Pla TAC del teu centre en estat d'elaboració a un company d'un altre centre. Treball en xarxa generós, en definitiva. I sobretot, com comentava, respectuós.

Us deixo amb els meus grans gurús (els meus alumnes i el Jordi Adell), a les Jornades FIET del passat mes de juny. Que van ser convidats, precisament, perquè expliquéssin què és el que feien a l'aula. Res de fum.



FIET'2014_oficial on PhotoPeach

diumenge, 18 maig de 2014

Per què Espurn@ no pot morir?




Diumenge matí. Especialment rebentat per l'esgotament acumulat aquestes darreres setmanes. Ser objector de consciència del llibre de text té aquestes coses, i tenir molts fronts oberts també: jornades, taules rodones, assessoraments, articles pendents, tribunals de treballs de final de grau... Amb la reconfortant tassa de xocolata calenta dels diumenges entremans penso que estaria bé compartir amb els companys les imatges que ahir vaig fer a la VI Jornada Espurn@. Totes són genials, però n'hi ha una d'especial i que és la que encapçala aquest post.  Ho és perquè resumeix de manera molt gràfica l'essència d'un projecte que, després de la meva tasca com a ensenyant m'ha ocupat més dedicació (i més passió, tot sigui dit):  el projecte Espurna. És la imatge del Josep Masalles, un dels puntals del projecte, a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau (seu de l'ICE de la UAB) tot elevant les cadires. Passa que no van ser pensades per la mida dels petits ponents que ahir van ser protagonistes, juntament amb altres alumnes, de la festa. Perquè el que va haver-hi ahir no va ser una Jornada ... sinó una festa. S'hi celebrava que Espurn@ és un projecte que funciona a tot drap. Malgrat les retallades, malgrat el procés d'involució (també educativa) que estem patint. I ho va ser (una festa) perque tots els que hi estem implicats, TOTS i TOTES (i sí, en majúscula) volem que sigui així. 

Confesso que des del segon any d'existència del projecte (i ja van 8) ja em plantejava canviar de vagó per viatjar més enrere (en cap moment saltar del tren, eh!). Enguany també. Certament, en aquesta qüestió sóc home de poca paraula: als inicis ja ho plantejàvem amb el Ferran Mas, i ara amb la Mònica Valverde, la Montserrat Vert, l'Esther Sancho, la Maria José Lasala i la Rosa Soler. Però després del que va passar ahir, i per culpa de la Dolça, la Neus, la Núria, el Cosme, l'Olga, el Jaume, la Sílvia, l'Elena, la Llum, el Xavi ... però sobretot per la dels seus alumnes ... és impossible deixar-ho córrer. Confesso que tinc uns quants projectes molt llaminers aparcats però... el que hem aconseguit entre tots és massa gran com per renunciar-hi. Fins i tot més que la lliga que enguany ha guanyat merescudament l'Atleti, Espurn@ és un projecte irrepetible. Hi ha molts motius pels quals no puc deixar el projecte.

No puc deixar aquest projecte per les persones que van creure en ell des d'un primer moment i hi continuen creient. Disculpeu que no faci una relació detallada, la llista és molt llarga i segur que em deixaria algú, em sabria molt de greu. Ho he fet amb noms i cognoms públicament en diverses ocasions, i no em cansaré de reconèixer-ho. Ahir, des del faristol de la magnífica sala d'actes la casa de Convalescència vam creuar-nos la mirada amb un munt de cares conegudes. Hi havia moltes d'aquelles persones que sempre, sempre, quan les necessites, són allà. Altres també hi eren en la distància. Disculpeu que tampoc digui noms.

No puc deixar aquest projecte per l'ICE de la UAB. Pel Departament d'Ensenyament i per Callús, que ahir també hi eren. Més enllà de les institucions, hi ha implicacions i complicitats  personals molt fortes i profundes. També insòlites en els temps que corren.

No puc deixar aquest projecte perquè quan demà arribi a les 8 al meu institut tinc un tresor per oferir als meus alumnes. L'he forjat amb meus companys de Kampus. En aquest cas es tracta d'un material sobre el Coltán (sang als nostres mòbils). No me'l pot ofereix cap editorial, és un material de gran qualitat i únic, fet amb ànima. I que quan el treballi amb els meus alumnes, poso cara i ulls als creadors de cada proposta i cada activitat. I divendres ho faré amb materials de la Fitxa per fer sobre les festes majors, que han fet de la mateixa manera el Jaume, la Llum, l'Elena i el seu equip. I em faran oblidar les curses contrarellotge de les hores prèvies a les renovacions mensulas o quinzenals dels portals. Això és Espurn@.

No puc deixar aquest projecte perquè crec molt sincerament que mai més tindrem l'oportunitat de disfrutar d'un projecte com aquest. Hi ha coses que són irrepetibles, com el que va passar a Callús els anys 90.

No puc deixar aquest projecte perquè em vincula als meus orígens, quan vaig començar a participar en grans projectes. Quan els alumnes eren el més important, sense maquillatges ni embolcalls enganyosos.

