diumenge, 30 d’agost de 2015

Vocació de conillets d'Índies




Foto: Cartell de l'exposició. Maleït pla picat, de debò que aquesta calba és la meva?


Ahir vaig ser a la inauguració de l'Exposició sobre Estètiques Transversals, al Museu Comarcal de Manresa.  S'hi recollia tot el treball que van desenvolupar artistes locals, fent una mirada crítica al paisatge urbà, i de la nostra relació humana amb aquests. Interessantíssim. La Laia, la Marta i el Sergi són uns cracks. Des de l'institut, amb la Lídia Biescas, com que ens apuntem a tot el que ens proposen aquesta vegada no vam fer una excepció. A l'exposició hi ha una petita part de nosaltres.


Va ser una experiència interessant, són les coses de la vocació de conillets d´'Índies que ens atribueixen, i que la Laia Ramos coneix prou bé. La nostra aportació, amb els alumnes de Laboràlia, va ser l'estudi de proximitat sobre els aixoplucs, concretment les barraques, que es construeixen als horts del barri de la Balco, a la banda que dóna al barri de Sant Pau. Després d'observar i discutir sobre el terreny vam començar amb l'Ajuda de la Marta (arquitecte) i del Sergi (artista) la construcció d'una barraca que podreu observar al pati del museu. Els nostres alumnes van demostrar una gran implicació i sobretot ens va servir per aprendre a planificar, a treballar en equip i a conèixer i estimar un territori que tenim als nassos i que sovint oblidem i menystenim. Educació de Km 0 en estat pur, vaja.



Ara en diuen PBL (Project Based Learnig), learning by doing ... nosaltres ja fa temps a primària ho coneixíem com a treball per projectes. El fons de tot és plantejar reptes, assumir-los i encarar-los en equip. A la societat de la immediatesa això no és pas fàcil.

Al cap i a a fi és un aprenentatge de vida. I és en el procés més que no pas en el contingut (que també) on rau l'aprenentatge. Us podeu imaginar la cara de satisfacció dels nanos davant la feina ben feta. Acabar les coses que es comencen, una cosa ben bàsica que en Wert va oblidar d'incloure al currículum. Només entrant al pati s'hi pot observar la barraca, i una vegada al tercer pis, al centre de l'única sala, un gran retrat amb l'obra. Al costat, una TV ens va mostrant les entrevistes que es van fer als nanos.

Gràcies Laia, Sergi i Marta. Encantats de ser els vostres conillets d'índies. I per molts anys que aneu comptant amb nosatres! Felicitats per la feina.

dilluns, 17 d’agost de 2015

Un pas enrere



Del creuament de missatges amb un bon amic en sorgeix aquesta petita reflexió d'estiu. No, si en el fons trobem a faltar el ritme frenètic del curs escolar. El tema?  Doncs els problemes que tenen moltes de les principals associacions educatives per tal de trobar un relleu generacional.  És que ens fem grans i els que sentim aquesta professió ben endins patim perque tot allò pel que hem lluitat durants tants anys veu perillar la seva continuïtat.

Hi ha una virtut crec que necessària per al bon desenvolupament de les coses que és la de saber fer un pas enrere quan t'adones que arriba el moment. I ho dic en referència al món associatiu. Una gran errada arriba en el moment en el que ens creiem imprescindibles, i ens eternitzem en els llocs fins el punt de malmetre involuntàriament el projecte i desmerèixer la bona feina que fan els companys. Perquè no en som, d'imprescindibles. Quan per circumstàncies diverses et veus obligat sí o sí a aturar la teva activitat, una vegada passats els remordiments i el moment d'angoixa inicial, t'adones que el món continua rodant sense tu. Gairebé sempre fins i tot millor.

Sí, quan a les associacions s'hi eternitzen les persones vol dir que alguna cosa no s'ha fet prou bé. Dèiem, amb el Sebas, que això ens passa perque fem una miqueta de por. Sí, he dir por. Persones que renuncien a part de la seva vida privada, amb uns nivells d'extrema autoexigècia són els que a les jornades, a les taules rodones i a tot arreu esdevenen les cares visibles. La gent es pensa que ja no tenim por escènica, que no ens cal preparar la intervenció. Res de res, us asseguro que aquesta persisteix. Potser menys, però hi és. Vaja, que sovint no és que la gent jove passi de tibar carros sinó que frenem els cicles naturals de renovació. Quan s'identifica el projecte amb la persona, sobretot en projectes en grans xarxes com Espurna on el treball en gran equip n'és l'essència, és el moment de prendre decisions. Encara que sapiguen greu. Cor fort.

