diumenge, 25 d’octubre de 2015

Zaption, l'eina


Sí, és l'eina. La vaig descobrir el curs passat i me n'he fet del club de fans. Em permet assolir molts dels propòsits educatius que buscava. Permet fer preguntes sobre un o més vídeos de la xarxa (Vímeo, Youtube...), o també de propis. L'estem treballant amb alumnes del curs 'Metodologies i recursos TIC efectius a l'aula' , de l'ICE de la UAB. Hi treballo amb la metodologia flipped classroom, i especialment els alumnes que estudien amb elements de distracció al costat no tenen escapatòria (configuro perque sigui impossible saltar.se el vídeo'. Brutal, segur que al costat del dissenyador i del programador hi ha un o un equip de bons mestres. Eines d'aquestes, més pràctiques que no pas enlluernadores (que també), són les que necessitem.

Aqui teniu una de les creacions:









dissabte, 17 d’octubre de 2015

Petició a Change.org per a la Palmira Santamaria i el Sebas Capella



El mes de setembre es jubilava la Palmira Santamaria, presidenta de LaceNet. Més recentent, el Sebastià Capella. El Sebas. Tenen moltes coses en comú, i m'agradaria parlar-vos-en una mica. Tots dos pertanyen a una generació de mestres que, joves i il·lusionats van ser capaços de dignificar una escola que tot just sortia de la foscor del franquisme. Uns joves lluitadors (ara continuen estupendos, però amb uns anyets més).
A la Palmira la vaig conèixer quan, tot just aprovar les oposicions, em van destinar a Sant Joan de Vilatorrada. Recordo aquell curs que vaig compartir al seu claustre d'una manera molt especial. Ella i el seu gran equip (La Roser, l'Elisa, la Mon, les Elisendes, les Fines ... el Florenci. Quin equipàs!). I és que els primers anys deixen marca. I vaig tenir el privilegi de poder aprendre i disfrutar en una molt bona escola, segur que la millor on podia anar a espategar. Ben acollit des del primer dia vaig aprendre la major part de les coses que avui encara porto a la motxilla quan passo la porta de l'institut per enfilar les aules.
Al Sebas va ser una mica més tard, a les I Jornades d'Educació i Telecomunicació de Callús. Hi venia a explicar una experiència molt interessant, la 'Formiga Telemàtica'. Més tard va venir webquestcat, els 'bolos' compartits (els de Baeza, memorables) i moltes altres coses.

La relació amb la Palmira i el Sebas va evolucionar del respecte professional a l'amistat, que al llarg d'aquests anys hem anat enfortint. Dèia que tenen molts trets en comú. Un d'ells és que la seva contribució a l'educació d'aquest país és tremenda. Ni l'un ni l'altre han obtingut cap Creu de Sant Jordi ni cap altre reconeixement equivalent.  I  més. Sense desmerèixer molts companys, no crec  pas que hi hagi ningú, en aquests moments, que se'l mereixi més que ells. A banda de la qualitat professional tant de l'un com de l'altre (sobradament demostrada), han fet possible una cosa del que tothom se n'omple la boca però que poca gent és capaç d'aplicar: el treball en xarxa. El de debò. I també, entre altres coses, que l'esperit del que parlàvem al principi sobrevisqui a les mediocritats institucionals que hem hagut de patir en les dues darreres dècades. Uns herois, vaja. I uns campions del compromís, de la perseverància. De  humilitat, de la feina ben feta.

La generositat és una altra de les qualitats que els vessa. Tant a nivell professional com personal, a mesura que un es va fent gran et tornes més exigent i selectiu. T'adones de quina és la veritable gent que, quan les necessites, la tens al costat. De manera incondicional, i a totes. Són gent, tant l'un com l'altre, per la que faries el que calgués. Per les qui val la pena lluitat. Perque en els moments difícils, sempre han estat al costat. 

En un primer moment t'entristeix aquest nou estat i t'agradaria agafar el telefon per suplicar a la Rigau que no els deixin jubilar. Però no és un bona idea, els faríem una bona jugada, es mereixen disfrutar d'aquesta nova etapa. I més ara que tant un com l'altre acaben d'estrenar la seva condició d'avis. Per molts anys que puguin disfrutar dels seus nets. 
Al cap i a la fi tampoc és tan greu. Ni l'un ni l'altre 'penjaran pas les botes'. Encara han de donar molta més guerra, els queda corda per estona. I és que tenen molt per aportar i els necessitem. Tant a l'un com a l'altre. I és que són imprescindibles, coi!