No puc deixar aquest projecte perquè veient la foto del gran Josep Masalles ajustant les cadires als ponents menuts m'obre els ull i em recorda un parell de coses importants:

Constantment estem organitzant congressos, jornades, MOOC, webinars, jangauts... En format presencial, semi-presencial o virtual del tot. Piulem, bloggegem i ens videoconferenciem constantment. Durant els anys de màniga ampla hem fet cursos de tot i més ...  pràctiquem el turisme pedagògic (jo també he pecat, que consti). Anem al gra:

a)  La Jornada Espurna del 17 de maig va coincidir casualment amb una trobada de Novadors, una de Competències Bàsiques i unes quantes més. Tinc la sensació que hi ha una part molt petita d'ensenyants molt inquieta i formada, que és la que coincideix sempre a jornades, congressos, i als espais virtuals més concorreguts. Però una mica autista. Ens escoltem, ens llegim, ens discutim al Twitter ... però no ens equivoquem i siguem conscients de la realitat: la majoria silenciosa resta al marge de tot això. I fins que no solucionem aquest escull, res canviarà més enllà de l'anècdota d'una activitat hipergeek enlluernadora. No us deixeu enganyar, autogenerem miratges que ens distreuen de la crua realitat: la nostra escola continua sent més del segle XIX que del XXI. Fa una parell o tres de mesos més d'un ensenyant se'm va ofendre quan en unes Jornades d'Innovació Educativa vaig afirmar (ho continuo mantenint), que d'instituts innovadors a Catalunya no n'hi ha pas més de 5. I la majoria sinó tots eren representats a la sala. El  de Sant Pere de Ribes, el del Boris Mir i el del Ramon Grau ho són. Per exemple.

b) No perdem de vista una obvietat:  el nostre objectiu no és generar activitats innovadores, és 
elevar les cadires dels nostres joves per a que hi puguin veure millor (i puguin ser millor vistos). Cal reenfocar les nostres prioritats, retrobar el nord, treballant més i millor per salvar el nostre pèssim sistema educatiu.
Ens hem emborratxat de tecnologia i ens volem creure innovadors. Així no aconseguirem que els nostres joves siguin capaços de fer el món millor que no hem estat capaços de construir els adults

És per tot això que Espurn@, com tantes altres iniciatives amb la mateixa intenció, no poden defallir.








dissabte, 8 març de 2014

El sistema de la plaça definitiva


- Disculpa, saps que a partir d'ara els directors d'institut podran escollir el 50% de la plantilla del centre?

Amb aquestes paraules, un representant sindical (ASPECp-SPS) em va interrompre la conversa que en aquells moments estava mantenint amb una companya de l'equip directiu del meu centre, a l'hora de l'esbarjo.

Li vaig respondre que sí, alhora que li vaig demanar que on era el problema. A partir d'aquell moment, i durant els 5 minuts que ens quedaven per tornar a les aules, vam tenir una conversa educada però marcada per la dicrepància.

Sóc mestre des de finals dels 80, funcionari des de 1991. Crec que vocacional. L'any 1997 vaig tenir l'oportunitat de passar a secundària perque gràcies a l'Alfons Vila (que tant trobem a faltar) em va engrescar amb un projecte d'Aules Obertes. Després de voltar per uns quants instituts i any i mig a l'administració, aviat farà vint anys que feinejo per les bores del sistemes, com diuen els amics Joan Badia i Pere Mayans:  UAC, aules obertes, aules d'acollida, grups de diversitat de tot tipus …  En realitat tinc la meva plaça assignada a primària, prop de casa, però em continua agradant treballar amb els alumnes amb dificultats. He estat de sort perquè diversos directors de centre, a qui estic molt agraït, m'han convidat a participar dels seus projectes. Uns projectes on la peça que sovint falta és precisament la de la persona que vulgui, voluntàriament, fer-se càrrec dels alumnes nouvinguts i especialment dels 'complicats'.  I sí, sóc un pecador. D'aquest % de profes que tria el director a dit. Per cert, ni amb l'actual ni amb els anteriors mai m'hi ha unit cap vincle familiar, polític, econòmic o sentimental. M'agradaria pensar que quan em van convidar a treballar amb ells era per motius estrictament profesionals.

Dèia que prop de casa hi tinc la plaça definitiva (deixeu-m'ho posar en negreta). Coneixo molta gent que en té, de plaça definitiva. És un dels 'drets adquirits' del nostre col·lectiu (… deixeu-me que ho posi entre cometes). Després d'unes proves on et demanen bàsicament continguts (no pas si els saps explicar o no als alumnes), un tribunal decideix si te la donen, aquesta plaça definitiva. I quan la guanyem, la lluïm i la refreguem, aquesta plaça definitiva ('és que jo he hagut de guanyar unes oposicions…', és que si vols 'passa unes opos com jo…').  En tenir-la, la majoria passa del nomadisme al sedentarisme, gairebé de manera automàtica. Malauramament, hi ha molta gent vàlida que durant anys, i ara amb la crisi encara més, que no la tenen -la plaça definitiva- i saltironen d'un centre a l'altre. Els darrers anys, les retallades s'han ancarnissat especialment amb ells, i fa temps que no n'oferten, de 'places definitives'. Al meu centre, per exemple, n'hi ha uns quants, sense plaça definitiva. I he de dir que són molt vàlids. Dos d'ells enguany s'han fet càrrec d'un PQPI i no ha estat gens fàcil. Si fos per mèrits professionals, el Jose i la Txell la tindrien, aquesta plaça definitiva.

