dimecres, 24 de juny de 2015

10 anys d'aules d'acollida


Imatge piulada per Francesc Vila (@vilabatalle a Twitter)

El dilluns dia 22 de juny es va celebrar l'acte oficial dels 10 anys d'aules d'acollida al Caixafòrum. Agraeixo a la Mònica Pereña, subdirectora general de Llengua i Plurilingüisme, i especialment al Pere Mayans i equip (Maria José Sánchez, Loli Martos, etc.) que em convidessin a la taula rodona que ell mateix moderava i que vaig compartir amb els companys Mercè Castellà, Andreu Porta i Montserrat Bertran. Felicitats per cert per l'organització, especialment per donar veu als alumnes. Que és la manera de veure la gran feinada que al llarg d'aquests 10 anys han estat fent els professionals (ensenyants, assessors LIC, Serveis Educatius...), tot i les adversitats (moltes vegades fregant l'heroïcitat). Com no em cansaré mai de repetir, l'aposta valenta per les aules d'acollida ha estat el més innovador que ha sortit en les darreres dècades de via Augusta. Per cert, vaig trobar a faltar la presència d'en Vallcorba, Quim Núñez i totes les persones que van tenir alguna cosa a veure en la creació i el desplegament inicial. Si més no alguna menció. Des d'aquest humil bloc, el meu reconeixement i admiració per la valentia i la determinació que van demostrar en el seu moment.

Dit això, m'agradaria fer alguns aclariments i acabar de reflexionar sobre el que va sortir a la taula i durant la jornada. Certament, la curosa i excel·lent anàlisi que va fer Josep Maria Serra mostra una realitat que no és la mateixa que ara fa una dècada. Els canvis que proposa la conselleria no dubto pas que siguin els més encertats tenint en compte del que es disposa,  segur que estan pensats amb tota la bona voluntat per treure petroli dels pocs recursos que es destinen a educació. Perque el gran problema de fons és aquest, ja ho vaig dir a la Jornada. En un moment en el que la precarietat s'acarnissa especialmente sobre els que estan a les bores del sistema, els més febles d'aquesta bora són precisament els alumnes de procedència estrangera i les seves famílies. Que són els qui no tenen 2 € per comprar el dossier, els que han de fer el Treball de Síntesi alternatiu (al centre) perque no tenen els 100 i pocs € per anar de colònies i els que a les motxilles no hi entra mai cap entrepà. Abans d'aquesta darrera crisi, el menor percentatge d'aquests alumnes feia possible que els centres assumissin aquestes mancances. Amb les progressives retallades fa temps que no és possible, especialment a les escoles on encara ara es concentra de manera desproporcionada l'alumnat de procedència estrangera.

Anem amb compte. En un període d'involució educativa com el que estem patint (disminució dràstica de la formació, retallades pressupostàries, etc.) correm el perill de que tot el que s'ha avançat gràcies  als 10 anys  d'aules d'acollida quedi en un no-res. I avançar s'ha avançat molt. Ho va dir molt bé la Consellera. Precisament per això, deixar perdre aquest patrimoni en un moment que estem construint un nou país, seria una llàstima. I interrompre l'entrada d'aire fresc que ha esgarrapat terreny a les encarcarades metodologies, que sobretot encara són massa presents a secundària, serà catastròfic. Involucionarem encara més, ja no ve d'una mica.

Deixeu-me insistir encara més amb el que vaig comentar a la taula rodona: el treball en xarxa (per formar-se, per compartir material, etc.) i sobretot en el treball de Km 0. Com el que vaig explicar que realitza l'Ajuntament de Manresa amb el projecte Laboràlia, el dels companys del projecte Puntal (suport acadèmic, o reforç, als alumnes que no es poden permetre econòmicament 'les classes de repàs'), el projecte Ambúrnia (collaboració amb el banc d'aliments i horts ecològics del barri), etc. Tot això necessita una inversió. En professors, en recursos, en formació. També ho vaig dir: quan a l'educació se li dóni la importància que mereix, quan esdevingui una prioritat nacional, potser canviaran les coses. No n'hi ha prou amb la bona voluntat política de la Subdirecció, que hi és. Com també la competència professional del seu equip, que la tenen i l'han demostrada. Com també l'han demostrada (i ho vam veure a la jornada amb exemples i la veu dels nanos) els grans professionals que han fet possible l'èxit de les aules d'acollida. Si el govern, ja no dic pas la Conselleria, no augmenta el percentatge pressupostari per millorar el sistema educatiu (també en ajuntaments, associacions, etc.), amb les aules d'acollida passarà el mateix que amb el projecte Educat. Malgrat els esforços dels professionals de les aules d'acollida, els equips LIC i els de la Subdirecció. Temps al temps. Requiescat in pace.


diumenge, 24 de maig de 2015

La innovació silenciada

La Rosa i la Sandra, amb els seus alumnes d'Olesa de Bonesvalls, explicant la seva experiència


Ahir, jornada de reflexió i avui a votar per les municipals. Però també vam reflexionar i força amb l'Emma, el Jose i el Jordi, després de disfrutar de les VII Jornades Espurna. Sí, ja en van 7. I les que vindran. Però no cal que correu als quioscs, crec que a la sala de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau no n'hi havia pas cap, de periodista. Tampoc els vam trucar, com altres vegades que sí ho haviem intentat. No haguéssin pas vingut. Per què?  Quatre mestres, pares i alumnes reunits parlant d'educació en dissabte... a qui li interessa? I més després d'una setmana tan farcida de notícies més interessants:  les mateixes eleccions, l'homenatge al Xavi de Barça...