Em llevo i mentre sóc al 'quarto de pensar' (sota la desvetlladora dutxa matinera) rumio quin és el millor regal que els podríem fer, ara que farà 20 anys de les I Jornades d'Educació i Telecomunicació i del naixement de LaceNet, quanvaig conèixer a aquest parell de monstres. Doncs a dues persones que el darrer que cerquen és el reconeixement personal, els proposarem a la Conselleria d'Ensenyament perque els concedeixin el Premi Nacional d'Educació. Us convido, a tots els que penseu que se'l mereixen, i que sé que sou molts, a que ens ajudeu a que tinguin el reconeixement que es mereixen. Som-hi!


POTS SIGNAR LA PETICIÓ A CHANGE.ORG CLICANT AQUI.


dimecres, 16 de setembre de 2015

Ja fa un any

L'institut Calgravat, a primera hora del matí abans de l'entrada dels primers nens

Comencem curs. Els alumnes de primer d'ESO enfilen encuriosits camí de les seves aules.  Amb olor de colònia i de llibres nous. 

Enguany és especial. Després de 6 anys de cargoleres a l'INS Cal Gravat estrenem edifici. És un motiu de celebració i d'alegria, sobretot per tots aquells que hem estat 'picant pedra' per fer realitat aquest somni. Però el meu primer pensament quan baixant del cotxe em vaig penjar la motxilla a l'esquena no va pas ser per a tot això tan fantàstic. Va ser per a la Carme, d'aqui a poques hores farà un any que ens va deixar. Per sempre.

En un mateix post a aquest mateix bloc vaig intentar expressar com em vaig sentir en aquell moment. La buidor encara espurnega dins meu, especialment en moments com el d'aquest trist primer aniversari.  Demà tinc la primera tutoria amb els meus alumnes de primer d'ESO. Els diré que els apretaré perque aprenguin moltes coses. Sí, parlarem del sistema Solar, de les escales, de la Prehistòria... i de moltes coses més. Però sobretot sobretot vull que en acabar el curs i, anant més enllà, acabin l'etapa de l'institut sent millors persones. I per això cal tenir referents, bons referents, en els que emmirallar-nos. Com jo em vaig emmirallar amb la Carme. Els en parlaré.




diumenge, 30 d’agost de 2015

Vocació de conillets d'Índies




Foto: Cartell de l'exposició. Maleït pla picat, de debò que aquesta calba és la meva?


Ahir vaig ser a la inauguració de l'Exposició sobre Estètiques Transversals, al Museu Comarcal de Manresa.  S'hi recollia tot el treball que van desenvolupar artistes locals, fent una mirada crítica al paisatge urbà, i de la nostra relació humana amb aquests. Interessantíssim. La Laia, la Marta i el Sergi són uns cracks. Des de l'institut, amb la Lídia Biescas, com que ens apuntem a tot el que ens proposen aquesta vegada no vam fer una excepció. A l'exposició hi ha una petita part de nosaltres.


Va ser una experiència interessant, són les coses de la vocació de conillets d´'Índies que ens atribueixen, i que la Laia Ramos coneix prou bé. La nostra aportació, amb els alumnes de Laboràlia, va ser l'estudi de proximitat sobre els aixoplucs, concretment les barraques, que es construeixen als horts del barri de la Balco, a la banda que dóna al barri de Sant Pau. Després d'observar i discutir sobre el terreny vam començar amb l'Ajuda de la Marta (arquitecte) i del Sergi (artista) la construcció d'una barraca que podreu observar al pati del museu. Els nostres alumnes van demostrar una gran implicació i sobretot ens va servir per aprendre a planificar, a treballar en equip i a conèixer i estimar un territori que tenim als nassos i que sovint oblidem i menystenim. Educació de Km 0 en estat pur, vaja.



Ara en diuen PBL (Project Based Learnig), learning by doing ... nosaltres ja fa temps a primària ho coneixíem com a treball per projectes. El fons de tot és plantejar reptes, assumir-los i encarar-los en equip. A la societat de la immediatesa això no és pas fàcil.