El nostre sistema de càtedres i altres gaites prediluvianes (i de places definitives) en realitat funciona com la mili. Els galons no els dóna pas el coneixement sinó la puta …  plaça definitiva. 

El problema, li comentava al companys sindicalista, és que a la vida i a la resta de feines ja fa temps que no s'hi funciona, amb el sistema de la plaça definitiva. En restem els funcionaris, els darrers de Filipines … Uns bitxos 'raros'. Sovint veiem situacions curioses, al voltant de la plaça definitiva: No fa massa anys que dos professors manifestaven sense immutar-se que 's'anaven a jubilar …' a un dels institus més plàcids de la ciutat. Gràcies … a la plaça definitiva, of course.

Però als pares se'ns en fot, si un professor té o no té la plaça definitiva. El que volem és que els nostres fills tinguin els millors mestres. A vegades alguns professors (per sort n'hi ha molts que no), que pequen d'excessiu corporativisme. Quan anem al metge, no li demanem pas si té plaça definitiva. No ens atendrà pas millor, si no la té. Només volem que ens curi, i que estigui al corrent dels darrers avenços en el seu camp i que utilitzi la darrera tecnologia. Curiosament, en el nostre àmbit, algunes 'innovacions', les noves metodologies i els psicòlegs, es veuen malament. Som un col·lectiu estrany, i ben curiós, el de la penya de la plaça definitiva.

El principal problema del sistema educatiu, després de les retallades, és que el sistema funcionarial està fora de lloc. Està pensat per un moment en el que els mèrits professionals es mesuraven únicament per la veterania, els anys en el lloc de treball. De fet, crec que els funcionaris som dels únics que hi funcionem, amb aquest sistema.

En realitat no hi tinc res, contra tothom que té la plaça definitiva. N'hi ha, cal dir-ho ben alt, que se la mereixen prou. Però no només del col·lectiu de funcionaris, que ja la disfrutem. La fornera del barri, la de tota la vida, també se la mereixia, la plaça definitiva. Ella no en tenia pas la culpa, de que muntessin un altre forn al costat que, tot i fer el pa no tan bo, el venia més barat. Tant de bo l'hagués tingut, la plaça definitiva.

Siguem sincers, i anem al gra. Hi ha funcionari que no se la mereix, la plaça definitiva. Ja siguin profes, metges, cossos de seguretat... L'antiguitat ha de ser considerada, per mots motius. Però no ha de ser tan determinant com ara. Precisament per evitar que la gent s'apalanqui en el lloc de treball el sistema ha d'incentivar, i no necessàriament en paràmetres econòmics, aquelles persones que s'esforcin per fer bé la seva feina. Als que destinen temps i fins i tot diners per estar al dia, per introduïr millores en el seu dia a dia. A ser professionals.

Porto unes quantes vagues sobre les meves esquenes, no fa gaire em vaig discutir amb una companya (diria que la té, la plaça definitiva) que rondinava per unes qüestions per les que precisament jo havia fet vaga mentre ella havia anat a treballar. És evident que com a col·lectiu hem de lluitar pels nostres drets, només faltaria. Però no confonguem drets amb privilegis incomprensibles per la resta de mortals. I, important, que primen l'antiguitat per sobre de l'excel·lència. Mai tindrem una bona educació si no reformem de manera urgent el sistema … de la plaça definitiva.

Sé que algun company sindicalista potser llegirà aquestes quatre línies i no hi estarà d'acord. L'únic que dic és que a banda de lluitar pels nostres drets econòmics, els sindicats i l'administració (conjuntament) hauria de promoure (escoltant totes les parts, evidentment) una reforma del sistema funcionarial que estimuli el canvi. Que consideri l'antigüitat però que no esdevingui determinant com ho és ara a l'hora de poder exercir la docència.

Em sap greu (o no), però és el que penso. I algú ho havia de dir, tot això … sobre la plaça definitiva.



dissabte, 11 gener de 2014

INNOVAR EN 4D


El 10 de gener, convidat pels amics de l'Institut de Ciències de l'Educació vaig ser a Bellaterra, on organitzaven la IXa edició del seu fòrum d'educació amb el títol 'Innovació i treball en xarxa. Nous escenaris i nous requeriments per a l'educació i els seus professionals'.  Moderada per la Ma Carme Armengol (professora del Dep. de Pedagogia Aplicada de la UAB, vaig compartir taula rodona amb la Roser Argemí (Fund. Jaume Bofill) i la Carme Oriol (Cap d'Estudis de l'escola Joan Maragall, de la xarxa d'escoles que aprenen de l'ICE de la UAB). Cadascú de nosaltres va començar introduïnt les seves experiències, i cal dir que tant la feina de la Roser Argemí amb el programa Magnet com el també increïble treball de la Carme, demostrant que el bon treball i el convenciment poden compensar les adversitats, em van impressionar. El debat va continuar amb interessants aportacions del públic. 