Dues centes persones, bàsicament docents però també pares i alumnes ens vam aplegar a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau (Barcelona), de l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar d'educació. Després d'una taula rodona sobre l'ús de dispositius mòbils en educació on hi havia des d'en Ferran Ruiz (president del Consell Escolar de Catalunya), professors amb una gran trajectòria innovadora (res de fum, de la de debò), alumnes i pares va ser el torn dels protagonistes. Perque a Espurna des de ja fa uns anys, no entenem la trobada anual sense la presència de pares i d'alumnes. Però això no és notícia.

No em cansaré de repetir-ho:  L'educació no està de moda, i quan sortim als mitjans normalment és perque hi ha hagut una desgràcia, algun conflicte amb en Wert, algun altre problema... o perque alguna institució (sempre privada) o agrupació d'empreses tecnològiques potents que vesteixen els seus interessos de necessitats i els saben imposar oembolicar-les bé ens venen la moto de torn. Un exemple:  recentment, tant a la premsa com fins i tot a la televisió, s'ha anunciat a tort i a dret que una congregació religiosa determinada, de cop i volta s'ha il·luminat i ha 'modernitzat' la seva xarxa d'escoles tot adoptant unes metodologies concretes. Tots sabem que aquest procés no és un canvi d'un dia per l'altre, però en aquest país tenim el nivell periodístic (per sort hi ha excepcions), que tenim.  Doncs bé, ahir una persona ben coneixedora d'aquesta realitat em va confirmar el que ja m'imaginava: que tot era fum. No era el cas d'ahir. I si no, rescateu el fil de les etiquetes #7espurna o #espurna a Twitter. La diferència?   En el primer cas, qui surten parlant i expliant són 'els de dalt'. A Espurna són 'els de baix'. És a dir, els mateixos nens i els seus mestres.

Una situació similar a la que acabo d'explicar es va produïr aquest mes de febrer passat amb la celebració de 3a edició del World Mobile City Project . Si les jornades d'ahir no van ser notícia, per que ho havien de ser més de 2000 adolescents descobrint simultàniament les seves respectives cuitats (Barcelona, València, Saragossa, Alcoi i Manresa) amb els telèfons mòbils aplicant Realitat Augmentada, eines de geolocalització, codis QR, etc? Molt  probablement, si aquest projecte hagués sorgit d'Apple, Samsung, Telefònica o algunes de les empreses o iniciatives que es pensen que que són la referencia innovadora (ho seran en tecnologia, pero no pasa en educació) avui o demà potser no sortiria als mitjans però demà passat sí,  i segur que ben destacats, o en portada.

No exagero. L'edició del World Mobile City Project d'enguany va sortir sorprenentment publicada al Periódico de Extremadura molt abans que als diaris locals d'alguna de les ciutats on es va desenvolupar (Gràcies Saül). Tot i enviar notes de premsa a tots els mitjans existents.
En la mateixa línia l'any passat va ser només Vilaweb qui se'n va fer ressò. Si us plau, feu una ullada al breu vídeo que ens va fer el Departament, i també al que ens va fer el bon amic Àngel López. No en tinc de la Jornada Espurna d'ahir (llàstima!)... bé, jutgeu vosaltres mateixos.

SI voleu veure el vídeo de l'Àngel,  que hi dóna una altra mirada igualment interessant, cliqueu AQUI.

Als periodistes, dir-los que en aquest país el sistema educatiu serà llastimós, però que hi ha un munt de mestres que tot i així fan coses meravelloses. Son la gent d'Espurna, de Webquestcat, de LaceNet, d'Espiral, de Novadors, de 1Entretants, d'ACTE ... aquests són els que fan la  INNOVACIÓ de debò (sí, en majúscules). La innovació silenciada.

divendres, 19 de desembre de 2014

INVICTUS



Després de cinc mesos de vacances, per gener crec que podré tenir la força suficient com per tornar a les trinxeres. Els que em coneixeu sabeu que ho trobo molt a faltar, i ja frisso. No volia fer-ho sense abans donar les gràcies a la família, al munt d'amics, companys, alumnes, ex-alumnes i pares que ho han fet possibe. Disculpeu que no en faci la llista, seria massa llarga i em sabria molt de greu deixar-me algú. Gràcies. Moltes gràcies.  De tot cor.