Al cap i a a fi és un aprenentatge de vida. I és en el procés més que no pas en el contingut (que també) on rau l'aprenentatge. Us podeu imaginar la cara de satisfacció dels nanos davant la feina ben feta. Acabar les coses que es comencen, una cosa ben bàsica que en Wert va oblidar d'incloure al currículum. Només entrant al pati s'hi pot observar la barraca, i una vegada al tercer pis, al centre de l'única sala, un gran retrat amb l'obra. Al costat, una TV ens va mostrant les entrevistes que es van fer als nanos.

Gràcies Laia, Sergi i Marta. Encantats de ser els vostres conillets d'índies. I per molts anys que aneu comptant amb nosatres! Felicitats per la feina.

dilluns, 17 d’agost de 2015

Un pas enrere



Del creuament de missatges amb un bon amic en sorgeix aquesta petita reflexió d'estiu. No, si en el fons trobem a faltar el ritme frenètic del curs escolar. El tema?  Doncs els problemes que tenen moltes de les principals associacions educatives per tal de trobar un relleu generacional.  És que ens fem grans i els que sentim aquesta professió ben endins patim perque tot allò pel que hem lluitat durants tants anys veu perillar la seva continuïtat.

Hi ha una virtut crec que necessària per al bon desenvolupament de les coses que és la de saber fer un pas enrere quan t'adones que arriba el moment. I ho dic en referència al món associatiu. Una gran errada arriba en el moment en el que ens creiem imprescindibles, i ens eternitzem en els llocs fins el punt de malmetre involuntàriament el projecte i desmerèixer la bona feina que fan els companys. Perquè no en som, d'imprescindibles. Quan per circumstàncies diverses et veus obligat sí o sí a aturar la teva activitat, una vegada passats els remordiments i el moment d'angoixa inicial, t'adones que el món continua rodant sense tu. Gairebé sempre fins i tot millor.

Sí, quan a les associacions s'hi eternitzen les persones vol dir que alguna cosa no s'ha fet prou bé. Dèiem, amb el Sebas, que això ens passa perque fem una miqueta de por. Sí, he dir por. Persones que renuncien a part de la seva vida privada, amb uns nivells d'extrema autoexigècia són els que a les jornades, a les taules rodones i a tot arreu esdevenen les cares visibles. La gent es pensa que ja no tenim por escènica, que no ens cal preparar la intervenció. Res de res, us asseguro que aquesta persisteix. Potser menys, però hi és. Vaja, que sovint no és que la gent jove passi de tibar carros sinó que frenem els cicles naturals de renovació. Quan s'identifica el projecte amb la persona, sobretot en projectes en grans xarxes com Espurna on el treball en gran equip n'és l'essència, és el moment de prendre decisions. Encara que sapiguen greu. Cor fort.

Els projectes, de tant en tant, s'han de ventilar i donar pas a gent que els capgiri i els adapti a les noves necessitats. Que se'ls miri des de perspectives diferents. Després de 10 anys, el meu moment ha passat. Sí, estic parlant d'Espurna. Hi continuaré treballant amb la fantàstica gent de la notícia de la quinzena, i si convé alguna altra activitat més. Però vull ser honest i dir-vos que el que havia d'aportar-ho ja ho he abocat. M'he buidat, com diria en Guardiola. Deixeu-me ser una mica egoïsta i que tingui més estones per dedicar-me a la vida contemplativa.

Espurna significa i ha significat molt per a mi. Des dels inicis amb el Ferran ara fa 10 anys. Passant pel moment en el que el Joan Badia des del Departament d'Educació i l'ICE de la UAB, amb el bon amic Josep Masalles, el Josep Maria Tatjer i la Montse Pérez, van elevar-lo a la categoria de gran projecte. Em perdonareu que no esmenti totes les persones de qui tant he après en aquests 10 anys: la Carme Barba, el Maurici, la Núria Alart, el Cosme, el Jaume Agustí, el Jordi Badiella, la Dolça... I unes paraules també especials per a la Mònica, la Montserrat, l'Esther, la Maria José, la Sandra i la Rosa. A la Pepita Corominas, al Josep Vallcorba, al Jesús Vinyes, al Quim Núñez, al Pere Mayans, la Loli Martos i la Maria José Sánchez. I a tots els demés (disculpeu que no us anomeni a tots), sense excepció, que també heu contribuït a fer un projecte irrepetible. Però sobretot gràcies especialment als alumnes i a les nombroses persones que dónen sentit i que han contibuït a fer gran el projecte des de l'ombra, sense fer soroll. Aquesta és la grandesa del treball en xarxa i d'Espurna.


