dissabte, 8 març de 2014

El sistema de la plaça definitiva


- Disculpa, saps que a partir d'ara els directors d'institut podran escollir el 50% de la plantilla del centre?

Amb aquestes paraules, un representant sindical (ASPECp-SPS) em va interrompre la conversa que en aquells moments estava mantenint amb una companya de l'equip directiu del meu centre, a l'hora de l'esbarjo.

Li vaig respondre que sí, alhora que li vaig demanar que on era el problema. A partir d'aquell moment, i durant els 5 minuts que ens quedaven per tornar a les aules, vam tenir una conversa educada però marcada per la dicrepància.

Sóc mestre des de finals dels 80, funcionari des de 1991. Crec que vocacional. L'any 1997 vaig tenir l'oportunitat de passar a secundària perque gràcies a l'Alfons Vila (que tant trobem a faltar) em va engrescar amb un projecte d'Aules Obertes. Després de voltar per uns quants instituts i any i mig a l'administració, aviat farà vint anys que feinejo per les bores del sistemes, com diuen els amics Joan Badia i Pere Mayans:  UAC, aules obertes, aules d'acollida, grups de diversitat de tot tipus …  En realitat tinc la meva plaça assignada a primària, prop de casa, però em continua agradant treballar amb els alumnes amb dificultats. He estat de sort perquè diversos directors de centre, a qui estic molt agraït, m'han convidat a participar dels seus projectes. Uns projectes on la peça que sovint falta és precisament la de la persona que vulgui, voluntàriament, fer-se càrrec dels alumnes nouvinguts i especialment dels 'complicats'.  I sí, sóc un pecador. D'aquest % de profes que tria el director a dit. Per cert, ni amb l'actual ni amb els anteriors mai m'hi ha unit cap vincle familiar, polític, econòmic o sentimental. M'agradaria pensar que quan em van convidar a treballar amb ells era per motius estrictament profesionals.

Dèia que prop de casa hi tinc la plaça definitiva (deixeu-m'ho posar en negreta). Coneixo molta gent que en té, de plaça definitiva. És un dels 'drets adquirits' del nostre col·lectiu (… deixeu-me que ho posi entre cometes). Després d'unes proves on et demanen bàsicament continguts (no pas si els saps explicar o no als alumnes), un tribunal decideix si te la donen, aquesta plaça definitiva. I quan la guanyem, la lluïm i la refreguem, aquesta plaça definitiva ('és que jo he hagut de guanyar unes oposicions…', és que si vols 'passa unes opos com jo…').  En tenir-la, la majoria passa del nomadisme al sedentarisme, gairebé de manera automàtica. Malauramament, hi ha molta gent vàlida que durant anys, i ara amb la crisi encara més, que no la tenen -la plaça definitiva- i saltironen d'un centre a l'altre. Els darrers anys, les retallades s'han ancarnissat especialment amb ells, i fa temps que no n'oferten, de 'places definitives'. Al meu centre, per exemple, n'hi ha uns quants, sense plaça definitiva. I he de dir que són molt vàlids. Dos d'ells enguany s'han fet càrrec d'un PQPI i no ha estat gens fàcil. Si fos per mèrits professionals, el Jose i la Txell la tindrien, aquesta plaça definitiva.

El nostre sistema de càtedres i altres gaites prediluvianes (i de places definitives) en realitat funciona com la mili. Els galons no els dóna pas el coneixement sinó la puta …  plaça definitiva. 

El problema, li comentava al companys sindicalista, és que a la vida i a la resta de feines ja fa temps que no s'hi funciona, amb el sistema de la plaça definitiva. En restem els funcionaris, els darrers de Filipines … Uns bitxos 'raros'. Sovint veiem situacions curioses, al voltant de la plaça definitiva: No fa massa anys que dos professors manifestaven sense immutar-se que 's'anaven a jubilar …' a un dels institus més plàcids de la ciutat. Gràcies … a la plaça definitiva, of course.

Però als pares se'ns en fot, si un professor té o no té la plaça definitiva. El que volem és que els nostres fills tinguin els millors mestres. A vegades alguns professors (per sort n'hi ha molts que no), que pequen d'excessiu corporativisme. Quan anem al metge, no li demanem pas si té plaça definitiva. No ens atendrà pas millor, si no la té. Només volem que ens curi, i que estigui al corrent dels darrers avenços en el seu camp i que utilitzi la darrera tecnologia. Curiosament, en el nostre àmbit, algunes 'innovacions', les noves metodologies i els psicòlegs, es veuen malament. Som un col·lectiu estrany, i ben curiós, el de la penya de la plaça definitiva.

El principal problema del sistema educatiu, després de les retallades, és que el sistema funcionarial està fora de lloc. Està pensat per un moment en el que els mèrits professionals es mesuraven únicament per la veterania, els anys en el lloc de treball. De fet, crec que els funcionaris som dels únics que hi funcionem, amb aquest sistema.

En realitat no hi tinc res, contra tothom que té la plaça definitiva. N'hi ha, cal dir-ho ben alt, que se la mereixen prou. Però no només del col·lectiu de funcionaris, que ja la disfrutem. La fornera del barri, la de tota la vida, també se la mereixia, la plaça definitiva. Ella no en tenia pas la culpa, de que muntessin un altre forn al costat que, tot i fer el pa no tan bo, el venia més barat. Tant de bo l'hagués tingut, la plaça definitiva.

Siguem sincers, i anem al gra. Hi ha funcionari que no se la mereix, la plaça definitiva. Ja siguin profes, metges, cossos de seguretat... L'antiguitat ha de ser considerada, per mots motius. Però no ha de ser tan determinant com ara. Precisament per evitar que la gent s'apalanqui en el lloc de treball el sistema ha d'incentivar, i no necessàriament en paràmetres econòmics, aquelles persones que s'esforcin per fer bé la seva feina. Als que destinen temps i fins i tot diners per estar al dia, per introduïr millores en el seu dia a dia. A ser professionals.

Porto unes quantes vagues sobre les meves esquenes, no fa gaire em vaig discutir amb una companya (diria que la té, la plaça definitiva) que rondinava per unes qüestions per les que precisament jo havia fet vaga mentre ella havia anat a treballar. És evident que com a col·lectiu hem de lluitar pels nostres drets, només faltaria. Però no confonguem drets amb privilegis incomprensibles per la resta de mortals. I, important, que primen l'antiguitat per sobre de l'excel·lència. Mai tindrem una bona educació si no reformem de manera urgent el sistema … de la plaça definitiva.