Deixeu-me però que sí faci un agraïment especial a tot el personal de l'hospital Sant Andreu de Manresa. A la Fàtima, la fisioterapeuta que ha estat la principal 'culpable' de la meva recuperació juntament amb la Imma (terapeuta ocupacional i psicòloga). Quina sort, la de caure a les seves mans!
Però també a la Sara, al Pere, la Silvia, la Isabel i la resta de l'equip de fisios. Doctores,  personal d'infermeria i auxiliars: el Jordi, la Cristina, la Carme, el Mohamed, la Màrcia, la Raquel... En tots aquests 5 mesos no he rebut més que professionalitat, atencions i afecte. Ni una mala cara, ni una queixa,   cap paraula fora de lloc.  Un bany de professionalitat exemplar, vaja. Finalment, un record, els meus millors desitjos i molts ànims als companys que encara estan lluitant per refer-se dels sotracs que han patit.

Sembla mentida que te n'hagi de passar una de ben grossa per recordar-te quines coses són més importants a la vida. Dono gràcies per haver-me-les refrescat. Després de tot plegat, crec que he crescut com a persona i espero ser capaç de projectar tot el que m'ha ensenyat l'experiència per ser millor mestre. He après a lluitar com no havia lluitat mai, he apres a aturar el rellotge,  he après a prioritzar, a controlar més els meus sentiments...

Per sort aquesta vegada n'he sortit invictus. I més fort.


BONES FESTES, SALUT I ALEGRIA PER A TOTHOM I TOTDON.

dimecres, 17 de setembre de 2014

Adéu Carme

Has marxat  de matinada, sense fer soroll, com no podia ser d’altra manera. Potser has estat tu mateixa qui  sense voler m’has desvetllat, per acomiadar-te a cau d’orella. Per dir-me l’últim adéu.   Carme, et trobarem a faltar. Molt.

Generosa, sensible, efectiva, directa, activista, crítica… una personalitat única, irrepetible.

Escric aquestes paraules amb la mà tremolosa, les paraules em costen de sortir, però necessitava donar-te les gràcies. Sí Carme, moltes gràcies. Per tot.

Ens vam conèixer a Baeza, ja fa uns quants anys, recordes? Vam passar vetllades extraordinàries amb els nostres amics comuns: el Jordi Adell, el Páez, el Sebas, la Mòntserrat Vert, la Mònica, l'Esther, l’Ernest, la Isabel, la Linda, el Francesc Busquets, l’Amador, el Masalles, el Juanfran… Amb els amics de Novadors, Menorca, Lacenet, Espurna… Et dec molt Carme, en primer lloc pel que m’has aportat personalment. Els teus sempre valuosos consells, els convincents arguments, les teves merescudes tibades d’orelles (sempre carinyoses)… Gràcies a tu he conegut i estimat la gent de WebquestCat. La família, com a tu t’agradava referir-t’hi. 

M’has ensenyat a fer bones webquest, a entendre les intel·ligències múltiples, i tantes altres coses. Hi ha moments irrepetibles que no s’esborraran mai, com el viatge amb tu i el Sebas a Andalusia amb taxi després de l’overbooking d’Ibèria, el curs de la Ràbida amb la visita a Punta Umbría amb el Francesc Busquets i el Páez, les sobretaules al Catite. I el Bernie Dodge? Ens vam entossudir a fer-lo venir des d'Estats Units, i ho vam aconseguir. 

L’any passat, a Argentona, per l’Aniversari de Webquestcat ja no les  tenies totes. Però tu has lluitat fins el darrer moment. Carme, som molts els que t’estimem. I és per això que pots estar ben segura que entre tots mantindrem ben viu el teu llegat, que no és poc. 


Descansa en pau, Carme.

dimarts, 15 de juliol de 2014

Els alumnes són els meus gurús

M'arriba un correu d'un bon amic comentant-me la publicació que ha fet el Jordi Martí al seu bloc arran d'una piulada de l'amic Boris Mir. Tinc molts temes pendents sobre la taula (sóc molt mal funcionari jo, en aquestes coses), però aprofitant que tenia pendent una resposta del Jordi, i que el tema que planteja el Boris també em preocupa, aprofito l'avinentesa. Volia comentar un seguit de qüestions.


Amb el Boris ens coneixem des de fa temps. Hem discutit i discrepat profundament sobre alguns temes  educatius que ara no venen al cas, però cal dir que el debat ha estat constructiu i per sobre de tot, molt respectuós. Com no podia ser d'una altra manera. Perquè per la seva trajectòria, i per la bona feina que està fent al capdavant de l'Institut-Escola Les Vinyes (que he comprovat in situ) .... un no pot fer més que treure's el barret i aprendre d'ell. Per descomptat, com et preguntes al teu post, no es refereix als alumnes sinó a la distància que separa el que s'explica del què es fa. Un exemple l'he patit quan a finals d'aquest curs he intentat trobar un centre que ens orienti en la implementació de portafolis de cara als alumnes de 1r d'ESO per al curs que ha de començar. No n'he trobat cap que ho apliqui de manera transversal al llarg de tota l'ESO (tant de bo si algú llegeix aquest post i em rectifica). 

l'Institut-Escola les Vinyes forma part  de la Xarxa d'Instituts Innovadors de l'ICE de la UAB,  impulsada i coordinada pel Josep Masalles. Com vaig dir en unes jornades recents, de professors innovadors n'hi ha un munt (la majoria, certament, treballant humilment a l'ombra), però de centres innovadors ben pocs. Filo més prim: només en coneixo els de la xarxa en qüestió, i ben pocs més. 