Gràcies Espurna, gràcies Josep Masalles, gràcies Equip !

dilluns, 13 de juliol de 2015

Contra l'exclusió educativa, projecte Puntal



El dia 22 de juny, com ja vaig explicar fa un parell de setmanes en aquest  mateix blog, vaig participar en el 10è aniversari de les aules d'acollida. He mantingut diverses tertúlies amb companys i amics sobre el tema. Encarar amb determinació l'exclusió social a les aules hauria de ser ara mateix la màxima prioritat. Els febles difícilment ho podran ser més, i de l'ascensor social fa temps que hi penja el cartell amb el 'fora de servei' en lletres vermelles. Sí, tots sabem que aquesta ha estat una de les conseqüències (premeditada?) de la crisi. La realitat, com vaig comentar, és que de la fractura social en penja l'educativa. I aquesta deixa marca.

Contra aquesta fractura educativa qualsevol esforç és benvingut. I aqui m'agradaria parlar dels companys del projecte Puntal. Se'ls hauria de fer un monument. Estic parlant de la Dolors Llobet, de l'Alba Baltiérrez, del Joan Ma Serra, del Josep Ma Aloy i de la legió de professors jubilats que dia rere dia, amb l'ajuda d'alumnes de batxillerat o universitaris, entren a les aules després de la jornada escolar per ajudar aquells alumnes les famílies dels quals no tenen la sort de poder afrontar la despesa de classes de suport i ajuda. La seva feina és silenciosa i, no vull ser malpensat, potser a vegades també silenciada. 

Dono fe dels nombrosos casos d'alumnes que han passat per les seves mans i han experimentat una considerable millora, que els permetrà lluitar amb més eines per sortir de la precarietat a la que s'ha condemnat les seves famílies. Quan l'educació sigui important, vull dir que la considerin com a tal, i ens creguem tot això de l'escola inclusiva, l'equitat i aquestes coses, potser no caldrà el projecte Puntal. Però entretant, un luxe poder-los gaudir als centres de Manresa. 

Gràcies Puntal!


diumenge, 5 de juliol de 2015

Novador forever

Foto: Jordi Marín

Tot just acabo d’arribar de les jornades Novadors (ja van per la dotzena), aquesta vegada a Vinaròs. Amb la maleta carregada amb l’ordinador, però també amb els pals i les botes de muntanya que me’n vaig endur per fer ‘l’aclimatació prèvia a la zona dels Ports. No hi ha res millor que trepitjar el territori acompanyat de bons amics com el Jordi i l’Emma. Reflexionant des de la perspectiva de la Mola d’Ares, amb el Penyagolosa al fons, sobre els il·lusionants canvis que s’albiren en aquest territori i altres moltes coses. Hi havia ganes, moltes ganes de poder celebrar-ho amb ells. I així es va fer.



A la vesprada del dimecres, la majestuosa Morella d’en Ximo Puig s’alçava sota un cel radiant. Una cervesa (sense alcohol, of course) al davant del Portal de la Nevera abans de conèixer Cinctorres, on hi vam dormir.
L’endemà em vaig deixar seduïr pel poble del Jordi, Ares del Maestrat. D’una bellesa colpidora, ara ja entenc quin és el segon motiu pel qual vol retornar a aquesta terra. A la
tarda segona caminada, aquesta vegada buscant i gaudint de les orquídies salvatges amb
la incorporació de l’Aitana, la seva nebodeta, que està mamant l’estima cap a la seva terra.
Punset: beneïts siguin els aldeanos, que dignifiquen i mantenen l'arrelament a aquesta
terra, aviat eclipsaran la vostra mediocritat.
De tornada a Ares, segona cerveseta, ara acompanyat també pel germà del Jordi i en Ramon, el forestal. Gaudint dels seus coneixements sobre el territori i la seva visió sobre l’apassionant moment que estan vivint, amb l’escombrada del PP. Bé, aldeanos sí, però tontos no. Un exemple: quan hi va haver el merder de TV3 algú va amagar una antena clandestina al poble des de la qual es pot veure TV3. Alguns veïns encara no s’han assabentat del motiu real pel qual des d’Ares es pot veure TV3. Com que sempre han estat oblidats, es deuen pensar que per una vegada els ha anat bé continuar veient el Polònia i eixes coses. #quelsbombin (feta la llei, feta la trampa).