Sé que algun company sindicalista potser llegirà aquestes quatre línies i no hi estarà d'acord. L'únic que dic és que a banda de lluitar pels nostres drets econòmics, els sindicats i l'administració (conjuntament) hauria de promoure (escoltant totes les parts, evidentment) una reforma del sistema funcionarial que estimuli el canvi. Que consideri l'antigüitat però que no esdevingui determinant com ho és ara a l'hora de poder exercir la docència.

Em sap greu (o no), però és el que penso. I algú ho havia de dir, tot això … sobre la plaça definitiva.



dissabte, 11 gener de 2014

INNOVAR EN 4D


El 10 de gener, convidat pels amics de l'Institut de Ciències de l'Educació vaig ser a Bellaterra, on organitzaven la IXa edició del seu fòrum d'educació amb el títol 'Innovació i treball en xarxa. Nous escenaris i nous requeriments per a l'educació i els seus professionals'.  Moderada per la Ma Carme Armengol (professora del Dep. de Pedagogia Aplicada de la UAB, vaig compartir taula rodona amb la Roser Argemí (Fund. Jaume Bofill) i la Carme Oriol (Cap d'Estudis de l'escola Joan Maragall, de la xarxa d'escoles que aprenen de l'ICE de la UAB). Cadascú de nosaltres va començar introduïnt les seves experiències, i cal dir que tant la feina de la Roser Argemí amb el programa Magnet com el també increïble treball de la Carme, demostrant que el bon treball i el convenciment poden compensar les adversitats, em van impressionar. El debat va continuar amb interessants aportacions del públic. 

En el meu cas, la meva aportació va iniciar-se a partir d'exemples concrets de projectes en els que estic treballant enguany.  Intentant demostrar que la innovació efectiva és aquella que contempla les seves 4 dimensions i que vetlla perquè hi siguin presents de manera equilibrada.

La primera dimensió seria la personal. Pensant, sobretot, en els alumnes (també els professors, els pares…). Però la prioritat ha de ser sempre per als primers. Tots aquells projectes que es fan amb l'objectiu únic de guanyar premis (que n'hi ha) o de fer negoci (i no només llibres de text) i que es desvien d'aquesta orientació, en no tenir ànima, difícilment acabaran sent innovadors. Al menys segons la meva visió. I quan dic els alumnes em refereixo a TOTS (sí, en majúscula). Els acadèmicament bons, però també els que no ho són. Els que aniran a la universitat, però també els que no. Em perdonarem, però els meus 21 anys dedicats a l'atenció a la diversitats m'han marcat.

L'exemple que vaig posar per il·lustrar aquesta primera dimensió va ser el d'Ambúrnia, proposta conjunta entre l'INS Cal Gravat de Manresa, el meu institut, i la Fundació Rosa Oriol. El projecte ens permet que un grup reduït d'alumnes de 2n d'ESO pugui adaptar el seu currículum incorporant-hi el treball als seus horts ecològics i el banc d'aliments. I per què el nom d'Ambúrnia?  Doncs perquè és un estri de pagès, un recipient, destinat a emmagatzemar oli, most … de manera que la seva mida i pes és suficientmentment gran com per a  encabir-hi el màxim de producte però el suficientment petit com perquè entre una o dues persones pugui ser transportada sense mitjans mecànics. És el primer any i amb el Toni (director), la Lídia, la Carme, la Pilar, la Mònica i tots els que hi estem treballant (alumnes, persones de la Fund. Rosa Oriol, pares i institut) estem fent-lo créixer i disfrutant-lo amb el convenciment no pas de que sigui innovador sinó efectiu i profitós per al grup d'alumnes al que va destinat.

Una segona dimensió seria la de l'aula. I de les quatre, és l'espai on s'hi produeixen més intents d'activitat innovadora. I permeteu-me que us digui que la que es fa sovint es produeix de forma anònima. Sí, perquè ahir amb el Jordi Adell, el Joan Badia i el Sebas (vam anar a ver una cerveseta en acabar les sessions), comentàvem que als fòrums, les jornades congressos, etc. i sobretot si són fora d'horari escolar (llegiu divendres tarda, caps de setmana, vacances d'estiu…), sempre hi veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes experiències. S'hauria de poder fer alguna cosa per fomentar que les persones que fan coses interessants a les aules (que no són pas poques), tinguessin facilitats per difondre en aquests escenaris la bona feina que porten a terme. El problema d'aquesta dimensió és que la pràctica totalitat de la innovació que s'hi pot portar a terme no és sostenible. És a dir, per exemple, que massa sovint els projectes duren el que aquell professor o professors que les porten a terme són al curs, al cicle o al centre. Perque … quantes vegades un projecte s'ha mort en marxar el professor que el portava?  Si mireu la presentació que acompanya aquest post, la imatge que identifica aquesta segona dimensió seria la de la bicicleta estàtica. Precisament és això: sovint ens fotem un fart de pedalar i no ens movem de lloc. En alguna ocasió, accions aïllades amb bona intencionalitat innovadora han resultat fonts de conflicte. En conec algun exemple de mestres i professors a qui molesta que el seu paral·lel, o el del curs anterior (si sobretot fa que els alumnes aprenguin més i millor),  acostumen a posar pals a les rodes per no quedar en evidència. Els perjudicats, com sempre, els alumnes. 

D'exemple d'aquesta segona dimensió vaig posar d'exemple un treball enmarcat a 1r d'ESO (socials). Per treballar la hidrosfera, una de les activitats principals que vaig proposar va ser la d'organitzar creuers per mars, rius, llacs, de tot el món. Per això vam utilitzar el moodle que ens facilita l'ICE de la UAB, donant entrada als dos grups de primer, junts al mateix espai virtual. Prèviament vaig seleccionar un munt de possibiliats (Carib,  Noruega, riu Volga, illes gregues …)  i ells, per grups, n'havien d'escollir un. Quan entraven al moodle es trobaven (vegeu la diapositiva a la presentació de dalt) amb un espai-fòrum on a la capçalera tenien una oferta comercial (real) i un enllaç a una Webcam en la que es veia algun dels punts del recorregut a temps real. En alguns casos, els alumnes van arribar a trobar webcams instal·lades al pont dels seus respectius vaixells. A partir d'aqui feien una recerca endreçada que va acabar en una presentació (s'incentivava que es fes amb una cosa diferent al Power Point).
Sense entrar en més detalls, i tot i la feinada que va suposar preparar l'activitat, els resultats van ser molt satisfactoris. Fins i tot un parell de mares em varen escriure per dir-m'ho, i que a més a més la rúbrica d'avaluació (que també trobareu a la presentació) els va ajudar a molt a veure el que realment estàvem treballant. Evidentment vaig prendre bona nota dels aspectes millorables, que sempre n'hi ha.

