Vaig escriure aquest article per un encàrrec, però finalment el vaig descartar per escriure una altra cosa des d'una altra orientació. Com que ja el tenia fet, doncs aquí us el deixo
____________________________________
La
redacció d’aquest article coincidia casualment en el temps amb la ressaca ocasionada
per la proliferació dels informers als centres educatius de secundària, la
recent emissió del programa Salvados de Jordi Évole dedicat al l’estat de l’Educació al Regne d’Espanya, i la
celebració del Xè aniversari de la xarxa Novadors.
Tres esdeveniments que recullen i sintetitzen en bona
part quin és l’estat de la qüestió actual sobre les necessitats de
l’educació al segle XXI i que ens poden donar
respostes sobre les mancances i les necessitats del sector.
ELS INFORMERS
La
irrupció dels espais a Facebook i altres aplicacions dedicats als rumors ens ha
agafat totalment desprevinguts. Que en menys d’una setmana els nostres
adolescents hagin aconseguit centrar l’atenció dels mitjans de comunicació i
fer anar de corcoll les direccions dels centres d’educació secundària, de
manera totalment espontània, mereixeria una profunda reflexió. Deixant de banda
l’anàlisi detingut tant del fons com de la forma, tema que donaria per escriure
no un article sinó un llibre sencer, els fets tornen a posar clarament sobre la
taula una qüestió encara no resolta. Em refereixo a la integració de les xarxes
educatives en les metodologies habituals del professorat i, per extensió, a
l’ús i el tractament general que es fa en els centres educatius i a les llars
familiars de les TIC. La pregunta de fons és si estem facilitant o no als
nostres joves les competències necessàries perquè aquests puguin viure i
conviure en el marc de la societat del segle XXI. Dit d’una altra manera, ras i
curt, si l’escola està complint o no amb efectivitat les seves funcions. O
potser caldria replantejar-nos si hi ha noves funcions que ha d’assumir i n’hi
ha d’altres de les que se n’ha de desprendre.
Com
hem comprovat en el cas dels informers, els mòbils i el facebook, com a
elements més visibles de la digitalització i dels nous ecosistemes
comunicacionals que ens envolten, són encara assenyalats com l’enemic número ú
a qui cal combatre. En general es consideren elements que distreuen els nostres adolescents de les tasques escolars que,
sorprenentment, encara es regeixen majoritàriament per la classe magistral. Tot
plegat, amb el consentiment dels pares, un sector del mateix professorat i una
bona part dels mitjans de comunicació[1] que no paren
de repetir com n’era d’estupenda l’escola de les seves èpoques.
Els
nostres alumnes que en la seva etapa adulta, ja acabats els seus estudis,
hauran de treballar en grup per front a situacions complexes que entre altres
capacitats requeriran grans dosis d’autonomia, empatia i altres habilitats
clarament definides pels experts[2] encara es troben a l’escola amb una
estructura compartimentada per assignatures, una arquitectura dels espais
escolars que arrenca també del segle XIX i són presoners d’una metodologia
basada amb uns llibres de text que donen pot marge a la flexibilitat i a la
creativitat. Això, afegit a un currículum engreixadíssim, impedeix per exemple
el fet de treballar fets i notícies d’actualitat. Internet i les noves
tecnologies fan, en definitiva, molta por. Si més no, incomoden.
Enretant,
el alumnes xuclen l’ampli de banda de les connexions dels centres, publiquen
als murs dels seus facebooks en hores de classe, i passen un munt d’hores
davant les pantalles, ara ja no tant de la TV com dels ordinadors i sobretot
smartphones.