Perque la innovació, en solitari, és estèril. No té sentit si aquesta no aporta res a mig i a llarg termini per als alumnes. El veritablement meritori és ser capaç de convertir un centre, amb pocs mitjans, en un centre realment innovador. I sí, considero que el nostre sistema educatiu n'és molt, de mediocre, tot i comptar amb professionals realment bons, excel·lents. Tinc la gran sort d'estar-ne envoltat, ja sigui al meu centre com també amb altres xarxes amb qui em relaciono (companyes i companys de LaceNet WebquestCat, l'ICE de la UAB, Novadors, 1entretants, Espiral, Aulablog ...). 

Però negar l'evidència és faltar a la veritat, com també ho és el fet d'amagar el cap sota l'ala i negar la part (% important) de responsabilitat i que depèn de nosaltres: els professionals. I sí, també hi ha l'Administració, la premsa, els pares ... però fem el favor de centrar-nos en solucionar la part que ens pertoc. És molt fàcil critical el sistema, els pares, la premsa. Podem exigir a les altres parts, però sempre després de posar-nos primer les piles nosaltres. Ens han donat la gran responsabilitat d'acompanyar el creixement del més valuós de la nostra societat:  els nostres joves. És a dir, el futur immediat del país. I no s'està fent be, els docents tampoc. És el que penso.