En el meu cas, la meva aportació va iniciar-se a partir d'exemples concrets de projectes en els que estic treballant enguany.  Intentant demostrar que la innovació efectiva és aquella que contempla les seves 4 dimensions i que vetlla perquè hi siguin presents de manera equilibrada.

La primera dimensió seria la personal. Pensant, sobretot, en els alumnes (també els professors, els pares…). Però la prioritat ha de ser sempre per als primers. Tots aquells projectes que es fan amb l'objectiu únic de guanyar premis (que n'hi ha) o de fer negoci (i no només llibres de text) i que es desvien d'aquesta orientació, en no tenir ànima, difícilment acabaran sent innovadors. Al menys segons la meva visió. I quan dic els alumnes em refereixo a TOTS (sí, en majúscula). Els acadèmicament bons, però també els que no ho són. Els que aniran a la universitat, però també els que no. Em perdonarem, però els meus 21 anys dedicats a l'atenció a la diversitats m'han marcat.

L'exemple que vaig posar per il·lustrar aquesta primera dimensió va ser el d'Ambúrnia, proposta conjunta entre l'INS Cal Gravat de Manresa, el meu institut, i la Fundació Rosa Oriol. El projecte ens permet que un grup reduït d'alumnes de 2n d'ESO pugui adaptar el seu currículum incorporant-hi el treball als seus horts ecològics i el banc d'aliments. I per què el nom d'Ambúrnia?  Doncs perquè és un estri de pagès, un recipient, destinat a emmagatzemar oli, most … de manera que la seva mida i pes és suficientmentment gran com per a  encabir-hi el màxim de producte però el suficientment petit com perquè entre una o dues persones pugui ser transportada sense mitjans mecànics. És el primer any i amb el Toni (director), la Lídia, la Carme, la Pilar, la Mònica i tots els que hi estem treballant (alumnes, persones de la Fund. Rosa Oriol, pares i institut) estem fent-lo créixer i disfrutant-lo amb el convenciment no pas de que sigui innovador sinó efectiu i profitós per al grup d'alumnes al que va destinat.

Una segona dimensió seria la de l'aula. I de les quatre, és l'espai on s'hi produeixen més intents d'activitat innovadora. I permeteu-me que us digui que la que es fa sovint es produeix de forma anònima. Sí, perquè ahir amb el Jordi Adell, el Joan Badia i el Sebas (vam anar a ver una cerveseta en acabar les sessions), comentàvem que als fòrums, les jornades congressos, etc. i sobretot si són fora d'horari escolar (llegiu divendres tarda, caps de setmana, vacances d'estiu…), sempre hi veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes experiències. S'hauria de poder fer alguna cosa per fomentar que les persones que fan coses interessants a les aules (que no són pas poques), tinguessin facilitats per difondre en aquests escenaris la bona feina que porten a terme. El problema d'aquesta dimensió és que la pràctica totalitat de la innovació que s'hi pot portar a terme no és sostenible. És a dir, per exemple, que massa sovint els projectes duren el que aquell professor o professors que les porten a terme són al curs, al cicle o al centre. Perque … quantes vegades un projecte s'ha mort en marxar el professor que el portava?  Si mireu la presentació que acompanya aquest post, la imatge que identifica aquesta segona dimensió seria la de la bicicleta estàtica. Precisament és això: sovint ens fotem un fart de pedalar i no ens movem de lloc. En alguna ocasió, accions aïllades amb bona intencionalitat innovadora han resultat fonts de conflicte. En conec algun exemple de mestres i professors a qui molesta que el seu paral·lel, o el del curs anterior (si sobretot fa que els alumnes aprenguin més i millor),  acostumen a posar pals a les rodes per no quedar en evidència. Els perjudicats, com sempre, els alumnes. 

D'exemple d'aquesta segona dimensió vaig posar d'exemple un treball enmarcat a 1r d'ESO (socials). Per treballar la hidrosfera, una de les activitats principals que vaig proposar va ser la d'organitzar creuers per mars, rius, llacs, de tot el món. Per això vam utilitzar el moodle que ens facilita l'ICE de la UAB, donant entrada als dos grups de primer, junts al mateix espai virtual. Prèviament vaig seleccionar un munt de possibiliats (Carib,  Noruega, riu Volga, illes gregues …)  i ells, per grups, n'havien d'escollir un. Quan entraven al moodle es trobaven (vegeu la diapositiva a la presentació de dalt) amb un espai-fòrum on a la capçalera tenien una oferta comercial (real) i un enllaç a una Webcam en la que es veia algun dels punts del recorregut a temps real. En alguns casos, els alumnes van arribar a trobar webcams instal·lades al pont dels seus respectius vaixells. A partir d'aqui feien una recerca endreçada que va acabar en una presentació (s'incentivava que es fes amb una cosa diferent al Power Point).
Sense entrar en més detalls, i tot i la feinada que va suposar preparar l'activitat, els resultats van ser molt satisfactoris. Fins i tot un parell de mares em varen escriure per dir-m'ho, i que a més a més la rúbrica d'avaluació (que també trobareu a la presentació) els va ajudar a molt a veure el que realment estàvem treballant. Evidentment vaig prendre bona nota dels aspectes millorables, que sempre n'hi ha.