Llevat
comptades excepcions, la construcció de la Identitat digital no forma part del
projecte educatiu de les escoles i instituts del país, ni tan sols dels plans
d’acció tutorial. La realitat fora de l’escola és una altra, i en el dia a dia trobem evidències de noves fòrmules de
participació ciutadana, algunes de les quals s’estan convertint en accions de
pressió i de participació democràtica com la que hem pogut veure en la
recollida de signatures que demanava la dimissió del govern de Rajoy arran del
cas Bàrcenas i que en poc més d’una setmana va recollir més del milió de
signatures. M’agradaria saber a quantes escoles i instituts es reflexiona amb
asiduitat sobre aquests temes.
SALVADOS
Personalment
penso que Jordi Évole va estar magistral, una vegada més, al Salvados que tractava el tema del
sistema educatiu[3].
Així ho vaig piolar per Twitter. Poc després, però, rebia una rèplica d’un bon
amic que criticava el fet que Évole no havia mostrat el munt de mestres que,
malgrat la crisi i les adversitats, desenvolupen una feina exemplar. Una
reacció que en la mateixa línia han tingut altres persones influents com
Fernando Trujillo, que al seu bloc De
estranjis publicava el post ‘Jordi, no vayas a Finlàndia’.[4]
A
cavall entre la reivindicació i el corporativisme, cal reconèixer que al marge
de les heroicitats (que hi són, i no pas poques), el nostre sistema educatiu té
moltes esquerdes. Fa cosa d’un any, TV3 emetia la sèrie Mestres, que
precisament volia mostrar la cara dolça d’aquesta professió i precisament per
aquest motiu també va ser durament criticada[5]. Aplanaven el
camí de les immminents retallades, dèien amb molta raó.
La
nostra escola, que ja abans de la crisi havia perdut el nord continua
descol·locada i ara a més a més es troba orfa de recursos i amb un futur incert.
Amb la llei Wert, que no és una reforma més (de les moltes que hem patit), l’escola retrocedeix 30 anys (o
més) en un moment en el que els països més desenvolupats han vist que la base
de la societat del coneixement es troba, precisament, en apostar per
l’educació. Al programa de Jordi Évole, ciutadans finlandesos es referien a una
generació perduda (els finlandesos que ara tenen al voltant de 30 anys) que es
distingien perfectament pel carrer. Aquí en tindrem més d’una d’aquestes
generacions perdudes.
Sovint
les crisis han estat una oportunitat per renéixer amb força. Cal ser optimistes
i obrir una porta a l’esperança recordant que l’escola catalana va fer un
esforç titànic per renéixer de les cendres del feixisme i se’n va sortir prou
bé.
NOVADORS, 10 ANYS
Novadors,
una xarxa educativa nascuda al País Valencià però que actualment té presència a
tot el Regne d’Espanya, celebrava fa poc el seu 10è aniversari al monestir de
Santa Maria de Valldigna[6].
Per a mi, aquesta xarxa, com PatiNet, Lacenet, WebquestCat[7], Espiral[8],
ACTE[9]
a Catalunya, EABE[10]
i Aulablog[11]
a altres llocs, és un dels màxims exponents del que anomeno la internet
propera, i una de les claus de volta sobre les que crec sincerament que
s’hauria de construir la nova educació del segle XXI.
El
paper d’aquestes xarxes és fonamental, i aixpluga des de mestres que ja es
coneixien abans de l‘arribada d’internet fins altres de més joves preocupats
per la pèssima formació inicial que han rebut.
Els
que vam començar d’hora, en un primer moment ens vam deixar enlluernar per una
eina que ens permetia comunicar-nos amb l’altra punta de món mentre oblidàvem
l’entorn immediat. Jo també vaig pecar. Vam fer projectes amb escoles dels EUA,
d’Austràlia, del Japó ... sense haver parat prou atenció a les escoles que
teníem al costat. Escoles els alumnes dels quals es coneixien i tenien
contactes entre ells, mestres que necessitaven fer pinya per afrontar uns nous
paradigmes pels quals no ens havia preparat ningú. LaceNet[12] neixia l’any
1997 al Bages i Novadors el 2003. Algunes com Patinet han passat a millor
glòria perquè el difícil no és crear aquest tipus de xarxes sinó mantenir-les
actives, poder i saber consolidar l’equip de persones que les omple de sentit i
de vida. Totes les persons que ha estat i continuen sent darrere aquestes
xarxes són les que han donat una dimensió més propera i han donat sentit al
treball en xarxa. Sense que això existeixi no podrem treure el màxim partit a
l’internet global.