La tercera dimensió, la del centre, es caracteritza per ser la més fràgil. Com ja vaig dir, les dinàmiques de primària permeten millors contextos d'innovació. Per molts motius: L'embut de l'ESO i de la selectivitat encara queden lluny. Però també molts altres com per exemple  que el punt de trobada al centre és únic (aqui cal destacar la intervenció del Màrius Martínez, més tard, que va dir que a un institut-escola una de les actuacions claus va ser la d'eliminar una de les dues sales de profes) i no tenen despatxos, seminaris … Un altre aspecte destacable és que els professors tenen més clara vocació interdisciplinar. 

En moltes ocasions he comentat que d'ensenyants innovadors n'hi ha molts, però de centres innovadors (els de secundària, que són els que coneixo), ben poc tot i la bona intenció. A la taula rodona vaig dir que es podien comptar amb els dits de la mà. Vaig ser massa estricte? Depèn dels criteris, però a banda dels que formen part de la xarxa d'instituts innovadors que coordina des del mateix ICE de la UAB el Josep Masalles (l'IES Poblenou, Montgròs, Les Vinyes, etc.) i quatre més, és difícil trobar els nivells qualitatius suficients, sostenibles i efectius. El repte potser hauria de consistir en dibuixar escenaris (les Zones de desenvolupament proper de Vygotski, vaja) per treure millor rendibilitat del gran potencial que en realitat hi ha als centres. Perquè de gent amb capacitat i ganes d'innovar, d'aprendre, de treballar en xarxa i amb gran sentit de la responsabilitat professional n'hi ha. I molta. Com també hi ha bons liders. Com ara el Ramon Grau (sense desmerèixer altres persones), que em sembla és un exemple per a tots. 

La quatra dimensió és la de la xarxa, la més complexa. Quan parlem de treball en xarxa ho podem fer des de dues mirades ben diferents, que val la pena separar. M'explico:  podem parlar de la xarxa com a canal de comunicació i intercanvi professional entre educadors, però també de xarxa com a 'sinònim' de projectes telecol·laboratius. També es donen casos, com els d'Espurna, la Xarxa LaceNet, Webquestcat, Novadors on conflueixen les dues.

És evident que la proliferació i popularització de blogs, piulades, facebooks i fins i tot grups de güasap (ahir mateix vam estrenar el de profes del projecte Ambúrnia) ha generat sinèrgies comunicatives molt productives (també molt 'soroll' paral·lel, malauradament). Personalment, des del descobriment de Twitter (gràcies als amics de Novadors, cal dir-ho), les interessantíssimes aportacions de companys m'han enriquit enormement. Com vaig comentar ahir, aquestes xarxes han atenuat la solitud que molts ensenyants pateixen als seus centres.  Especialment els que ens dediquem a grups de diversificació curricular. En tot cas, és indiscutible que la presència a la xarxa afavoreix els processos d'innovació. Per mots motius que potser expliquem un altre dia.

Sobre aquesta quarta dimensió també tenim els projectes telecol·laboratius. És un tema que des de l'any 1990 coneixo força bé (n'he creat, hi he participat amb alumne si n'he coordinat uns quants) i sobre el que cal encara avançar molt, començant per la definició. De la mateixa manera que els processos d'innovació, des de la perspectiva de l'ensenyant, consten de 4 dimensions, els projectes telecol·laboratius també en tenen, de dimensions. D'això potser en parlem un altre dia amb detall

Un bon exemple de treball telecol·laboratiu el tenim en els plans d'entorn. Perquè els ensenyants, les administracions, els ensenyants, pares, alumnes … també telecol·laboren. Ho estem vivint en el projecte Ambúrnia dels que us he parlat. Compartim correus, piulades, moodle, Güasaps. Però també el xapo quan anem a l'hort i el bolígraf quan som a l'aula.

Sense desmerèixer altres iniciatives interessantíssimes ja fa uns quants anys posava Lacenet com a exemple de xarxa ideal. Ho feia perque equilibrava presencialitat amb virtualitat de manera excepcional.  I perquè els seus projectes, com ara el Passeig pel Bages, neixen i es desenvolupen al territori (a destacar les probades presencials amb alumnes d'aquest i de 'Sàlix i els sentits').

L'exemple d'aquesta 4a dimensió que presentava a la tarula rodona era Espurna. Una proposta impulsada per l'ICE de la UAB (Josep Masalles, Josep M Tatjer i Montserrat Pérez)  i el Departament d'Ensenyament (amb la col·laboració de la Fundació Aplicació de Callús) en la que la Montserrat Vert, la Mònica Valverde, la Rosa Soler, la Maria José Lasala i l'Esther Sancho juntament amb 50 col·laboradors mantenen des de fa més de 7 anys una xarxa que facilita propostes i material educatiu de primer nivell. Espurna, que neix de la sensibilitat per a la diversitat continua viva i tot i les inevitables restriccions, continua bellugant amb força.

Tots els projectes evolucionen i hi ha un component que ahir vaig oblidar posar sobre la taula (el tenia apuntat però se'm va oblidar) i que és el de la generositat. Hi és present en cadascuna de les 4 dimensions i potser és un dels factors que més afavoreix la innovació. 

Un altre és el de l'evolució. L'exemple clar és el de la Barcelonada 2.0. Un projecte que va néixer a l'INS Cal Gravat de Manresa i que en aquesta segona edició ha passar a ser un projecte LaceNet en el que hi participaran 6 centres de la Catalunya Central.

Finalement, dues darreres coses (els 20 minuts no em van donar per a més): La primera, destacar que la innovació és una actitud que cal fomentar -també- en totes les seves dimensions. Des de la 'de dalt', però també ha de ser entomada com bé diu Howard a la primera diapositiva de la presentació, des de cada 'passatger'.