Els projectes, de tant en tant, s'han de ventilar i donar pas a gent que els capgiri i els adapti a les noves necessitats. Que se'ls miri des de perspectives diferents. Després de 10 anys, el meu moment ha passat. Sí, estic parlant d'Espurna. Hi continuaré treballant amb la fantàstica gent de la notícia de la quinzena, i si convé alguna altra activitat més. Però vull ser honest i dir-vos que el que havia d'aportar-ho ja ho he abocat. M'he buidat, com diria en Guardiola. Deixeu-me ser una mica egoïsta i que tingui més estones per dedicar-me a la vida contemplativa.

Espurna significa i ha significat molt per a mi. Des dels inicis amb el Ferran ara fa 10 anys. Passant pel moment en el que el Joan Badia des del Departament d'Educació i l'ICE de la UAB, amb el bon amic Josep Masalles, el Josep Maria Tatjer i la Montse Pérez, van elevar-lo a la categoria de gran projecte. Em perdonareu que no esmenti totes les persones de qui tant he après en aquests 10 anys: la Carme Barba, el Maurici, la Núria Alart, el Cosme, el Jaume Agustí, el Jordi Badiella, la Dolça... I unes paraules també especials per a la Mònica, la Montserrat, l'Esther, la Maria José, la Sandra i la Rosa. A la Pepita Corominas, al Josep Vallcorba, al Jesús Vinyes, al Quim Núñez, al Pere Mayans, la Loli Martos i la Maria José Sánchez. I a tots els demés (disculpeu que no us anomeni a tots), sense excepció, que també heu contribuït a fer un projecte irrepetible. Però sobretot gràcies especialment als alumnes i a les nombroses persones que dónen sentit i que han contibuït a fer gran el projecte des de l'ombra, sense fer soroll. Aquesta és la grandesa del treball en xarxa i d'Espurna.


Gràcies Espurna, gràcies Josep Masalles, gràcies Equip !

dilluns, 13 de juliol de 2015

Contra l'exclusió educativa, projecte Puntal



El dia 22 de juny, com ja vaig explicar fa un parell de setmanes en aquest  mateix blog, vaig participar en el 10è aniversari de les aules d'acollida. He mantingut diverses tertúlies amb companys i amics sobre el tema. Encarar amb determinació l'exclusió social a les aules hauria de ser ara mateix la màxima prioritat. Els febles difícilment ho podran ser més, i de l'ascensor social fa temps que hi penja el cartell amb el 'fora de servei' en lletres vermelles. Sí, tots sabem que aquesta ha estat una de les conseqüències (premeditada?) de la crisi. La realitat, com vaig comentar, és que de la fractura social en penja l'educativa. I aquesta deixa marca.

Contra aquesta fractura educativa qualsevol esforç és benvingut. I aqui m'agradaria parlar dels companys del projecte Puntal. Se'ls hauria de fer un monument. Estic parlant de la Dolors Llobet, de l'Alba Baltiérrez, del Joan Ma Serra, del Josep Ma Aloy i de la legió de professors jubilats que dia rere dia, amb l'ajuda d'alumnes de batxillerat o universitaris, entren a les aules després de la jornada escolar per ajudar aquells alumnes les famílies dels quals no tenen la sort de poder afrontar la despesa de classes de suport i ajuda. La seva feina és silenciosa i, no vull ser malpensat, potser a vegades també silenciada. 

Dono fe dels nombrosos casos d'alumnes que han passat per les seves mans i han experimentat una considerable millora, que els permetrà lluitar amb més eines per sortir de la precarietat a la que s'ha condemnat les seves famílies. Quan l'educació sigui important, vull dir que la considerin com a tal, i ens creguem tot això de l'escola inclusiva, l'equitat i aquestes coses, potser no caldrà el projecte Puntal. Però entretant, un luxe poder-los gaudir als centres de Manresa. 