La tercera dimensió, la del centre, es caracteritza per ser la més fràgil. Com ja vaig dir, les dinàmiques de primària permeten millors contextos d'innovació. Per molts motius: L'embut de l'ESO i de la selectivitat encara queden lluny. Però també molts altres com per exemple  que el punt de trobada al centre és únic (aqui cal destacar la intervenció del Màrius Martínez, més tard, que va dir que a un institut-escola una de les actuacions claus va ser la d'eliminar una de les dues sales de profes) i no tenen despatxos, seminaris … Un altre aspecte destacable és que els professors tenen més clara vocació interdisciplinar. 

En moltes ocasions he comentat que d'ensenyants innovadors n'hi ha molts, però de centres innovadors (els de secundària, que són els que coneixo), ben poc tot i la bona intenció. A la taula rodona vaig dir que es podien comptar amb els dits de la mà. Vaig ser massa estricte? Depèn dels criteris, però a banda dels que formen part de la xarxa d'instituts innovadors que coordina des del mateix ICE de la UAB el Josep Masalles (l'IES Poblenou, Montgròs, Les Vinyes, etc.) i quatre més, és difícil trobar els nivells qualitatius suficients, sostenibles i efectius. El repte potser hauria de consistir en dibuixar escenaris (les Zones de desenvolupament proper de Vygotski, vaja) per treure millor rendibilitat del gran potencial que en realitat hi ha als centres. Perquè de gent amb capacitat i ganes d'innovar, d'aprendre, de treballar en xarxa i amb gran sentit de la responsabilitat professional n'hi ha. I molta. Com també hi ha bons liders. Com ara el Ramon Grau (sense desmerèixer altres persones), que em sembla és un exemple per a tots. 

La quatra dimensió és la de la xarxa, la més complexa. Quan parlem de treball en xarxa ho podem fer des de dues mirades ben diferents, que val la pena separar. M'explico:  podem parlar de la xarxa com a canal de comunicació i intercanvi professional entre educadors, però també de xarxa com a 'sinònim' de projectes telecol·laboratius. També es donen casos, com els d'Espurna, la Xarxa LaceNet, Webquestcat, Novadors on conflueixen les dues.

És evident que la proliferació i popularització de blogs, piulades, facebooks i fins i tot grups de güasap (ahir mateix vam estrenar el de profes del projecte Ambúrnia) ha generat sinèrgies comunicatives molt productives (també molt 'soroll' paral·lel, malauradament). Personalment, des del descobriment de Twitter (gràcies als amics de Novadors, cal dir-ho), les interessantíssimes aportacions de companys m'han enriquit enormement. Com vaig comentar ahir, aquestes xarxes han atenuat la solitud que molts ensenyants pateixen als seus centres.  Especialment els que ens dediquem a grups de diversificació curricular. En tot cas, és indiscutible que la presència a la xarxa afavoreix els processos d'innovació. Per mots motius que potser expliquem un altre dia.

Sobre aquesta quarta dimensió també tenim els projectes telecol·laboratius. És un tema que des de l'any 1990 coneixo força bé (n'he creat, hi he participat amb alumne si n'he coordinat uns quants) i sobre el que cal encara avançar molt, començant per la definició. De la mateixa manera que els processos d'innovació, des de la perspectiva de l'ensenyant, consten de 4 dimensions, els projectes telecol·laboratius també en tenen, de dimensions. D'això potser en parlem un altre dia amb detall

Un bon exemple de treball telecol·laboratiu el tenim en els plans d'entorn. Perquè els ensenyants, les administracions, els ensenyants, pares, alumnes … també telecol·laboren. Ho estem vivint en el projecte Ambúrnia dels que us he parlat. Compartim correus, piulades, moodle, Güasaps. Però també el xapo quan anem a l'hort i el bolígraf quan som a l'aula.

Sense desmerèixer altres iniciatives interessantíssimes ja fa uns quants anys posava Lacenet com a exemple de xarxa ideal. Ho feia perque equilibrava presencialitat amb virtualitat de manera excepcional.  I perquè els seus projectes, com ara el Passeig pel Bages, neixen i es desenvolupen al territori (a destacar les probades presencials amb alumnes d'aquest i de 'Sàlix i els sentits').

L'exemple d'aquesta 4a dimensió que presentava a la tarula rodona era Espurna. Una proposta impulsada per l'ICE de la UAB (Josep Masalles, Josep M Tatjer i Montserrat Pérez)  i el Departament d'Ensenyament (amb la col·laboració de la Fundació Aplicació de Callús) en la que la Montserrat Vert, la Mònica Valverde, la Rosa Soler, la Maria José Lasala i l'Esther Sancho juntament amb 50 col·laboradors mantenen des de fa més de 7 anys una xarxa que facilita propostes i material educatiu de primer nivell. Espurna, que neix de la sensibilitat per a la diversitat continua viva i tot i les inevitables restriccions, continua bellugant amb força.

Tots els projectes evolucionen i hi ha un component que ahir vaig oblidar posar sobre la taula (el tenia apuntat però se'm va oblidar) i que és el de la generositat. Hi és present en cadascuna de les 4 dimensions i potser és un dels factors que més afavoreix la innovació. 