I ara sí, per acabar, unes paraues d'agraïment a aquelles persones que són darrera de les escoles i dels seus ensenyants. Les que formen part dels serveis educatius, dels ICE, de les Institucions i d'aquelles unitats de l'Administració que animen i recolzen actuacions innovadores. En el cas més proper que coneixo, cal felicitar  la Fundació Aplicació de Callús (va per tu, Ramon Fons!) l'ICE de la UAB i tots els seus membres per contribuïr a la innovació d'aquest país. A partir de l'organització d'aquestes jornades, però també per fer possible projectes, els grups de treball i tantes altres coses.












dissabte, 21 desembre de 2013

Un Nadal més, amb algunes reflexions


Acaba l'any, i amb aquest el primer trimestre de curs. Ahir erem al Conservatori de Manresa, celebrant el ja tradicional festival de Nadal. Va començar amb aquest vídeo que vaig elaborar amb fotos de companys i també de collita pròpia.  En ell s'hi recullen diverses situacions d'aprenentatge però també les dels petits detalls que configuren la realitat del centre. Hi veureu poques imatges fent classe 'normal', ja que això d'explicar i alhora tirar fotos és complicat i distreu (a ells i a nosaltres). Mirant els nanos t'adones que no és pas a les classes de matemàtiques ni a les de socials que els nens aprenen a créixer i a fer-se grans (que també, només faltaria), sinó que això es produeix més en aquelles situacions 'no formals'.. Alumnes i professors passem moltes hores junts al llarg de la setmana, sovint més que no pas al costat dels pares. I en un institut petit i en cargoleres inevitablement ensopeguem tota l'estona els uns amb els altres. Té la seva part positiva, que potser oblidarem ràpid quan tinguem l'institut nou (el mes de gener comencen les obres!).

A la classe, quan els tens tots trenta i tants junts és impossible arribar al tracte directe i personalitzat. Tot i que s'intenta sempre difícilment s'aconsegueix aquella proximitat que mereixen. Però és a les excursions, quan te'ls trobes pel passadís i t'expliquen les seves il·lusions i els seus neguits, quan et venen a buscar perquè et necessiten explicar alguna cosa, quan són 'a dalt de l'escenari' de la vida real, que te n'adones de la importància i de la grandesa de la nostra professió. Quan t'adones que d'allò que s'ha sembrat se'n recull.


Nadal2013bo from rbarlam on Vimeo.

És evident que la nostra tasca consisteix a preparar-los 'acadèmicament' per tal que quan deixin l'institut ho facin havent  aconseguit els objectius curriculars que es marquen. Que sàpiguen fer i interpretar un climograma, que sàpiguen fer equacions, els pronoms febles... Però el plus que els podem donar amb petits detalls, en l'acompanyament emocional que necessita tot adolescent, és igual o més important. Això pot semblar una evidència, però és important tenir-ho present en tot moment. Són aspectes que no ens manen avaluar, però -i més en adolescents-  de la seva bona o mala gestió en depèn directament que facin un bon aprofitament de les tasques escolars. D'una cosa se'n deriva l'altra.

Intenteu recordar els continguts que vau aprendre a primària. Alguns els hem pogut retenir a la nostra memòria, sobretot aquells que estan relacionats amb les nostres professions actuals. Però de la resta?  Coses, certament. Només faltaria, Però la major part de les coses s'han esvaït o senzillament orbiten latents per algun lloc del cervell.  

Tot plegat convida a fer una reflexió sobre el veritable sentit de la nostra professió. I és que jo no sé vosaltres, però si jo hagués de fer un llistat dels professors dels que en guardo millor record en els primers llocs hi figurarien més que per les socials o les matemàtiques que m'han ensenyat, que també, per altres coses.  Com ara un bon tutor, una persona que t'ha animat a superar-te i a plantejar-te reptes ... que t'ha ensenyat els valors de l'esforç i de la perseverància. Per exemple.

En uns moments molt difícils per a moltes famílies, sovint amb greus problemes per afrontar el dia a dia, aquesta tasca 'extra' potser és més necessària que mai. No podem obviar que massa sovint l'institut és un oasi i un salvavides de situacions esgarrifosament dramàtiques. Sense renunciar a la nostra tasca docent no podem girar-nos d'esquena a la realitat. 

Ara que arriben vacances de Nadal i tindreu una mica més de temps, us recomano una entrada al bloc de Santiago Moll, professor menorquí: 19+1 razones por las que te recodrarán tus alumnos. Dedicació, proximitat, empatia ...  Llegiu-lo, de debò val la pena. Ens farà reflexionar i ens ajudarà a fer millor la nostra feina. Seguint els seus consells, la resta (aprenentatge dels continguts curriculars) arriba sol. Segur.

Bones festes !






dimecres, 21 agost de 2013

Agenda del profe 2013-2014 amb santoral

Des de fa uns anys m'agrada personalitzar la meva llibreta de programacions diàries, on planifico la feina diària i prenc les meves anotacions professionals. Aquesta eina imprescindible ens acompanya cada dia, des de setembre fins a juny i vaig pensar que valia la pena fer-la a la meva manera, que les que venen són molt soses. Vet aqui que se'm va ocórrer incloure-hi un santoral amb tots els personatges destacats de l'any, vinculats amb l'educació i l'actualitat. No pas per oferir-los les meves plegàries sinó amb l'esperança que els nanos que tenim al davant durant tantes hores algun dia ho facin millor (cosa que no és pas massa difícil). Com moltes de les coses que faig, la vaig compartir per Internet i la resposta va ser sorprenent, de manera que uns quants amics m'han animat a fer la segona edició que ara us ofereixo.

La novetat d'enguany és que aquesta agenda s'obre a tots els Països Catalans, amb la intenció de fer una mica de pinya davant les agressions desesperades contra la nostra llengua i que s'han traduït en burrades d'una magnitud insuperable:  començant pel LAPAO i acabant per la procedència íbera. Sense oblidar la represió pròpia de república bananera del responsables educatius de les Illes contra els seus mestres, els nostres mestres.

Doncs res, desitjo que us sigui d'utilitat i us convido a que em feu arribar els vostres suggeriments de cara a la propera edició, que ja em comprometo ara a fer. Esperem que la cosa no vagi a més, ja que si no haurem de fer els anys amb més dies per encabir tants 'sants'.