Gràcies Puntal!


diumenge, 5 de juliol de 2015

Novador forever

Foto: Jordi Marín

Tot just acabo d’arribar de les jornades Novadors (ja van per la dotzena), aquesta vegada a Vinaròs. Amb la maleta carregada amb l’ordinador, però també amb els pals i les botes de muntanya que me’n vaig endur per fer ‘l’aclimatació prèvia a la zona dels Ports. No hi ha res millor que trepitjar el territori acompanyat de bons amics com el Jordi i l’Emma. Reflexionant des de la perspectiva de la Mola d’Ares, amb el Penyagolosa al fons, sobre els il·lusionants canvis que s’albiren en aquest territori i altres moltes coses. Hi havia ganes, moltes ganes de poder celebrar-ho amb ells. I així es va fer.



A la vesprada del dimecres, la majestuosa Morella d’en Ximo Puig s’alçava sota un cel radiant. Una cervesa (sense alcohol, of course) al davant del Portal de la Nevera abans de conèixer Cinctorres, on hi vam dormir.
L’endemà em vaig deixar seduïr pel poble del Jordi, Ares del Maestrat. D’una bellesa colpidora, ara ja entenc quin és el segon motiu pel qual vol retornar a aquesta terra. A la
tarda segona caminada, aquesta vegada buscant i gaudint de les orquídies salvatges amb
la incorporació de l’Aitana, la seva nebodeta, que està mamant l’estima cap a la seva terra.
Punset: beneïts siguin els aldeanos, que dignifiquen i mantenen l'arrelament a aquesta
terra, aviat eclipsaran la vostra mediocritat.
De tornada a Ares, segona cerveseta, ara acompanyat també pel germà del Jordi i en Ramon, el forestal. Gaudint dels seus coneixements sobre el territori i la seva visió sobre l’apassionant moment que estan vivint, amb l’escombrada del PP. Bé, aldeanos sí, però tontos no. Un exemple: quan hi va haver el merder de TV3 algú va amagar una antena clandestina al poble des de la qual es pot veure TV3. Alguns veïns encara no s’han assabentat del motiu real pel qual des d’Ares es pot veure TV3. Com que sempre han estat oblidats, es deuen pensar que per una vegada els ha anat bé continuar veient el Polònia i eixes coses. #quelsbombin (feta la llei, feta la trampa).

El maset del Jordi, prop d’Ares està situat a la part obaga de la vall, cosa que s’agraeix més ara que no pas al dur hivern. Presidida per dos parcs eòlics i esguinçada per una línia d’alta tensió a la que properament se sumarà la MAT (portarà l’electricitat procedent de França al Marroc), que es veu ha de passar per allà. Resulta força increïble que als masos d’aquesta zona no n’hi arribi, d’electricitat. Bé, cal dir que tampoc hi arriba aigua canalitzada. Com que ell i els seus germans són molt manetes han acondicionat el maset de manera sorprenent, amb plaques solars, un petit generador eòlic i canalitzant les aigues pluvials.. El Jordi és un tio amb recursos i cops amagats. Quina pau i quin plaer aquesta fresca i silenciosa nit presidida per la poc freqüènt coincidència de Venus amb Júpiter.

L’endemà de bon matí, a mesura que anàvem baixant cap a Vinaròs i aproximant-nos al caloret (en el sentit real i el figurat), el Jordi em va situar i il·lustrar sobre el rerafons del discurs de la Punset, el caciquisme i la desafecció de la major part valencians de ciutat envers els aldeanos. Em va sobtar. Jo també (d’un tròs més amunt, però) sóc ‘aldeano’… però me’n sento orgullós, com ells. La diferència és que potser, en el nostre cas, els pixapins de Can Fanga ens tracten amb molt més de 'carinyu'. Ho superaran, n’estic convençut.

L’hostal Teruel és un lloc familiar.  A la porta ja veig l’Anna Ovando i el Jaume Olmos. El Vinalab està ben aprop. Allà hi eren tots: el Juanfra, el Vicent, Linda, Pedro, Olmillos, Jordi Jubany Paco Llorens,i altres Novadors d’adopció com José Luís Castillo. També els amics de les Illes: Isabel i Ernest, fidels. També na Guida, na Peggy i na Lourdes que també ens portaven motius importants per celebrar: Vam brindar també per la fi de l’Era Bauzà. Certament, un any interessant. L’únic que no hi era va ser en Jordi i Conxa, una abraçada des d’aqui. Els vam trobar a faltar.