Un altre és el de l'evolució. L'exemple clar és el de la Barcelonada 2.0. Un projecte que va néixer a l'INS Cal Gravat de Manresa i que en aquesta segona edició ha passar a ser un projecte LaceNet en el que hi participaran 6 centres de la Catalunya Central.

Finalement, dues darreres coses (els 20 minuts no em van donar per a més): La primera, destacar que la innovació és una actitud que cal fomentar -també- en totes les seves dimensions. Des de la 'de dalt', però també ha de ser entomada com bé diu Howard a la primera diapositiva de la presentació, des de cada 'passatger'.

I ara sí, per acabar, unes paraues d'agraïment a aquelles persones que són darrera de les escoles i dels seus ensenyants. Les que formen part dels serveis educatius, dels ICE, de les Institucions i d'aquelles unitats de l'Administració que animen i recolzen actuacions innovadores. En el cas més proper que coneixo, cal felicitar  la Fundació Aplicació de Callús (va per tu, Ramon Fons!) l'ICE de la UAB i tots els seus membres per contribuïr a la innovació d'aquest país. A partir de l'organització d'aquestes jornades, però també per fer possible projectes, els grups de treball i tantes altres coses.












dissabte, 21 desembre de 2013

Un Nadal més, amb algunes reflexions


Acaba l'any, i amb aquest el primer trimestre de curs. Ahir erem al Conservatori de Manresa, celebrant el ja tradicional festival de Nadal. Va començar amb aquest vídeo que vaig elaborar amb fotos de companys i també de collita pròpia.  En ell s'hi recullen diverses situacions d'aprenentatge però també les dels petits detalls que configuren la realitat del centre. Hi veureu poques imatges fent classe 'normal', ja que això d'explicar i alhora tirar fotos és complicat i distreu (a ells i a nosaltres). Mirant els nanos t'adones que no és pas a les classes de matemàtiques ni a les de socials que els nens aprenen a créixer i a fer-se grans (que també, només faltaria), sinó que això es produeix més en aquelles situacions 'no formals'.. Alumnes i professors passem moltes hores junts al llarg de la setmana, sovint més que no pas al costat dels pares. I en un institut petit i en cargoleres inevitablement ensopeguem tota l'estona els uns amb els altres. Té la seva part positiva, que potser oblidarem ràpid quan tinguem l'institut nou (el mes de gener comencen les obres!).

A la classe, quan els tens tots trenta i tants junts és impossible arribar al tracte directe i personalitzat. Tot i que s'intenta sempre difícilment s'aconsegueix aquella proximitat que mereixen. Però és a les excursions, quan te'ls trobes pel passadís i t'expliquen les seves il·lusions i els seus neguits, quan et venen a buscar perquè et necessiten explicar alguna cosa, quan són 'a dalt de l'escenari' de la vida real, que te n'adones de la importància i de la grandesa de la nostra professió. Quan t'adones que d'allò que s'ha sembrat se'n recull.


Nadal2013bo from rbarlam on Vimeo.

És evident que la nostra tasca consisteix a preparar-los 'acadèmicament' per tal que quan deixin l'institut ho facin havent  aconseguit els objectius curriculars que es marquen. Que sàpiguen fer i interpretar un climograma, que sàpiguen fer equacions, els pronoms febles... Però el plus que els podem donar amb petits detalls, en l'acompanyament emocional que necessita tot adolescent, és igual o més important. Això pot semblar una evidència, però és important tenir-ho present en tot moment. Són aspectes que no ens manen avaluar, però -i més en adolescents-  de la seva bona o mala gestió en depèn directament que facin un bon aprofitament de les tasques escolars. D'una cosa se'n deriva l'altra.

Intenteu recordar els continguts que vau aprendre a primària. Alguns els hem pogut retenir a la nostra memòria, sobretot aquells que estan relacionats amb les nostres professions actuals. Però de la resta?  Coses, certament. Només faltaria, Però la major part de les coses s'han esvaït o senzillament orbiten latents per algun lloc del cervell.  

Tot plegat convida a fer una reflexió sobre el veritable sentit de la nostra professió. I és que jo no sé vosaltres, però si jo hagués de fer un llistat dels professors dels que en guardo millor record en els primers llocs hi figurarien més que per les socials o les matemàtiques que m'han ensenyat, que també, per altres coses.  Com ara un bon tutor, una persona que t'ha animat a superar-te i a plantejar-te reptes ... que t'ha ensenyat els valors de l'esforç i de la perseverància. Per exemple.

En uns moments molt difícils per a moltes famílies, sovint amb greus problemes per afrontar el dia a dia, aquesta tasca 'extra' potser és més necessària que mai. No podem obviar que massa sovint l'institut és un oasi i un salvavides de situacions esgarrifosament dramàtiques. Sense renunciar a la nostra tasca docent no podem girar-nos d'esquena a la realitat. 

Ara que arriben vacances de Nadal i tindreu una mica més de temps, us recomano una entrada al bloc de Santiago Moll, professor menorquí: 19+1 razones por las que te recodrarán tus alumnos. Dedicació, proximitat, empatia ...  Llegiu-lo, de debò val la pena. Ens farà reflexionar i ens ajudarà a fer millor la nostra feina. Seguint els seus consells, la resta (aprenentatge dels continguts curriculars) arriba sol. Segur.