Amén

divendres, 16 agost de 2013

Com concentrar-se a l'era de la distracció



Aquest curs he viscut una situació que m'ha fer pensar molt en coses bàsiques que hem de millorar  com a professionals de l'educació i que estan impedint que els nostres alumnes prenguin la iniciativa i siguin els protagonistes actius del seu procés d'ensenyament-aprenetatge: En un crèdit d'informàtica a 4t d'ESO que vaig haver d'impartir aquest curs passat, i davant l'interès d'un dels alumnes, es va plantejar dedicar un parell de sessions més per aprofundir en el tema de la Realitat Augmentada. Coneixo una mica em tema, no massa, però em va semblar interessant conduir-ho com una recerca conjunta (però organitzada, és clar) a partir d'un treball cooperatiu del grup (15 alumnes)  a través de  Google+, un sites, Evernote ... o perquè no un grup de Facebook.

Ho estàvem discutint quan una alumna va demanar la paraula i s'hi va negar en rodó. En ser lider del grup va anar guanyant quorum, llevat del grup de dos o tres alumnes que sí volien però que -per quedar bé- no gosaven rebatre-la. Els motius?  He de reconèixer que em va desarmar i vaig trigar a reaccionar. Doncs, tot i que molt educadament, em va dir que jo era el professor i em corresponia a mi i no a ells preparar i seleccionar el material, que això era massa feina per a ells i que no hi estava gens ni mica interessada, en el que plantejava. No pas pel tema (que li era igual) sinó per la metodologia. Ella volia aprovar, i punt. La mateix alumna, a principi de curs, ja es va queixar perque jo no utilitzava llibre de text, i que sovint els feia buscar jo la informació i participar en fòrums (del moodle). Massa feina. Per què no feia com tothom? Un examen a final de trimestre. I punt.

Com a conseqüència vaig desistir. Tal i com marcava la meva programació jo ja 'havia complert' tractant el tema en qüestió, però més que enfadar-me, vaig marxar molt preocupat. Quan tornava cap a casa encara hi estava donant voltes. Per definir l'acció, la millor expressió que se m'acut per definir-la és que en el fons, per als alumnes és molt més còmode que 'els peixin el coneixement'. Després -amb alguns professors ho tenen més fàcil que amb altres- treuen les xuletes que un company ha fet a la manera tradicicional i que ells han fotografiat amb el seu mòbil, fan l'examen... i sansacabat. I si no aproven,  a vegades fins i tot envien els pares.

Dèia preocupat, abans,  perquè les retallades (a tots els centres) han donat bales als partidaris de treballar únicament amb llibre de text i a fer pocs 'extres' (?). Cada vegada en són més, i això també m'amoïna, i molt. Recordo les paraules del Fernando García Páez, (emblemàtic mestre del CEIP San Walabonso) quan en una sobretaula a Baeza,  enfadadíssim, es preguntava com és que hi havia mestres d'infantil que demanaven el llibre del mestre amb el sol·lucionari i les programacions. Això és greu. Passa a infantil (molt menys) però també a l'ESO. En el meu cas, professor d'atenció a la diversitat i de socials, només mirant el telenotícies d'un migdia tens material per treballar tot un curs. I no es tracta d'això, que cal ser organitzat i seguir unes programacions (aquest és un tema apart, per cert).

Estem tractant els alumnes com un ramat, amb perdó. Entren a les 8 i surten a 2/4 de 3 de la tarda, amb mitja hora d'esbarjo. Els fem estar quiets, sense poder-se moure i se'ls deixa participar poc, alguns professors més que altres, però gairebé sempre de manera anecdòtica. Expliquem el tema X del llibre, i després fem exercicis (generalment d'omplir forats, que alguns copien dels companys més grans si han estat de sort que no han canviat el llibre de text). Els peixem coneixement, i els hem acostumat a això. Tancats en aules cada vegada amb menys espai per l'augment de les ràtios. Això els que estan de sort de tenir una classe 'normal' i no estudien en cargoleres. Ens hem preguntat si això és el que volem per als nostres joves?  Per als nostres fills? De fet, als nostres adolescents, els peixem fins a l'edat adulta. Els convertim en adolescents a perpetuïtat. Només cal veure un dia (que més lesiona les neurones) el programa mujeres, hombres i viceversa, on noiets i noietes de 20 i llargs anys llueixen els seus comportaments adolescents. I això és culpa nostra, dels adults. Dels pares, sobretot, que no els deixem intervenir ni decidir més enllà de la roba de marca que volen vestir. Però també és culpa dels ensenyants, que estem treballant com ho feiem nosaltres quan erem a 'l'altra banda'. I com els nostres pares i avis. Pocs canvis per una societat que evoluciona a una velocitat de vertigen.

A classe, de tant en tant miren el Whats app. Sovint els companys tenen coses més interessants a dir-los que no pas el rollo del professor, tan lluny dels seus interessos. Però a vegades també reben missatgets dels pares (que no deuen recordar que són a classe). I el més fort de tot és que si els enxampes amb el mòbil i no els funciona l'excusa de que estaven mirant l'hora, alguns fins i tot planten cara. Perquè per a ells mirar el mòbil és ja una necessitat. Ho és tant que fins i tot pares que no apareixen mai pel centre a l'hora de les reunions o de les entrevistes, truquen la porta del director al cap de 5 minuts per recuperar el mòbil del fill. La culpa no és dels nostres adolescents; Ningú els ha ensenyat a fer un ús racional i edificant de la tecnologia. I és una qüestió que es planteja 'o tot o res'. Prohibim els mòbils o fem la vista grossa. Hi ha, crec, un terme mig. I que passa per treballar aquest tema, i des de les tutories. Amb la complicitat dels pares, sempre. Perquè aquest combat no el guanyarem si no fem un front comú. 

L'any passat un amic i pare, parlant del tema, em preguntava quina era la meva opinió sobre el tema. Li vaig dir que era partidari d'un ús racional de la tecnologia, en la línia que he explicat a les línies anteriors. Però compte!  Tots aquells que volen mantenir-se en la comoditat del llibre de text i de les classes magistrals ja hi estan conformes, amb el fet que les tecnologies no s'integrin a les metodologies educatives. Alguns professors no volen, però tampoc molts alumnes (com hem vist a l'exemple). Els desmuntem el xollo. 