El maset del Jordi, prop d’Ares està situat a la part obaga de la vall, cosa que s’agraeix més ara que no pas al dur hivern. Presidida per dos parcs eòlics i esguinçada per una línia d’alta tensió a la que properament se sumarà la MAT (portarà l’electricitat procedent de França al Marroc), que es veu ha de passar per allà. Resulta força increïble que als masos d’aquesta zona no n’hi arribi, d’electricitat. Bé, cal dir que tampoc hi arriba aigua canalitzada. Com que ell i els seus germans són molt manetes han acondicionat el maset de manera sorprenent, amb plaques solars, un petit generador eòlic i canalitzant les aigues pluvials.. El Jordi és un tio amb recursos i cops amagats. Quina pau i quin plaer aquesta fresca i silenciosa nit presidida per la poc freqüènt coincidència de Venus amb Júpiter.

L’endemà de bon matí, a mesura que anàvem baixant cap a Vinaròs i aproximant-nos al caloret (en el sentit real i el figurat), el Jordi em va situar i il·lustrar sobre el rerafons del discurs de la Punset, el caciquisme i la desafecció de la major part valencians de ciutat envers els aldeanos. Em va sobtar. Jo també (d’un tròs més amunt, però) sóc ‘aldeano’… però me’n sento orgullós, com ells. La diferència és que potser, en el nostre cas, els pixapins de Can Fanga ens tracten amb molt més de 'carinyu'. Ho superaran, n’estic convençut.

L’hostal Teruel és un lloc familiar.  A la porta ja veig l’Anna Ovando i el Jaume Olmos. El Vinalab està ben aprop. Allà hi eren tots: el Juanfra, el Vicent, Linda, Pedro, Olmillos, Jordi Jubany Paco Llorens,i altres Novadors d’adopció com José Luís Castillo. També els amics de les Illes: Isabel i Ernest, fidels. També na Guida, na Peggy i na Lourdes que també ens portaven motius importants per celebrar: Vam brindar també per la fi de l’Era Bauzà. Certament, un any interessant. L’únic que no hi era va ser en Jordi i Conxa, una abraçada des d’aqui. Els vam trobar a faltar.

No sé com s’ho fan aquesta gent, però sense un programa ferragòs (un defecte que tenim els catalans quan organitzem saraus), aconsegueixen concentrar en dia i mig, a través de conferències, taules rodones i presentació d’experiències, temes del màxim interès, Sempre tornes amb una idea, un projecte, alguna inquetud nova. Emotionware, com diria el bon amic Fernando García Páez.

Enguany Imma Marín va encetar les Jornades parlant-nos de gamificació. Un tema emergent en general mal entès. Em va servir, i molt per emmarcar des de la seva magistral exposició, un tema que segueixo i intento aplicar (ara millor gràcies a ella) a l’aula.

foto: Vicent Ferrer

Amb el Jordi, el Juanfra i el Pedro vam presentar el World Mobile City Project (http://WMCProject.org). L’any que ve, sense cap mena de dubte, serà encara millor. Segur. Alguns ja coneixien el projecte, altres no tant. La coincidència dintre de la mateixa franja em va impedir gaudir de les exposicions de Frank Sabater (Robòtica), Daniela i José (Macneticos Academy) i Carlos Páez (treball per projectes).