Anem al gra. Volia centrar la meva reflexió en alguns aspectes relacionats amb la polèmica, per si poden (o no ) aportar una mica de llum al debat.
  • De la qualitat de les ponències. Recentment, en unes jornades educatives a Saragossa, el Fernando García Páez, bon amic, va llençar una pregunta al públic que ens hauria de fer reflexionar: 40 años de formación del profesorado... ¿Para qué?  Ho dèia en el sentit que deprés de tants plans de formació, tants diners invertits, cursos, seminaris, ponències, webinars i altres gaites ... a la majoria d'aules, especialment de secundària, continuem amb el mateix sistema de classes magistrals que quan nosaltres erem alumnes. Digitalitzats, però amb els mateixos tics i les mateixes sinèrgies (hi ha alguna altra professió al món que hagi evolucionat tan poc com la nostra?). La majoria d'experiències innovadores acaben en simples anècdotes. Que si les sabem embolicar bé fins i tot potser ens faran guanyar premis o concursos, però que no incideixen en el creixement dels nostres alumnes. Que, no ho oblidem mai, està per sobre de tot i que és el que dóna veritable sentit a la nostra feina. Deu ser que em faig gran, però m'he tornat molt selectiu i cada vegada em centro més en escoltar experiències de companys, i passo d'elocubracions teòriques (que també sé trobar solet a la web). Però també em passa el mateix amb els gurús, que hi són i que també es poden comptar amb els dits de les mans. M'he tornat molt selectiu, dèia,  i m'escolto també les persones que m'aporten coses. El Jordi Adell, per exemple. I ho és perquè cada vegada que tinc el plaer d'escoltar-lo o de conversar amb ell em sacseja i em fa tocar de peus a terra. M'aporta coses, que em permeten ser millor professional. Em fa reflexionar, em dóna idees, em llença reptes ... que intento portar a l'aula el millor que sé i que puc.
  • El treball ocult. Fa temps que parlo de 'turisme pedagògic', en  referència al munt de jornades, congressos, ponències ...  Consti que no critico que es facin, jo també en practico una mica, de turisme pedagògic (no tant com m'agradaria, confesso). A aquests esdeveniments hi solen assistir persones amb inquietud, i aquest tipus de trobades són sempre edificants a nivell emocional i també professional. Sí és cert que les persones que entren en aquest tipus de circuits acostumen a ser sempre les mateixes. He de dir, però, que tot i no ser suficient, les institucions que les organitzen són conscients d'aquest fet i fan tot el possible per renovar-se. En el cas del grup de secundària de les xarxes LaceNet i Espurna, que són les que coneixo més de prop, he de dir que en aquests darrers tres o quatre anys ha entrat molt gent jove que fins fa poc treballava de manera més silenciosa:  l'Esther Sancho, la Maria José Lasala, el Jose Pelegrina, el Jordi Marín el Toni Tubio, etc. Disculpeu que no els anomeni tots. 
  • Explicar més el què fem.  Ja sigui en ponències, en articles, en blocs ... hi ha poca experiència sincera d'aula. Personalment em cansa llegir refregits, o seguir curses de qui és el primer que descobreix la darrera eina. Expliquem més què és el que fem a l'aula. No només els èxits sinó també els errors. On ens hem equivocat i per què? I quins consells donem perquè la genr no caigui en els mateixos errors. Tots n'hem fet, jo també.  A mi em continuen interessant les experiències d'aula, però darrerament més les que impliquen més d'un professor o fins i tot tot el claustre. I si poden ser explicades pels protagonistes directes i no per tercers, perfecte. I si h expliquen els mateixos alumnes, encara millor.
  • Siguem respectuosos amb els demés, i amb la feina dels demés. Fa temps va sorgir una polèmica al voltant de les webquest que em va sorprendre (i entristir) molt pel to que es va utilitzar, especialment per part dels detractors. Molts dels quals, per cert, dubto que hagin intentat treballar-ne cap amb els seus alumnes. Per cert, jo sí les treballo (poc, potser una l'any) i em funcionen. Vull dir que em plantejo uns objectius i que el treball amb webquest és el que més m'ajuda a aconseguir-los. No vull tornar a obrir la polèmica, però és el mateix poc respecte que s'ha tingut envers persones amb les qui pots discrepar, però no faltar-los al respecte com s'ha faltat. Respecte per sobre de tot. 
  • Una visió massa optimista. Als centres només hi ha il·lusió allà on hi ha professors compromesos i responsables. Seguim amb llibres de text, predominància desproporcionada de classes magistrals ...  Si aquí hi sumem l'apatia que impera als claustres, i a la gent que sempre es queixa (la mateixa que abans,  però ara amb més bales) de que no tenim suport de l'administració ni dels pares, la societat no ens estima, que cobrem poc, blablabla, etc. doncs el panorama no és per tirar coets. Fins que la renovació i l'excel·lència professional no es vinculi més amb el sou, continuarem donant ales al professorat medicore (una minoria, cert, però que dóna molt pel sac amb total impunitat i que eclipsa la molt bona feina que fan els seus companys), que s'arrepenja en la seva plaça definitiva, que exigeix tots els drets però incompleix les seves obligacions mínimes. Em perdonareu, però sóc molt poc optimista i la meva sensació és que en comptes de millorar, involucionem en els aspectes fonamentals. Tots sabem que l'actual sistema permet de manera molt fàcil que una persona que vulgui posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa que impliqui una mica més de feina i de responsabilitat, pugui engegar a rodar els projectes. Només que hi hagi una o dues persones d'aquest tipus (tòxiques és la seva millor definició perquè solen intentar projectar la seva energia negativa a la resta de claustre), n'hi ha ben prou perquè un centre no pugui avançar, i per descomptat, esdevenir innovador. Per exemple.  En qualsevol altra feina, moltes d'aquestes persones haguéssin estat acomiadades.
  • Un sistema funcionarial que no ajuda. Un centre que vulgui ser innovador difícilment ho aconseguirà si el seu claustre és immobilista. La feina d'un equip directiu és crear un projecte que il·lusioni, que faci avançar, i que vagi molt més enllà d'un simple gestor d'alumnes, d'horaris, d'espais i d'aplicació 'políticament correcta' de disposicions legals vigents. Insisteixo en el fet que la regulació als llocs de treball a escoles i instituts ha de canviar de manera urgent. Alguns comentaris al meu darrer post sobre el tema (el sistema de la plaça definitiva) alçaven el seu crit al cel davant el meu recolzament a que els equips directius puguéssin escollir part de la seva plantilla. Se'm dèia que podria haver-hi irregularitats, com si fins ara no n'hi haguéssin hagut. Si hi hagués un control dels Plans d'Actuació per part d'inspecció (que també ha de canviar, de més burocràtica a més pedagògica), hi hauria d'haver la màxima exigència a l'hora de complir els objectius del Pla Anual. Per cert, algú coneix algun director general de cap empresa normal que no vulgui el millor comptable, el director de màrqueting o comercial per aconseguir millor els seus objectius? Crec que l'exemple és prou clar. Negar que als centres educatius -insisteixo, pocs, però hi són- hi ha persones que bé perquè no ha encertat la seva professió, que no connecten amb els alumnes (qualitat no imprescindible, com hauria de ser, per exercir aquesta professió) o perquè simplement no els dóna la gana, entenen la llibertat de càtedra sempre segons els seus interessos, es neguen a treballar en equip, no fan bé la seva feina i no donen la talla (els professors que ningú voldríem per als nostres fills, resumint), no haurien de poder entrar a una aula.  L'Institut-Escola les Vinyes i tots els centres innovadors saben que a banda de les ginkanes administratives i pressupostàries (que també), el principal escull és el del personal. I si no pregunteu-ho a ells directament. Cal diferenciar el que és la lluita contra la precarització (la dels interins i substituts, especialment) i les qüestions fonamentals amb els drets adquirits. Com per exemple el de les vacances. Som molts els que treballem el mes de juliol, però com tots sabem hi ha molts companys que l'1 de juliol (fins i tot abans) desaparèixen i no tornen fins l'1 de setembre. Resumint, que els sistemes de promoció es revisin i que es primi l'excel·lència per sobre de l'antiguitat. El respecte no ens caurà del cel, i ens l'hem de guanyar. El tenen, el meu, la majoria de companys de professió. Però el nostre sistema de la plaça definitiva, com vaig dir, i més que el poc recolzament que tenim, és un dels esculls que ara mateix ens impedeix avançar.