Aquest tema l'he plantejat, potser de refiló, en altres escrits del meu blog. Només volia constatar (és una impressió personal), que la cosa va a més. I si acabem amb la LOMCE aprovada, aleshores ja podem començar a pensar què hi posarem, a l'esquela. 

La il·lustració que acompanya aquesta entrada al bloc és obra de Jane Genovese. No l'he trobada a cap llibre de text, sinó a Internet. Vaig rebre una piulada de l'Alfredo Vela (http://ticsyformacion.com/) recomanant-la. La vaig trobar interessantíssima i immediatament vaig pensar a escriure els meus companys de Cal Gravat per incorporar-lo com a tema de tutoria. I vaig entrar a la pàgina de l'autora, que gestiona l'espai Learning Fundamentals (http://learningfundamentals.com.au/). Allà vaig veure que n'hi havia més de publicats, d'esquemes. I que estaven traduïts a diverses llengües. La vaig escriure. Això era a la tarda, per la qual cosa a Austràlia (el país on viu la Jane) era primera hora del matí. Encara no havia passat mitja hora que ja m'autoritzava a adaptar i a traduïr el mapa. I aquí el teniu, ella el posarà a la pàgina i nosaltres el podrem fer servir.
Tota aquesta parrafada ens ha de servir per veure que la manera de treballar i de fer les coses ha canviat, i molt. I que no hi ha cap justificació pedagògica per mantenir el sistema que us he descrit.  El contingut de l'esquema és un tresor que la Jane ha compartit amb generositat. Les competències que es necessiten per completar tot aquest procés poc tenen a veure amb les que ens proposa Santillana, Anaya i la resta d'editorials (la d'exercicis d'omplir forats, del 'completa'). I són les coses que en realitat necessitaran els nostres joves per sobreviure en aquest món tan complex com és 'l'Era de la Distracció' que anomena molt encertadament la Jane. Que Déu ens agafi confessats.

Per acabar,  unes paraules d'ànim per als amics i col·legues menorquins, que estan lluitant per una educació millor contra les adversitats i les misèries dels seus polítics. Que el seu exemple ens serveixi, a la resta, per desvetllar-nos una mica i lluitar -junts- per una educació millor. Encara hi som a temps.

dissabte, 8 juny de 2013

Escoles d'estiu? Sí, gràcies!

Acaba un nou curs i comencen a arribar les ofertes formatives de les escoles d'Estiu. Moviments de renovació pedagògica i associacions educatives ens fan arribar les seves ofertes (molt interessants totes elles, cal dir-ho). Els que en formem part activa sabem que des de fa un parell d'anys, coincidint amb la crisi i amb les retallades, les inscripcions han fet una davallada preocupant. D'aqui el parèntesi en la intensa recta final del curs per poder escriure aquestes quatre ratlles i convidar-vos a la reflexió.

Ens equivoquem, i molt, si una de les reaccions a les pèssimes polítiques educatives actuals és deixar de formar-nos. Això significa tirar-nos terra al damunt, accelerant encara més la imparable  precarització de l'ensenyament i desprestigi de la nostra professió. Perquè el que menys ens convé en aquests moments -i consti que de motius per estar indignats no ens en falten- és contribuir al procés de desprofessionalització que, cada vegada n'estic més convençut, té uns guanyadors clars i és el que al cap i a la fi interessa a certs sectors de la societat.

Volia recordar que durant molts anys, la feina dels moviments de renovació pedagògica i la de les escoles d'estiu van ser claus en la dignificació de la nostra professió, ho he comentat en altres posts i en algunes de les meves publicacions. Catalunya ha estat durant uns anys el referent de les escoles d'estiu i sense elles no hauria estat possible superar la grisor del franquisme,  que ara torna a planar per sobre nostre.

Les Escoles d'Estiu, per tant, a banda de complir les funcions formatives que li són atribuïdes han estat un patrimoni valuosíssim com a catalitzadores d'inquietuds, noves metodologies i projectes.  Als anys 80, en plena pre-internet, eren imprescindibles (ara encara són fonamentals) com a espais de trobada i intercanvi presencial. Actualment són més necessàries que mai, ja que a més a més de les qualitats anteriorment esmentades, esdevenen un refugi on hom (i don) pot rebre l'escalf dels companys que sovint no es troba als centres de treball. Però malauradament formen part d'un patrimoni en perill d'extinció (És un advertiment -de bon 'rollo'- adreçat als màxims responsables educatius). I si deixem perdre tot això ja podem plegar.

Estem parlant d'unes entitats sense ànim de lucre que són l'ànima de la innovació educativa, en aquests moments. Com ho són els Serveis Educatius (CRP's), i com ho són també els Instituts de Ciències de l'Educació. Cal subratllar, i per això l'Administració encara les hauria de mimar més, és que estem parlant d'entitats sense ànim de lucre gestionades per professors que, més enllà de les seves obligacions treballen per una escola millor, són els garants de bona part de la innovació eductiva. No hi ha diners, certament, però les prioritats sovint no s'entenen. Tancar l'aixeta i deixar morir els MRP i aquestes entitats, com també el ICE de les Universitats catalanes,  és signar l'acta de defunció de l'esperit innovador (Irene, pren-ne bona nota) que ha estat un signe d'identitat del sistema educatiu català. El desastre serà ireversible i de dimensions catastròfiques. Les escoles d'Estiu, per tant, són fonamentals i més necessàries que mai, per mantenir els nivells de qualitat que necessiten els nostres nens i joves.


Sense desmerèixer la feina d'altres associacions, permeteu-me que destaqui la feina formativa de les dues entitats a les que estic vinculat i que puc explicar amb més coneixement de causa: LaceNet i WebquestCat. Penso que totes dues ofereixen uns models formatius interessants que val la pena conèixer i (re)conèixer.

Tot i no oferir cap oferta a l'Escola d'Estiu, LaceNet, la  xarxa educativa de la Catalunya Central, ha portat a terme una formació de qualitat gràcies a una dinàmica autoformativa. El Josep Guzman i la Palmira Santamaria han dibuixat durant tot aquest curs un programa d'allò més interessant on els professors en són membres actius, essent un bon exemple de gestió compartida de coneixement. Temes com el geocatching, possibilitats educatives de Skratch, fotografia ... han configurat un programa d'allò més exquisit. Aquest és un model autosostenible que convè aplaurir... i fomentar (gràcies, Palmira i Josep!).