Bones festes !






dimecres, 21 agost de 2013

Agenda del profe 2013-2014 amb santoral

Des de fa uns anys m'agrada personalitzar la meva llibreta de programacions diàries, on planifico la feina diària i prenc les meves anotacions professionals. Aquesta eina imprescindible ens acompanya cada dia, des de setembre fins a juny i vaig pensar que valia la pena fer-la a la meva manera, que les que venen són molt soses. Vet aqui que se'm va ocórrer incloure-hi un santoral amb tots els personatges destacats de l'any, vinculats amb l'educació i l'actualitat. No pas per oferir-los les meves plegàries sinó amb l'esperança que els nanos que tenim al davant durant tantes hores algun dia ho facin millor (cosa que no és pas massa difícil). Com moltes de les coses que faig, la vaig compartir per Internet i la resposta va ser sorprenent, de manera que uns quants amics m'han animat a fer la segona edició que ara us ofereixo.

La novetat d'enguany és que aquesta agenda s'obre a tots els Països Catalans, amb la intenció de fer una mica de pinya davant les agressions desesperades contra la nostra llengua i que s'han traduït en burrades d'una magnitud insuperable:  començant pel LAPAO i acabant per la procedència íbera. Sense oblidar la represió pròpia de república bananera del responsables educatius de les Illes contra els seus mestres, els nostres mestres.

Doncs res, desitjo que us sigui d'utilitat i us convido a que em feu arribar els vostres suggeriments de cara a la propera edició, que ja em comprometo ara a fer. Esperem que la cosa no vagi a més, ja que si no haurem de fer els anys amb més dies per encabir tants 'sants'.

Amén

divendres, 16 agost de 2013

Com concentrar-se a l'era de la distracció



Aquest curs he viscut una situació que m'ha fer pensar molt en coses bàsiques que hem de millorar  com a professionals de l'educació i que estan impedint que els nostres alumnes prenguin la iniciativa i siguin els protagonistes actius del seu procés d'ensenyament-aprenetatge: En un crèdit d'informàtica a 4t d'ESO que vaig haver d'impartir aquest curs passat, i davant l'interès d'un dels alumnes, es va plantejar dedicar un parell de sessions més per aprofundir en el tema de la Realitat Augmentada. Coneixo una mica em tema, no massa, però em va semblar interessant conduir-ho com una recerca conjunta (però organitzada, és clar) a partir d'un treball cooperatiu del grup (15 alumnes)  a través de  Google+, un sites, Evernote ... o perquè no un grup de Facebook.

Ho estàvem discutint quan una alumna va demanar la paraula i s'hi va negar en rodó. En ser lider del grup va anar guanyant quorum, llevat del grup de dos o tres alumnes que sí volien però que -per quedar bé- no gosaven rebatre-la. Els motius?  He de reconèixer que em va desarmar i vaig trigar a reaccionar. Doncs, tot i que molt educadament, em va dir que jo era el professor i em corresponia a mi i no a ells preparar i seleccionar el material, que això era massa feina per a ells i que no hi estava gens ni mica interessada, en el que plantejava. No pas pel tema (que li era igual) sinó per la metodologia. Ella volia aprovar, i punt. La mateix alumna, a principi de curs, ja es va queixar perque jo no utilitzava llibre de text, i que sovint els feia buscar jo la informació i participar en fòrums (del moodle). Massa feina. Per què no feia com tothom? Un examen a final de trimestre. I punt.

Com a conseqüència vaig desistir. Tal i com marcava la meva programació jo ja 'havia complert' tractant el tema en qüestió, però més que enfadar-me, vaig marxar molt preocupat. Quan tornava cap a casa encara hi estava donant voltes. Per definir l'acció, la millor expressió que se m'acut per definir-la és que en el fons, per als alumnes és molt més còmode que 'els peixin el coneixement'. Després -amb alguns professors ho tenen més fàcil que amb altres- treuen les xuletes que un company ha fet a la manera tradicicional i que ells han fotografiat amb el seu mòbil, fan l'examen... i sansacabat. I si no aproven,  a vegades fins i tot envien els pares.

Dèia preocupat, abans,  perquè les retallades (a tots els centres) han donat bales als partidaris de treballar únicament amb llibre de text i a fer pocs 'extres' (?). Cada vegada en són més, i això també m'amoïna, i molt. Recordo les paraules del Fernando García Páez, (emblemàtic mestre del CEIP San Walabonso) quan en una sobretaula a Baeza,  enfadadíssim, es preguntava com és que hi havia mestres d'infantil que demanaven el llibre del mestre amb el sol·lucionari i les programacions. Això és greu. Passa a infantil (molt menys) però també a l'ESO. En el meu cas, professor d'atenció a la diversitat i de socials, només mirant el telenotícies d'un migdia tens material per treballar tot un curs. I no es tracta d'això, que cal ser organitzat i seguir unes programacions (aquest és un tema apart, per cert).