Desconec qui són els 'gurupolles' dels que parla el Jordi en el seu post. Sóc molt selectiu, cada vegada més, amb el que escolto i amb el què llegeixo. Per qüestions òbvies de temps. Per a mi els veritables gurús són els meus alumnes. Ells són els qui cada dia em motiven, desafien els límits de la meva professionalitat empenyent-me a plantejar-me reptes cada vegada més elevats. I la millor manera d'afrontar-los és en equip, no ho imagino de cap altra manera. Amb els meus companys de claustre, amb la gent de les xarxes que he esmentat anteriorment. També amb generositat, compartint el nostre coneixement (els èxits però també les errades) amb la gent del voltant. Per créixer junts. Com ho fa el Boris, com ho fa la Xarxa d'Instituts Innovadors, i com ho faig jo amb petits gestos com quan passes l'esborrany del Pla TAC del teu centre en estat d'elaboració a un company d'un altre centre. Treball en xarxa generós, en definitiva. I sobretot, com comentava, respectuós.

Us deixo amb els meus grans gurús (els meus alumnes i el Jordi Adell), a les Jornades FIET del passat mes de juny. Que van ser convidats, precisament, perquè expliquéssin què és el que feien a l'aula. Res de fum.



FIET'2014_oficial on PhotoPeach

diumenge, 18 de maig de 2014

Per què Espurn@ no pot morir?




Diumenge matí. Especialment rebentat per l'esgotament acumulat aquestes darreres setmanes. Ser objector de consciència del llibre de text té aquestes coses, i tenir molts fronts oberts també: jornades, taules rodones, assessoraments, articles pendents, tribunals de treballs de final de grau... Amb la reconfortant tassa de xocolata calenta dels diumenges entremans penso que estaria bé compartir amb els companys les imatges que ahir vaig fer a la VI Jornada Espurn@. Totes són genials, però n'hi ha una d'especial i que és la que encapçala aquest post.  Ho és perquè resumeix de manera molt gràfica l'essència d'un projecte que, després de la meva tasca com a ensenyant m'ha ocupat més dedicació (i més passió, tot sigui dit):  el projecte Espurna. És la imatge del Josep Masalles, un dels puntals del projecte, a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau (seu de l'ICE de la UAB) tot elevant les cadires. Passa que no van ser pensades per la mida dels petits ponents que ahir van ser protagonistes, juntament amb altres alumnes, de la festa. Perquè el que va haver-hi ahir no va ser una Jornada ... sinó una festa. S'hi celebrava que Espurn@ és un projecte que funciona a tot drap. Malgrat les retallades, malgrat el procés d'involució (també educativa) que estem patint. I ho va ser (una festa) perque tots els que hi estem implicats, TOTS i TOTES (i sí, en majúscula) volem que sigui així. 

Confesso que des del segon any d'existència del projecte (i ja van 8) ja em plantejava canviar de vagó per viatjar més enrere (en cap moment saltar del tren, eh!). Enguany també. Certament, en aquesta qüestió sóc home de poca paraula: als inicis ja ho plantejàvem amb el Ferran Mas, i ara amb la Mònica Valverde, la Montserrat Vert, l'Esther Sancho, la Maria José Lasala i la Rosa Soler. Però després del que va passar ahir, i per culpa de la Dolça, la Neus, la Núria, el Cosme, l'Olga, el Jaume, la Sílvia, l'Elena, la Llum, el Xavi ... però sobretot per la dels seus alumnes ... és impossible deixar-ho córrer. Confesso que tinc uns quants projectes molt llaminers aparcats però... el que hem aconseguit entre tots és massa gran com per renunciar-hi. Fins i tot més que la lliga que enguany ha guanyat merescudament l'Atleti, Espurn@ és un projecte irrepetible. Hi ha molts motius pels quals no puc deixar el projecte.

No puc deixar aquest projecte per les persones que van creure en ell des d'un primer moment i hi continuen creient. Disculpeu que no faci una relació detallada, la llista és molt llarga i segur que em deixaria algú, em sabria molt de greu. Ho he fet amb noms i cognoms públicament en diverses ocasions, i no em cansaré de reconèixer-ho. Ahir, des del faristol de la magnífica sala d'actes la casa de Convalescència vam creuar-nos la mirada amb un munt de cares conegudes. Hi havia moltes d'aquelles persones que sempre, sempre, quan les necessites, són allà. Altres també hi eren en la distància. Disculpeu que tampoc digui noms.

No puc deixar aquest projecte per l'ICE de la UAB. Pel Departament d'Ensenyament i per Callús, que ahir també hi eren. Més enllà de les institucions, hi ha implicacions i complicitats  personals molt fortes i profundes. També insòlites en els temps que corren.

No puc deixar aquest projecte perquè quan demà arribi a les 8 al meu institut tinc un tresor per oferir als meus alumnes. L'he forjat amb meus companys de Kampus. En aquest cas es tracta d'un material sobre el Coltán (sang als nostres mòbils). No me'l pot ofereix cap editorial, és un material de gran qualitat i únic, fet amb ànima. I que quan el treballi amb els meus alumnes, poso cara i ulls als creadors de cada proposta i cada activitat. I divendres ho faré amb materials de la Fitxa per fer sobre les festes majors, que han fet de la mateixa manera el Jaume, la Llum, l'Elena i el seu equip. I em faran oblidar les curses contrarellotge de les hores prèvies a les renovacions mensulas o quinzenals dels portals. Això és Espurn@.