Un altre model que he viscut de prop és el de Webquestcat, que en la 9a edició de la seva escola d'Estiu Virtual ens ofereix una oferta articulada al voltant de dos temes:  un sobre webquest i l'altre que porta per títol La clau és la metodologia. A destacar que en la preparació tant de l'un com de l'altre hi ha participat tot l'equip, que és molt ampli. Webquestcat assegura, d'aquesta manera, una oferta de la màxima qualitat, com poden avalar les persones que han participat en edicions passades dels seus cursos així com la qualitat dels treballs resultants.

Participant a les escoles d'estiu fem possible que a banda de rebre una bona formació, contribuïm a donar sentit a totes les persones que, més enllà de les seves obligacions, treballen per compartir molt generosament el fruit del seu treball. Les escoles d'estiu, permeteu-me que insisteixi, exerceixen una funció imprescindible en el manteniment d'un ensenyament de qualitat.  Matricular-nos en algun dels seus cursos n'assegurem també la seva continuïtat.

T'animes a participar-hi?

dissabte, 2 març de 2013

Treball en xarxa i educació. Algunes reflexions.



Vaig escriure aquest article per un encàrrec, però finalment el vaig descartar per escriure una altra cosa des d'una altra orientació. Com que ja el tenia fet, doncs aquí us el deixo
____________________________________


La redacció d’aquest article coincidia casualment en el temps amb la ressaca ocasionada per la proliferació dels informers als centres educatius de secundària, la recent emissió del programa Salvados de Jordi Évole  dedicat al l’estat de l’Educació al Regne d’Espanya, i la celebració del Xè aniversari de la xarxa Novadors.

Tres esdeveniments que recullen i sintetitzen en bona part quin és l’estat de la qüestió actual sobre les necessitats de l’educació al segle XXI i que ens poden donar respostes sobre les mancances i les necessitats del sector.

ELS INFORMERS

La irrupció dels espais a Facebook i altres aplicacions dedicats als rumors ens ha agafat totalment desprevinguts. Que en menys d’una setmana els nostres adolescents hagin aconseguit centrar l’atenció dels mitjans de comunicació i fer anar de corcoll les direccions dels centres d’educació secundària, de manera totalment espontània, mereixeria una profunda reflexió. Deixant de banda l’anàlisi detingut tant del fons com de la forma, tema que donaria per escriure no un article sinó un llibre sencer, els fets tornen a posar clarament sobre la taula una qüestió encara no resolta. Em refereixo a la integració de les xarxes educatives en les metodologies habituals del professorat i, per extensió, a l’ús i el tractament general que es fa en els centres educatius i a les llars familiars de les TIC. La pregunta de fons és si estem facilitant o no als nostres joves les competències necessàries perquè aquests puguin viure i conviure en el marc de la societat del segle XXI. Dit d’una altra manera, ras i curt, si l’escola està complint o no amb efectivitat les seves funcions. O potser caldria replantejar-nos si hi ha noves funcions que ha d’assumir i n’hi ha d’altres de les que se n’ha de desprendre.

Com hem comprovat en el cas dels informers, els mòbils i el facebook, com a elements més visibles de la digitalització i dels nous ecosistemes comunicacionals que ens envolten, són encara assenyalats com l’enemic número ú a qui cal combatre. En general es consideren elements que distreuen els nostres adolescents de les tasques escolars que, sorprenentment, encara es regeixen majoritàriament per la classe magistral. Tot plegat, amb el consentiment dels pares, un sector del mateix professorat i una bona part dels mitjans de comunicació[1] que no paren de repetir com n’era d’estupenda l’escola de les seves èpoques.

Els nostres alumnes que en la seva etapa adulta, ja acabats els seus estudis, hauran de treballar en grup per front a situacions complexes que entre altres capacitats requeriran grans dosis d’autonomia, empatia i altres habilitats clarament definides pels experts[2]  encara es troben a l’escola amb una estructura compartimentada per assignatures, una arquitectura dels espais escolars que arrenca també del segle XIX i són presoners d’una metodologia basada amb uns llibres de text que donen pot marge a la flexibilitat i a la creativitat. Això, afegit a un currículum engreixadíssim, impedeix per exemple el fet de treballar fets i notícies d’actualitat. Internet i les noves tecnologies fan, en definitiva, molta por. Si més no, incomoden.

Enretant, el alumnes xuclen l’ampli de banda de les connexions dels centres, publiquen als murs dels seus facebooks en hores de classe, i passen un munt d’hores davant les pantalles, ara ja no tant de la TV com dels ordinadors i sobretot smartphones.

Llevat comptades excepcions, la construcció de la Identitat digital no forma part del projecte educatiu de les escoles i instituts del país, ni tan sols dels plans d’acció tutorial. La realitat fora de l’escola és una altra, i en el dia a dia  trobem evidències de noves fòrmules de participació ciutadana, algunes de les quals s’estan convertint en accions de pressió i de participació democràtica com la que hem pogut veure en la recollida de signatures que demanava la dimissió del govern de Rajoy arran del cas Bàrcenas i que en poc més d’una setmana va recollir més del milió de signatures. M’agradaria saber a quantes escoles i instituts es reflexiona amb asiduitat sobre aquests temes.

SALVADOS

Personalment penso que Jordi Évole va estar magistral, una vegada més, al Salvados que tractava el tema del sistema educatiu[3]. Així ho vaig piolar per Twitter. Poc després, però, rebia una rèplica d’un bon amic que criticava el fet que Évole no havia mostrat el munt de mestres que, malgrat la crisi i les adversitats, desenvolupen una feina exemplar. Una reacció que en la mateixa línia han tingut altres persones influents com Fernando Trujillo, que al seu bloc De estranjis publicava el post ‘Jordi, no vayas a Finlàndia’.[4]

A cavall entre la reivindicació i el corporativisme, cal reconèixer que al marge de les heroicitats (que hi són, i no pas poques), el nostre sistema educatiu té moltes esquerdes. Fa cosa d’un any, TV3 emetia la sèrie Mestres, que precisament volia mostrar la cara dolça d’aquesta professió i precisament per aquest motiu també va ser durament criticada[5]. Aplanaven el camí de les immminents retallades, dèien amb molta raó.