No sé com s’ho fan aquesta gent, però sense un programa ferragòs (un defecte que tenim els catalans quan organitzem saraus), aconsegueixen concentrar en dia i mig, a través de conferències, taules rodones i presentació d’experiències, temes del màxim interès, Sempre tornes amb una idea, un projecte, alguna inquetud nova. Emotionware, com diria el bon amic Fernando García Páez.

Enguany Imma Marín va encetar les Jornades parlant-nos de gamificació. Un tema emergent en general mal entès. Em va servir, i molt per emmarcar des de la seva magistral exposició, un tema que segueixo i intento aplicar (ara millor gràcies a ella) a l’aula.

foto: Vicent Ferrer

Amb el Jordi, el Juanfra i el Pedro vam presentar el World Mobile City Project (http://WMCProject.org). L’any que ve, sense cap mena de dubte, serà encara millor. Segur. Alguns ja coneixien el projecte, altres no tant. La coincidència dintre de la mateixa franja em va impedir gaudir de les exposicions de Frank Sabater (Robòtica), Daniela i José (Macneticos Academy) i Carlos Páez (treball per projectes).

Impactant i profitosa va ser la presentació ‘Per un pacte a les Illes’.  Amb una genial escenificació. Guida, Peggy i Lourdes van demostrar la gran feina que han fet a les Illes aquestst darrers anys. I amb una bona dinàmica de grup van fer adonar-nos que les nostres necessitats eren les mateixes a les que el nombrós grup de persones i institucions de les Illes havien arribat. Fa temps estic dient (amb carinyo i ‘bon rotllo’ eh!) que el model de renovació pedagògica català està esgotat i que faria bé de seguir molt més de prop i agafar com a model  el que van presentar elles a Vinaròs. Passa que ens agrada mirar-nos el melic, vet aqui el gran problema. Ara mateix, el clima renovador o innovador (per dir-ho d’alguna manera) és a anys llum de les les Illes i aviat del del País Valencià. Acceptem d’una vegada (i també ho he anat dient els darrers anys), que la desaparició de les grans líders (com Marta Mata ara fa poc més de 9 anys) han deixat orfe de lideratge el moviment de mestres. Seguim els 50 anys de Rosa Sensat mirant més enrere que no pas endavant, És una humil opinió.

Després dels Pecha Kucha, interessants tots ells, el de Francesc Nadal, Toni Solano i altres companys, va seguir un interessant debat al voltant del homeschooling, encès per l’amic Jaume Olmos. Amb boníssimes intervencions i reflexions.

Va cloure el primer dia una intervenció del José (de Macnéticos Academy), que va llençar el repte de crear una banda sonora per a novadors. De fet va iniciar-la amb Garage Band. La intervenció tenia un plus: José (i Daniela) són invidents. Ens van demostrar a tots com la força de voluntat, amb l’ajuda de la tecnologia, no té fronteres. Vaig quedar al·lucinat com Daniel feia anar el MAC i el seu mòbil. Bestial.

Sopar a l’Ermita de Vinaròs, amb unes magnífiques vistes nocturnes de la ciutat … i de la plataforma Castor d’en Florentino. Interessant sobretaula amb Linda Castañeda, Fernando García Péz, Madalena, Francesc Llorens, Jordi Marín, Coral Regí, Isabel Ferrer …  i molts més amics.

L’endemà, arrencada amb la intervenció de Boris Mir i Sergi del Moral, una mostra del brutal treball que estan fent des de l’Institut-Escola les Vinyes. Amb el Boris ja ens coneixem de fa temps, amb el Sergi ens vam desvirtualitzar aquestes jornades. Un gran fitxatge. La intervenció va comptar amb el suport del Lluís Tomàs, ex-profe de les Vinyes. Un altre monstre. Quin equipàs que deurien fer!
A banda de deixar-nos a tots bocabadats, s’agraeix l’anàlisi des de la més exquisida humilitat que van fer. Evitant l’adjectiu ‘innovadors’ (que ho són, i dels de debò), van mostrar-nos les excel·lències del seu sistema de treball però tampoc van amagar les debilitats i els esculls. Excel·lent.