No puc deixar aquest projecte perquè crec molt sincerament que mai més tindrem l'oportunitat de disfrutar d'un projecte com aquest. Hi ha coses que són irrepetibles, com el que va passar a Callús els anys 90.

No puc deixar aquest projecte perquè em vincula als meus orígens, quan vaig començar a participar en grans projectes. Quan els alumnes eren el més important, sense maquillatges ni embolcalls enganyosos.

No puc deixar aquest projecte perquè veient la foto del gran Josep Masalles ajustant les cadires als ponents menuts m'obre els ull i em recorda un parell de coses importants:

Constantment estem organitzant congressos, jornades, MOOC, webinars, jangauts... En format presencial, semi-presencial o virtual del tot. Piulem, bloggegem i ens videoconferenciem constantment. Durant els anys de màniga ampla hem fet cursos de tot i més ...  pràctiquem el turisme pedagògic (jo també he pecat, que consti). Anem al gra:

a)  La Jornada Espurna del 17 de maig va coincidir casualment amb una trobada de Novadors, una de Competències Bàsiques i unes quantes més. Tinc la sensació que hi ha una part molt petita d'ensenyants molt inquieta i formada, que és la que coincideix sempre a jornades, congressos, i als espais virtuals més concorreguts. Però una mica autista. Ens escoltem, ens llegim, ens discutim al Twitter ... però no ens equivoquem i siguem conscients de la realitat: la majoria silenciosa resta al marge de tot això. I fins que no solucionem aquest escull, res canviarà més enllà de l'anècdota d'una activitat hipergeek enlluernadora. No us deixeu enganyar, autogenerem miratges que ens distreuen de la crua realitat: la nostra escola continua sent més del segle XIX que del XXI. Fa una parell o tres de mesos més d'un ensenyant se'm va ofendre quan en unes Jornades d'Innovació Educativa vaig afirmar (ho continuo mantenint), que d'instituts innovadors a Catalunya no n'hi ha pas més de 5. I la majoria sinó tots eren representats a la sala. El  de Sant Pere de Ribes, el del Boris Mir i el del Ramon Grau ho són. Per exemple.

b) No perdem de vista una obvietat:  el nostre objectiu no és generar activitats innovadores, és 
elevar les cadires dels nostres joves per a que hi puguin veure millor (i puguin ser millor vistos). Cal reenfocar les nostres prioritats, retrobar el nord, treballant més i millor per salvar el nostre pèssim sistema educatiu.
Ens hem emborratxat de tecnologia i ens volem creure innovadors. Així no aconseguirem que els nostres joves siguin capaços de fer el món millor que no hem estat capaços de construir els adults

És per tot això que Espurn@, com tantes altres iniciatives amb la mateixa intenció, no poden defallir.








dissabte, 8 de març de 2014

El sistema de la plaça definitiva


- Disculpa, saps que a partir d'ara els directors d'institut podran escollir el 50% de la plantilla del centre?

Amb aquestes paraules, un representant sindical (ASPECp-SPS) em va interrompre la conversa que en aquells moments estava mantenint amb una companya de l'equip directiu del meu centre, a l'hora de l'esbarjo.

Li vaig respondre que sí, alhora que li vaig demanar que on era el problema. A partir d'aquell moment, i durant els 5 minuts que ens quedaven per tornar a les aules, vam tenir una conversa educada però marcada per la dicrepància.

Sóc mestre des de finals dels 80, funcionari des de 1991. Crec que vocacional. L'any 1997 vaig tenir l'oportunitat de passar a secundària perque gràcies a l'Alfons Vila (que tant trobem a faltar) em va engrescar amb un projecte d'Aules Obertes. Després de voltar per uns quants instituts i any i mig a l'administració, aviat farà vint anys que feinejo per les bores del sistemes, com diuen els amics Joan Badia i Pere Mayans:  UAC, aules obertes, aules d'acollida, grups de diversitat de tot tipus …  En realitat tinc la meva plaça assignada a primària, prop de casa, però em continua agradant treballar amb els alumnes amb dificultats. He estat de sort perquè diversos directors de centre, a qui estic molt agraït, m'han convidat a participar dels seus projectes. Uns projectes on la peça que sovint falta és precisament la de la persona que vulgui, voluntàriament, fer-se càrrec dels alumnes nouvinguts i especialment dels 'complicats'.  I sí, sóc un pecador. D'aquest % de profes que tria el director a dit. Per cert, ni amb l'actual ni amb els anteriors mai m'hi ha unit cap vincle familiar, polític, econòmic o sentimental. M'agradaria pensar que quan em van convidar a treballar amb ells era per motius estrictament profesionals.