La nostra escola, que ja abans de la crisi havia perdut el nord continua descol·locada i ara a més a més es troba orfa de recursos i amb un futur incert. Amb la llei Wert, que no és una reforma més (de  les moltes que hem patit), l’escola retrocedeix 30 anys (o més) en un moment en el que els països més desenvolupats han vist que la base de la societat del coneixement es troba, precisament, en apostar per l’educació. Al programa de Jordi Évole, ciutadans finlandesos es referien a una generació perduda (els finlandesos que ara tenen al voltant de 30 anys) que es distingien perfectament pel carrer. Aquí en tindrem més d’una d’aquestes generacions perdudes.

Sovint les crisis han estat una oportunitat per renéixer amb força. Cal ser optimistes i obrir una porta a l’esperança recordant que l’escola catalana va fer un esforç titànic per renéixer de les cendres del feixisme i se’n va sortir prou bé.

NOVADORS, 10 ANYS

Novadors, una xarxa educativa nascuda al País Valencià però que actualment té presència a tot el Regne d’Espanya, celebrava fa poc el seu 10è aniversari al monestir de Santa Maria de Valldigna[6]. Per a mi, aquesta xarxa, com PatiNet, Lacenet, WebquestCat[7], Espiral[8], ACTE[9] a Catalunya, EABE[10] i Aulablog[11] a altres llocs, és un dels màxims exponents del que anomeno la internet propera, i una de les claus de volta sobre les que crec sincerament que s’hauria de construir la nova educació del segle XXI.

El paper d’aquestes xarxes és fonamental, i aixpluga des de mestres que ja es coneixien abans de l‘arribada d’internet fins altres de més joves preocupats per la pèssima formació inicial que han rebut.
Els que vam començar d’hora, en un primer moment ens vam deixar enlluernar per una eina que ens permetia comunicar-nos amb l’altra punta de món mentre oblidàvem l’entorn immediat. Jo també vaig pecar. Vam fer projectes amb escoles dels EUA, d’Austràlia, del Japó ... sense haver parat prou atenció a les escoles que teníem al costat. Escoles els alumnes dels quals es coneixien i tenien contactes entre ells, mestres que necessitaven fer pinya per afrontar uns nous paradigmes pels quals no ens havia preparat ningú. LaceNet[12] neixia l’any 1997 al Bages i Novadors el 2003. Algunes com Patinet han passat a millor glòria perquè el difícil no és crear aquest tipus de xarxes sinó mantenir-les actives, poder i saber consolidar l’equip de persones que les omple de sentit i de vida. Totes les persons que ha estat i continuen sent darrere aquestes xarxes són les que han donat una dimensió més propera i han donat sentit al treball en xarxa. Sense que això existeixi no podrem treure el màxim partit a l’internet global.

ELS REPTES IMMEDIATS

Després de parlar dels informers hem repassat, ni que sigui una mica per sobre, quina és la situació que travessa l’ensenyament, i finalment hem parlat de xarxes educatives. El principal repte però, continua sent com fa 30 anys els centres educatius. Certament tothom, amb major o menor grau, ha anat adquirint coneixements i habilitats personals en l’ús d’internet i de les tecnologies digitals, però això no ha traspassat al terreny professional. O bé no ho ha fet amb la intensitat i capil·laritat necessària.

Tenim experiències individuals i aïllades de primer nivell en el bon ús de les TIC, en podríem posar moltíssim exemples, però no suficients centres innovadors de referència. A totes les escoles, a tots els instituts tenim un petit nucli de professorat molt format en el bon ús pedagògic de les TIC, però encara hi ha massa esculls com per fer una integració completa i efectiva d’aquests efectius al Projecte Educatiu de Centre. Aquest és ara mateix el gran repte.

Repasseu els escrits, les entrevistes, els blocs i tota la literatura que s’està escrivint sobre el potencial educatiu de les TIC. Només hi ha una minúscula part on s’hi expliquen experiències d’aula. Però encara estrenyerem més el cercle sibusqueu dintre d’aquesta quin és el percentatge eue correspon a projectes de centre realment interessants (no us deixeu ensarronar per qualsevol cosa).

Necessitem mesures polítiques i econòmiques que incentivin molt més els projectes singulars de centre. També potenciar la presència i activitats de xarxes professionals com les que hem esmentat, sobretot aquelles que millor equilibrin virtualitat i presencialitat. No caiguem en l’error de continuar treballant solitàriament, dispersant-nos per les xarxes socials, descuidant la dedicació al centre i a les xarxes professionals properes (que són l’essència del canvi de paradigma educatiu).

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Mentre el debat als mitjans perdrà intensitat, a les escoles es continuarà debatent si els alumnes han d’assistir als centres amb els mòbils, si cap apostar millor per les tauletes tàctils en comptes de microportàtils, si cal crear un facebook de centre. Però aquesta no és la qüestió de fons. Ho és la necessitat urgent de repensar l’escola i l’educació en el nou context. El gran repte és com podem preparar els futurs ciutadans de la societat del coneixement sense caure en l’error de crear ciutadans obedients que ens vol portar la reforma de Wert sinó persones amb capacitat de pensar i canviar les coses, que bona falta fa.


[1] Vegeu un fragment de  l’entrevista que es va fer als Matins de TV3 (2009) a Antonio Moreno, autor de l’infumable Panfleto Antipedagógico. A http://youtu.be/xy0NkgmUSjE
[2] Un bon recull és el de James Bellance i Ron Brandt  (2010) 21st centrury skills. Rethinking how students learn, publicat per Solution Tree Press.
[3] ‘Cuestión de educación’ es va emetre el diumenge 3 de febrer. A http://bit.ly/U7HNkr
[4] http://blog.fernandotrujillo.es/jordi-no-vayas-a-finlandia/ Post publicat el divendres 8 de febrer de 2014.
[5] Vegeu el Post ‘Sobre Mestres de TV3’ publicat a principis de febrer al bloc Conjuntbuit. A http://conjuntbuit.wordpress.com/2012/02/06/sobre-mestres-de-tv3/
_____________________
IMATGE SUPERIORfont: http://blog.famigo.com/wp-content/uploads/2011/06/kids-world-hands-friends-networks-globe-illustration-SMALL.jpg