Estem tractant els alumnes com un ramat, amb perdó. Entren a les 8 i surten a 2/4 de 3 de la tarda, amb mitja hora d'esbarjo. Els fem estar quiets, sense poder-se moure i se'ls deixa participar poc, alguns professors més que altres, però gairebé sempre de manera anecdòtica. Expliquem el tema X del llibre, i després fem exercicis (generalment d'omplir forats, que alguns copien dels companys més grans si han estat de sort que no han canviat el llibre de text). Els peixem coneixement, i els hem acostumat a això. Tancats en aules cada vegada amb menys espai per l'augment de les ràtios. Això els que estan de sort de tenir una classe 'normal' i no estudien en cargoleres. Ens hem preguntat si això és el que volem per als nostres joves?  Per als nostres fills? De fet, als nostres adolescents, els peixem fins a l'edat adulta. Els convertim en adolescents a perpetuïtat. Només cal veure un dia (que més lesiona les neurones) el programa mujeres, hombres i viceversa, on noiets i noietes de 20 i llargs anys llueixen els seus comportaments adolescents. I això és culpa nostra, dels adults. Dels pares, sobretot, que no els deixem intervenir ni decidir més enllà de la roba de marca que volen vestir. Però també és culpa dels ensenyants, que estem treballant com ho feiem nosaltres quan erem a 'l'altra banda'. I com els nostres pares i avis. Pocs canvis per una societat que evoluciona a una velocitat de vertigen.

A classe, de tant en tant miren el Whats app. Sovint els companys tenen coses més interessants a dir-los que no pas el rollo del professor, tan lluny dels seus interessos. Però a vegades també reben missatgets dels pares (que no deuen recordar que són a classe). I el més fort de tot és que si els enxampes amb el mòbil i no els funciona l'excusa de que estaven mirant l'hora, alguns fins i tot planten cara. Perquè per a ells mirar el mòbil és ja una necessitat. Ho és tant que fins i tot pares que no apareixen mai pel centre a l'hora de les reunions o de les entrevistes, truquen la porta del director al cap de 5 minuts per recuperar el mòbil del fill. La culpa no és dels nostres adolescents; Ningú els ha ensenyat a fer un ús racional i edificant de la tecnologia. I és una qüestió que es planteja 'o tot o res'. Prohibim els mòbils o fem la vista grossa. Hi ha, crec, un terme mig. I que passa per treballar aquest tema, i des de les tutories. Amb la complicitat dels pares, sempre. Perquè aquest combat no el guanyarem si no fem un front comú. 

L'any passat un amic i pare, parlant del tema, em preguntava quina era la meva opinió sobre el tema. Li vaig dir que era partidari d'un ús racional de la tecnologia, en la línia que he explicat a les línies anteriors. Però compte!  Tots aquells que volen mantenir-se en la comoditat del llibre de text i de les classes magistrals ja hi estan conformes, amb el fet que les tecnologies no s'integrin a les metodologies educatives. Alguns professors no volen, però tampoc molts alumnes (com hem vist a l'exemple). Els desmuntem el xollo. 

Aquest tema l'he plantejat, potser de refiló, en altres escrits del meu blog. Només volia constatar (és una impressió personal), que la cosa va a més. I si acabem amb la LOMCE aprovada, aleshores ja podem començar a pensar què hi posarem, a l'esquela. 

La il·lustració que acompanya aquesta entrada al bloc és obra de Jane Genovese. No l'he trobada a cap llibre de text, sinó a Internet. Vaig rebre una piulada de l'Alfredo Vela (http://ticsyformacion.com/) recomanant-la. La vaig trobar interessantíssima i immediatament vaig pensar a escriure els meus companys de Cal Gravat per incorporar-lo com a tema de tutoria. I vaig entrar a la pàgina de l'autora, que gestiona l'espai Learning Fundamentals (http://learningfundamentals.com.au/). Allà vaig veure que n'hi havia més de publicats, d'esquemes. I que estaven traduïts a diverses llengües. La vaig escriure. Això era a la tarda, per la qual cosa a Austràlia (el país on viu la Jane) era primera hora del matí. Encara no havia passat mitja hora que ja m'autoritzava a adaptar i a traduïr el mapa. I aquí el teniu, ella el posarà a la pàgina i nosaltres el podrem fer servir.
Tota aquesta parrafada ens ha de servir per veure que la manera de treballar i de fer les coses ha canviat, i molt. I que no hi ha cap justificació pedagògica per mantenir el sistema que us he descrit.  El contingut de l'esquema és un tresor que la Jane ha compartit amb generositat. Les competències que es necessiten per completar tot aquest procés poc tenen a veure amb les que ens proposa Santillana, Anaya i la resta d'editorials (la d'exercicis d'omplir forats, del 'completa'). I són les coses que en realitat necessitaran els nostres joves per sobreviure en aquest món tan complex com és 'l'Era de la Distracció' que anomena molt encertadament la Jane. Que Déu ens agafi confessats.

Per acabar,  unes paraules d'ànim per als amics i col·legues menorquins, que estan lluitant per una educació millor contra les adversitats i les misèries dels seus polítics. Que el seu exemple ens serveixi, a la resta, per desvetllar-nos una mica i lluitar -junts- per una educació millor. Encara hi som a temps.