Foto: Linda Castañeda

Del Paez, em sembla que se m’han esgotat totes les floretes que li puc tirar. Desbordant. Un altre treball fantàstic al capdavant del San Walabonso de Niebla. Un altre monstre. No em cansaré mai de dir la seva habilitat de fer-nos emocionar amb el seu gran treball. I de quina manera!

Les valoracions de tot plegat ocuparien molt més d’espai i ja m’he passat uns quants pobles. La conclusió, piulada avui mateix, és que a Novadors l’haurien de declarar Patrimoni immaterial però també material de la humanitat. Immaterial perquè les ones positives que irradien a la comunitat educativa ens il·luminen el camí a seguir des de fa 13 anys. I material, perque el ‘material humà’ que configura Novadors és senzillament, com diria el d’Ubrique … IN SUPERABLE.

Sense desmerèixer EABE, Aulalog, Espiral, LaceNet, Webquestcat i altres per a mi han agafat el relleu (de manera no sempre reconeguda com cal) de la renovació pedagògica. I si, dic renovació i no pas innovació. Aquesta darrera és una paraula desvirtuada que molts volen apropiar-se. No s’innova si no hi ha generositat ni humilitat. Amb aquesta frase resumiria la intervenció del Boris i del Sergi, i també totes les Jornades.

Dicho queda, com diuen en castellà.

Gràcies Novadors ! Per la vostra amistat i per tot el que m'aporteu … i fins l’any que ve si déu vol (i si no, també). Bon estiu.

#novadorforever

PD: Gràcies Jordi per la revisió i correcció d’aquest post.

dimecres, 24 de juny de 2015

10 anys d'aules d'acollida


Imatge piulada per Francesc Vila (@vilabatalle a Twitter)

El dilluns dia 22 de juny es va celebrar l'acte oficial dels 10 anys d'aules d'acollida al Caixafòrum. Agraeixo a la Mònica Pereña, subdirectora general de Llengua i Plurilingüisme, i especialment al Pere Mayans i equip (Maria José Sánchez, Loli Martos, etc.) que em convidessin a la taula rodona que ell mateix moderava i que vaig compartir amb els companys Mercè Castellà, Andreu Porta i Montserrat Bertran. Felicitats per cert per l'organització, especialment per donar veu als alumnes. Que és la manera de veure la gran feinada que al llarg d'aquests 10 anys han estat fent els professionals (ensenyants, assessors LIC, Serveis Educatius...), tot i les adversitats (moltes vegades fregant l'heroïcitat). Com no em cansaré mai de repetir, l'aposta valenta per les aules d'acollida ha estat el més innovador que ha sortit en les darreres dècades de via Augusta. Per cert, vaig trobar a faltar la presència d'en Vallcorba, Quim Núñez i totes les persones que van tenir alguna cosa a veure en la creació i el desplegament inicial. Si més no alguna menció. Des d'aquest humil bloc, el meu reconeixement i admiració per la valentia i la determinació que van demostrar en el seu moment.

Dit això, m'agradaria fer alguns aclariments i acabar de reflexionar sobre el que va sortir a la taula i durant la jornada. Certament, la curosa i excel·lent anàlisi que va fer Josep Maria Serra mostra una realitat que no és la mateixa que ara fa una dècada. Els canvis que proposa la conselleria no dubto pas que siguin els més encertats tenint en compte del que es disposa,  segur que estan pensats amb tota la bona voluntat per treure petroli dels pocs recursos que es destinen a educació. Perque el gran problema de fons és aquest, ja ho vaig dir a la Jornada. En un moment en el que la precarietat s'acarnissa especialmente sobre els que estan a les bores del sistema, els més febles d'aquesta bora són precisament els alumnes de procedència estrangera i les seves famílies. Que són els qui no tenen 2 € per comprar el dossier, els que han de fer el Treball de Síntesi alternatiu (al centre) perque no tenen els 100 i pocs € per anar de colònies i els que a les motxilles no hi entra mai cap entrepà. Abans d'aquesta darrera crisi, el menor percentatge d'aquests alumnes feia possible que els centres assumissin aquestes mancances. Amb les progressives retallades fa temps que no és possible, especialment a les escoles on encara ara es concentra de manera desproporcionada l'alumnat de procedència estrangera.