ELS REPTES IMMEDIATS
Després
de parlar dels informers hem repassat, ni que sigui una mica per sobre, quina
és la situació que travessa l’ensenyament, i finalment hem parlat de xarxes
educatives. El principal repte però, continua sent com fa 30 anys els centres
educatius. Certament tothom, amb major o menor grau, ha anat adquirint
coneixements i habilitats personals en l’ús d’internet i de les tecnologies
digitals, però això no ha traspassat al terreny professional. O bé no ho ha fet
amb la intensitat i capil·laritat necessària.
Tenim
experiències individuals i aïllades de primer nivell en el bon ús de les TIC,
en podríem posar moltíssim exemples, però no suficients centres innovadors de
referència. A totes les escoles, a tots els instituts tenim un petit nucli de
professorat molt format en el bon ús pedagògic de les TIC, però encara hi ha
massa esculls com per fer una integració completa i efectiva d’aquests efectius
al Projecte Educatiu de Centre. Aquest és ara mateix el gran repte.
Repasseu
els escrits, les entrevistes, els blocs i tota la literatura que s’està
escrivint sobre el potencial educatiu de les TIC. Només hi ha una minúscula
part on s’hi expliquen experiències d’aula. Però encara estrenyerem més el
cercle sibusqueu dintre d’aquesta quin és el percentatge eue correspon a
projectes de centre realment interessants (no us deixeu ensarronar per
qualsevol cosa).
Necessitem
mesures polítiques i econòmiques que incentivin molt més els projectes
singulars de centre. També potenciar la presència i activitats de xarxes
professionals com les que hem esmentat, sobretot aquelles que millor equilibrin
virtualitat i presencialitat. No caiguem en l’error de continuar treballant
solitàriament, dispersant-nos per les xarxes socials, descuidant la dedicació
al centre i a les xarxes professionals properes (que són l’essència del canvi
de paradigma educatiu).
Només
ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Mentre el debat als mitjans perdrà
intensitat, a les escoles es continuarà debatent si els alumnes han d’assistir
als centres amb els mòbils, si cap apostar millor per les tauletes tàctils en
comptes de microportàtils, si cal crear un facebook de centre. Però aquesta no
és la qüestió de fons. Ho és la necessitat urgent de repensar l’escola i
l’educació en el nou context. El gran repte és com podem preparar els futurs ciutadans
de la societat del coneixement sense caure en l’error de crear ciutadans
obedients que ens vol portar la reforma de Wert sinó persones amb capacitat de
pensar i canviar les coses, que bona falta fa.
[1]
Vegeu un fragment de l’entrevista
que es va fer als Matins de TV3 (2009) a Antonio Moreno, autor de l’infumable
Panfleto Antipedagógico. A http://youtu.be/xy0NkgmUSjE
[2]
Un bon recull és el de James Bellance i Ron Brandt (2010) 21st centrury
skills. Rethinking how students learn, publicat per Solution Tree Press.
[4]
http://blog.fernandotrujillo.es/jordi-no-vayas-a-finlandia/
Post publicat el divendres 8 de febrer de 2014.
[5]
Vegeu el Post ‘Sobre Mestres de TV3’ publicat a principis de febrer al bloc Conjuntbuit. A http://conjuntbuit.wordpress.com/2012/02/06/sobre-mestres-de-tv3/
_____________________
IMATGE SUPERIOR: font: http://blog.famigo.com/wp-content/uploads/2011/06/kids-world-hands-friends-networks-globe-illustration-SMALL.jpg