Impactant i profitosa va ser la presentació ‘Per un pacte a les Illes’.  Amb una genial escenificació. Guida, Peggy i Lourdes van demostrar la gran feina que han fet a les Illes aquestst darrers anys. I amb una bona dinàmica de grup van fer adonar-nos que les nostres necessitats eren les mateixes a les que el nombrós grup de persones i institucions de les Illes havien arribat. Fa temps estic dient (amb carinyo i ‘bon rotllo’ eh!) que el model de renovació pedagògica català està esgotat i que faria bé de seguir molt més de prop i agafar com a model  el que van presentar elles a Vinaròs. Passa que ens agrada mirar-nos el melic, vet aqui el gran problema. Ara mateix, el clima renovador o innovador (per dir-ho d’alguna manera) és a anys llum de les les Illes i aviat del del País Valencià. Acceptem d’una vegada (i també ho he anat dient els darrers anys), que la desaparició de les grans líders (com Marta Mata ara fa poc més de 9 anys) han deixat orfe de lideratge el moviment de mestres. Seguim els 50 anys de Rosa Sensat mirant més enrere que no pas endavant, És una humil opinió.

Després dels Pecha Kucha, interessants tots ells, el de Francesc Nadal, Toni Solano i altres companys, va seguir un interessant debat al voltant del homeschooling, encès per l’amic Jaume Olmos. Amb boníssimes intervencions i reflexions.

Va cloure el primer dia una intervenció del José (de Macnéticos Academy), que va llençar el repte de crear una banda sonora per a novadors. De fet va iniciar-la amb Garage Band. La intervenció tenia un plus: José (i Daniela) són invidents. Ens van demostrar a tots com la força de voluntat, amb l’ajuda de la tecnologia, no té fronteres. Vaig quedar al·lucinat com Daniel feia anar el MAC i el seu mòbil. Bestial.

Sopar a l’Ermita de Vinaròs, amb unes magnífiques vistes nocturnes de la ciutat … i de la plataforma Castor d’en Florentino. Interessant sobretaula amb Linda Castañeda, Fernando García Péz, Madalena, Francesc Llorens, Jordi Marín, Coral Regí, Isabel Ferrer …  i molts més amics.

L’endemà, arrencada amb la intervenció de Boris Mir i Sergi del Moral, una mostra del brutal treball que estan fent des de l’Institut-Escola les Vinyes. Amb el Boris ja ens coneixem de fa temps, amb el Sergi ens vam desvirtualitzar aquestes jornades. Un gran fitxatge. La intervenció va comptar amb el suport del Lluís Tomàs, ex-profe de les Vinyes. Un altre monstre. Quin equipàs que deurien fer!
A banda de deixar-nos a tots bocabadats, s’agraeix l’anàlisi des de la més exquisida humilitat que van fer. Evitant l’adjectiu ‘innovadors’ (que ho són, i dels de debò), van mostrar-nos les excel·lències del seu sistema de treball però tampoc van amagar les debilitats i els esculls. Excel·lent.


Foto: Linda Castañeda

Del Paez, em sembla que se m’han esgotat totes les floretes que li puc tirar. Desbordant. Un altre treball fantàstic al capdavant del San Walabonso de Niebla. Un altre monstre. No em cansaré mai de dir la seva habilitat de fer-nos emocionar amb el seu gran treball. I de quina manera!

Les valoracions de tot plegat ocuparien molt més d’espai i ja m’he passat uns quants pobles. La conclusió, piulada avui mateix, és que a Novadors l’haurien de declarar Patrimoni immaterial però també material de la humanitat. Immaterial perquè les ones positives que irradien a la comunitat educativa ens il·luminen el camí a seguir des de fa 13 anys. I material, perque el ‘material humà’ que configura Novadors és senzillament, com diria el d’Ubrique … IN SUPERABLE.

Sense desmerèixer EABE, Aulalog, Espiral, LaceNet, Webquestcat i altres per a mi han agafat el relleu (de manera no sempre reconeguda com cal) de la renovació pedagògica. I si, dic renovació i no pas innovació. Aquesta darrera és una paraula desvirtuada que molts volen apropiar-se. No s’innova si no hi ha generositat ni humilitat. Amb aquesta frase resumiria la intervenció del Boris i del Sergi, i també totes les Jornades.

Dicho queda, com diuen en castellà.

Gràcies Novadors ! Per la vostra amistat i per tot el que m'aporteu … i fins l’any que ve si déu vol (i si no, també). Bon estiu.

#novadorforever

PD: Gràcies Jordi per la revisió i correcció d’aquest post.