Dèia que prop de casa hi tinc la plaça definitiva (deixeu-m'ho posar en negreta). Coneixo molta gent que en té, de plaça definitiva. És un dels 'drets adquirits' del nostre col·lectiu (… deixeu-me que ho posi entre cometes). Després d'unes proves on et demanen bàsicament continguts (no pas si els saps explicar o no als alumnes), un tribunal decideix si te la donen, aquesta plaça definitiva. I quan la guanyem, la lluïm i la refreguem, aquesta plaça definitiva ('és que jo he hagut de guanyar unes oposicions…', és que si vols 'passa unes opos com jo…').  En tenir-la, la majoria passa del nomadisme al sedentarisme, gairebé de manera automàtica. Malauramament, hi ha molta gent vàlida que durant anys, i ara amb la crisi encara més, que no la tenen -la plaça definitiva- i saltironen d'un centre a l'altre. Els darrers anys, les retallades s'han ancarnissat especialment amb ells, i fa temps que no n'oferten, de 'places definitives'. Al meu centre, per exemple, n'hi ha uns quants, sense plaça definitiva. I he de dir que són molt vàlids. Dos d'ells enguany s'han fet càrrec d'un PQPI i no ha estat gens fàcil. Si fos per mèrits professionals, el Jose i la Txell la tindrien, aquesta plaça definitiva.

El nostre sistema de càtedres i altres gaites prediluvianes (i de places definitives) en realitat funciona com la mili. Els galons no els dóna pas el coneixement sinó la puta …  plaça definitiva. 

El problema, li comentava al companys sindicalista, és que a la vida i a la resta de feines ja fa temps que no s'hi funciona, amb el sistema de la plaça definitiva. En restem els funcionaris, els darrers de Filipines … Uns bitxos 'raros'. Sovint veiem situacions curioses, al voltant de la plaça definitiva: No fa massa anys que dos professors manifestaven sense immutar-se que 's'anaven a jubilar …' a un dels institus més plàcids de la ciutat. Gràcies … a la plaça definitiva, of course.

Però als pares se'ns en fot, si un professor té o no té la plaça definitiva. El que volem és que els nostres fills tinguin els millors mestres. A vegades alguns professors (per sort n'hi ha molts que no), que pequen d'excessiu corporativisme. Quan anem al metge, no li demanem pas si té plaça definitiva. No ens atendrà pas millor, si no la té. Només volem que ens curi, i que estigui al corrent dels darrers avenços en el seu camp i que utilitzi la darrera tecnologia. Curiosament, en el nostre àmbit, algunes 'innovacions', les noves metodologies i els psicòlegs, es veuen malament. Som un col·lectiu estrany, i ben curiós, el de la penya de la plaça definitiva.

El principal problema del sistema educatiu, després de les retallades, és que el sistema funcionarial està fora de lloc. Està pensat per un moment en el que els mèrits professionals es mesuraven únicament per la veterania, els anys en el lloc de treball. De fet, crec que els funcionaris som dels únics que hi funcionem, amb aquest sistema.

En realitat no hi tinc res, contra tothom que té la plaça definitiva. N'hi ha, cal dir-ho ben alt, que se la mereixen prou. Però no només del col·lectiu de funcionaris, que ja la disfrutem. La fornera del barri, la de tota la vida, també se la mereixia, la plaça definitiva. Ella no en tenia pas la culpa, de que muntessin un altre forn al costat que, tot i fer el pa no tan bo, el venia més barat. Tant de bo l'hagués tingut, la plaça definitiva.

Siguem sincers, i anem al gra. Hi ha funcionari que no se la mereix, la plaça definitiva. Ja siguin profes, metges, cossos de seguretat... L'antiguitat ha de ser considerada, per mots motius. Però no ha de ser tan determinant com ara. Precisament per evitar que la gent s'apalanqui en el lloc de treball el sistema ha d'incentivar, i no necessàriament en paràmetres econòmics, aquelles persones que s'esforcin per fer bé la seva feina. Als que destinen temps i fins i tot diners per estar al dia, per introduïr millores en el seu dia a dia. A ser professionals.

Porto unes quantes vagues sobre les meves esquenes, no fa gaire em vaig discutir amb una companya (diria que la té, la plaça definitiva) que rondinava per unes qüestions per les que precisament jo havia fet vaga mentre ella havia anat a treballar. És evident que com a col·lectiu hem de lluitar pels nostres drets, només faltaria. Però no confonguem drets amb privilegis incomprensibles per la resta de mortals. I, important, que primen l'antiguitat per sobre de l'excel·lència. Mai tindrem una bona educació si no reformem de manera urgent el sistema … de la plaça definitiva.

Sé que algun company sindicalista potser llegirà aquestes quatre línies i no hi estarà d'acord. L'únic que dic és que a banda de lluitar pels nostres drets econòmics, els sindicats i l'administració (conjuntament) hauria de promoure (escoltant totes les parts, evidentment) una reforma del sistema funcionarial que estimuli el canvi. Que consideri l'antigüitat però que no esdevingui determinant com ho és ara a l'hora de poder exercir la docència.

Em sap greu (o no), però és el que penso. I algú ho havia de dir, tot això … sobre la plaça definitiva.