Anem amb compte. En un període d'involució educativa com el que estem patint (disminució dràstica de la formació, retallades pressupostàries, etc.) correm el perill de que tot el que s'ha avançat gràcies  als 10 anys  d'aules d'acollida quedi en un no-res. I avançar s'ha avançat molt. Ho va dir molt bé la Consellera. Precisament per això, deixar perdre aquest patrimoni en un moment que estem construint un nou país, seria una llàstima. I interrompre l'entrada d'aire fresc que ha esgarrapat terreny a les encarcarades metodologies, que sobretot encara són massa presents a secundària, serà catastròfic. Involucionarem encara més, ja no ve d'una mica.

Deixeu-me insistir encara més amb el que vaig comentar a la taula rodona: el treball en xarxa (per formar-se, per compartir material, etc.) i sobretot en el treball de Km 0. Com el que vaig explicar que realitza l'Ajuntament de Manresa amb el projecte Laboràlia, el dels companys del projecte Puntal (suport acadèmic, o reforç, als alumnes que no es poden permetre econòmicament 'les classes de repàs'), el projecte Ambúrnia (collaboració amb el banc d'aliments i horts ecològics del barri), etc. Tot això necessita una inversió. En professors, en recursos, en formació. També ho vaig dir: quan a l'educació se li dóni la importància que mereix, quan esdevingui una prioritat nacional, potser canviaran les coses. No n'hi ha prou amb la bona voluntat política de la Subdirecció, que hi és. Com també la competència professional del seu equip, que la tenen i l'han demostrada. Com també l'han demostrada (i ho vam veure a la jornada amb exemples i la veu dels nanos) els grans professionals que han fet possible l'èxit de les aules d'acollida. Si el govern, ja no dic pas la Conselleria, no augmenta el percentatge pressupostari per millorar el sistema educatiu (també en ajuntaments, associacions, etc.), amb les aules d'acollida passarà el mateix que amb el projecte Educat. Malgrat els esforços dels professionals de les aules d'acollida, els equips LIC i els de la Subdirecció. Temps al temps. Requiescat in pace.


diumenge, 24 de maig de 2015

La innovació silenciada

La Rosa i la Sandra, amb els seus alumnes d'Olesa de Bonesvalls, explicant la seva experiència


Ahir, jornada de reflexió i avui a votar per les municipals. Però també vam reflexionar i força amb l'Emma, el Jose i el Jordi, després de disfrutar de les VII Jornades Espurna. Sí, ja en van 7. I les que vindran. Però no cal que correu als quioscs, crec que a la sala de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau no n'hi havia pas cap, de periodista. Tampoc els vam trucar, com altres vegades que sí ho haviem intentat. No haguéssin pas vingut. Per què?  Quatre mestres, pares i alumnes reunits parlant d'educació en dissabte... a qui li interessa? I més després d'una setmana tan farcida de notícies més interessants:  les mateixes eleccions, l'homenatge al Xavi de Barça...

Dues centes persones, bàsicament docents però també pares i alumnes ens vam aplegar a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau (Barcelona), de l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar d'educació. Després d'una taula rodona sobre l'ús de dispositius mòbils en educació on hi havia des d'en Ferran Ruiz (president del Consell Escolar de Catalunya), professors amb una gran trajectòria innovadora (res de fum, de la de debò), alumnes i pares va ser el torn dels protagonistes. Perque a Espurna des de ja fa uns anys, no entenem la trobada anual sense la presència de pares i d'alumnes. Però això no és notícia.

No em cansaré de repetir-ho:  L'educació no està de moda, i quan sortim als mitjans normalment és perque hi ha hagut una desgràcia, algun conflicte amb en Wert, algun altre problema... o perque alguna institució (sempre privada) o agrupació d'empreses tecnològiques potents que vesteixen els seus interessos de necessitats i els saben imposar oembolicar-les bé ens venen la moto de torn. Un exemple:  recentment, tant a la premsa com fins i tot a la televisió, s'ha anunciat a tort i a dret que una congregació religiosa determinada, de cop i volta s'ha il·luminat i ha 'modernitzat' la seva xarxa d'escoles tot adoptant unes metodologies concretes. Tots sabem que aquest procés no és un canvi d'un dia per l'altre, però en aquest país tenim el nivell periodístic (per sort hi ha excepcions), que tenim.  Doncs bé, ahir una persona ben coneixedora d'aquesta realitat em va confirmar el que ja m'imaginava: que tot era fum. No era el cas d'ahir. I si no, rescateu el fil de les etiquetes #7espurna o #espurna a Twitter. La diferència?   En el primer cas, qui surten parlant i expliant són 'els de dalt'. A Espurna són 'els de baix'. És a dir, els mateixos nens i els seus mestres.

Una situació similar a la que acabo d'explicar es va produïr aquest mes de febrer passat amb la celebració de 3a edició del World Mobile City Project . Si les jornades d'ahir no van ser notícia, per que ho havien de ser més de 2000 adolescents descobrint simultàniament les seves respectives cuitats (Barcelona, València, Saragossa, Alcoi i Manresa) amb els telèfons mòbils aplicant Realitat Augmentada, eines de geolocalització, codis QR, etc? Molt  probablement, si aquest projecte hagués sorgit d'Apple, Samsung, Telefònica o algunes de les empreses o iniciatives que es pensen que que són la referencia innovadora (ho seran en tecnologia, pero no pasa en educació) avui o demà potser no sortiria als mitjans però demà passat sí,  i segur que ben destacats, o en portada.

No exagero. L'edició del World Mobile City Project d'enguany va sortir sorprenentment publicada al Periódico de Extremadura molt abans que als diaris locals d'alguna de les ciutats on es va desenvolupar (Gràcies Saül). Tot i enviar notes de premsa a tots els mitjans existents.
En la mateixa línia l'any passat va ser només Vilaweb qui se'n va fer ressò. Si us plau, feu una ullada al breu vídeo que ens va fer el Departament, i també al que ens va fer el bon amic Àngel López. No en tinc de la Jornada Espurna d'ahir (llàstima!)... bé, jutgeu vosaltres mateixos.

SI voleu veure el vídeo de l'Àngel,  que hi dóna una altra mirada igualment interessant, cliqueu AQUI.

Als periodistes, dir-los que en aquest país el sistema educatiu serà llastimós, però que hi ha un munt de mestres que tot i així fan coses meravelloses. Son la gent d'Espurna, de Webquestcat, de LaceNet, d'Espiral, de Novadors, de 1Entretants, d'ACTE ... aquests són els que fan la  INNOVACIÓ de debò (sí, en majúscules). La innovació silenciada.

divendres, 19 de desembre de 2014

INVICTUS



Després de cinc mesos de vacances, per gener crec que podré tenir la força suficient com per tornar a les trinxeres. Els que em coneixeu sabeu que ho trobo molt a faltar, i ja frisso. No volia fer-ho sense abans donar les gràcies a la família, al munt d'amics, companys, alumnes, ex-alumnes i pares que ho han fet possibe. Disculpeu que no en faci la llista, seria massa llarga i em sabria molt de greu deixar-me algú. Gràcies. Moltes gràcies.  De tot cor.

Deixeu-me però que sí faci un agraïment especial a tot el personal de l'hospital Sant Andreu de Manresa. A l'Eva. A la Fàtima, la fisioterapeuta que ha estat la principal 'culpable' de la meva recuperació juntament amb la Imma (terapeuta ocupacional i psicòloga). Quina sort, la de caure a les seves mans!
Però també a la Sara, al Pere, la Silvia, la Isabel i la resta de l'equip de fisios. Doctores,  personal d'infermeria i auxiliars: el Jordi, la Cristina, la Carme, el Mohamed, la Màrcia, la Raquel... En tots aquests 5 mesos no he rebut més que professionalitat, atencions i afecte. Ni una mala cara, ni una queixa,   cap paraula fora de lloc.  Un bany de professionalitat exemplar, vaja. Finalment, un record, els meus millors desitjos i molts ànims als companys que encara estan lluitant per refer-se dels sotracs que han patit.

Sembla mentida que te n'hagi de passar una de ben grossa per recordar-te quines coses són més importants a la vida. Dono gràcies per haver-me-les refrescat. Després de tot plegat, crec que he crescut com a persona i espero ser capaç de projectar tot el que m'ha ensenyat l'experiència per ser millor mestre. He après a lluitar com no havia lluitat mai, he apres a aturar el rellotge,  he après a prioritzar, a controlar més els meus sentiments...

Per sort aquesta vegada n'he sortit invictus. I més fort.


BONES FESTES, SALUT I ALEGRIA PER A TOTHOM I TOTDON.