25 de febrer: IV Jornada Webquest

El proper dia 25 de febrer, WebquestCat organitza la seva IV Jornada, amb el recolzament incondicional, una vegada més, de l'ICE de la UAB. Aquesta comunitat és un exemple com pocs de dedicació, compromís i de bona feina.

Conec des de fa anys les seves dues ànimes, la Carme Barba i el Sebas Capella. Són d'aquelles persones que t'engresquen amb facilitat i t'encomanen entusiasme, ganes de fer feina ben feta.

Gent humil, sincera,  exigent especialment amb ella mateixa), treballadora i molt capaç. Desrpés d'uns quants anys compartint intensos debats, sobretaules i algun que altre bolo per Catalunya i les Espanyes, grans amics.

Les webquest em van enganxar des d'un primer moment. Vaig començar per lliure, l'any 2002 o 2003, quan amb els meus alumnes de l'aula oberta vaig aplicar una webquest per treballar el tema de la convivència i la tolerància en un moment en el que començava a arribar l'onada migratòria d'altres racons del món i sorgien les primeres mostres de rebuig. Va ser una experiència inicial en la que vaig cometre alguns errors que la Carme i el Sebas em van anar ajudant a corregir. Ara en sé una mica més, però no pas prou com per no continuar aprenent de la gent que forma aquesta fantàstica comunitat. La meva darrera aportació ha estat en el marc de la creació per part de l'equip Lacenet de la 2a edició del treball de síntesi telecol·laboratiu sobre l'aigua (http://sites.google.com/site/creditsintesilacenet/home, enllaç a la 1a edició del TS) elaborada entre 7 instituts del Bages i del Berguedà, ique ha estat dirigida per la Palmira Santamaria i el Josep Guzman. L'aplicarem amb alumnes durant el darrer trimestre del present curs.

WebquestCat és una entitat del segle XXI: oberta i generosa. De les que més. Oberta perquè tothom hi és benvingut, i generosa perquè qualsevol dels seus membres està sempre predisposat a donar-te un cop de mà, a fer-te arribar suggeriments, a criticar-te positivament una webquest feta ... He de dir que pertanyo a aquesta gran família des de ja fa alguns anys. He col·laborat en diverses edicions de la seva escola d'estiu, i he de dir que des del primer moment m'hi he sentit molt bé.

Heu de saber que a les seves files hi militen ensenyants de primària i de secundària molt actius i competents. No esmentaré noms perquè me'n deixaria algun i això em sabria molt de greu. Però des dels millors especialistes del país sobre el tema de Webquest, intel·ligències múltiples, etc. fins a Jarbas Novelino, en Jordi Adell o el mateix Bernie Dodge (el pare de les WQ), que l'any 2005 ens va visitar i n'és soci d'honor. Webquestcat, dit per ell mateix, és la comunitat de webquest més activa del món. I la qualitat de les seves produccions la podreu comprovar a la pàgina web referenciada al principi d'aquest post.

WebquestCat no es dedica només a difondre aquesta metodologia, sinó que va evolucionant cap a altres camps i va ampliant els seus horitzonts. És per tant, una entitat inquieta i dinàmica que belluga dia sí, dia també.

Res, connvidar-vos, si encara no ho heu fet encara, a fer la vostra inscripció (queden poquíssimes places). Ens veurem allà, on faré la meva humil col·laboració en un taller sobre possibilitats didàctiques dels entorns virtuals en 3D a les Webquest. Ja us aviso que tindreu problemes per triar un dels diversos tallers que s'hi ofereixen. Tots ells són molt interessants i recomanables. Us hi esperem !

INSCRIPCIÓ

Com introduir la història a 1r d'ESO, amb Dipity

Historia de 1r d'ESO - Institut Cal Gravat on Dipity.

La història no m'agrada !  Quin 'rollo' !  Aquestes són algunes de les expressions que molts alumnes de primer d'ESO deixen anar quan els fas saber que aviat començarà el primer tema d'història. Hereva d'una època en la que aquesta àrea es treballava a base de memoritzar llargues llistes de dates, els tòpics encara pesen. Però la història, recordem, és aquella disciplina científica que a banda de despertar la curiositat pel nostre passat (que també) ens ha d'ajudar a entendre millor el present.

De les dues coses que acabo de dir és del tot fonamental començar per la primera. L'element motivador, i aprofitant que els alumnes de primer d'ESO són més fàcils d'engrescar (quan entren de plè en l'adolescència la cosa ja es complica una mica més), convidar-los a reconstruir el seu passat immediat és una activitat molt adient.

A la imatge inferior veiem la taula del professor amb un portàtil connectat a l'escàner. Els alumnes porten fotografies d'ells (naixements, comunions, viatges ), però també de les seves famílies (pares, cosins, tiets ...). És una excusa també perquè dialoguin amb ells, seguin, comentin les imatges... el alguns d'ells aquesta comunicació familiar no és freqüent i aquest efecte 'col·lateral' és interessant. Aquestes imatges les situen en una tira cronològica interactiva on també poden embedir-hi vídeos de youtube i qualsevol altre element (glogsters, prezis, photopeachs ...). També han d'escriure un petit text ...

Intentem posar-nos reptes col·lectius:  a veure qui porta el record familiar més antic. Votem la imatge més divertida, la més tendra ...  No demanem una gran quantitat de fotos, dsinó que triin aquells moments més importants per a cadascú. I que els vingui, lògicament, de gust. A vegades sorgeixen emocions: la de l'avi que trobem a faltar ...  són moments d'acostament a la història, però on també afloren sentiments i es treballa la unitat del grup. Tots junts, reconstruint la història col·lectiva del grup.

En una segona fase recollim moments 'externs' que també tenen significat per a nosaltres:  la publicació d'un nou disc del nostre cantant preferit, aquella copa que va guanyar el Barça, una gran nevada a la nostra localitat ...

L'actvitat pot estar més o menys guiada pel professor. Personalment m'encanta provocar que s'ajudin entre ells. Quan Dipity no ens accepta una imatge aturem l'activitat, presentem el problema i el resolem. Es demana qui sap reduir el 'pes' d'aquestes imatges. Quan algú s'encalla amb el procés de publicar la imatge, o a algú se li ha colat una (o més) faltes d'ortografia ...  els ensenyo a no buscar la solució al mestre sinó fer-los veure que hi ha companys que saber fer les coses molt bé. Perquè aprenguin que si ells no arriben hi ha sempre un company que estarà encantar d'ajudar-te. I és que no sé per què, però em dóna la sensació de que els tenim al davant esperant que els diguem quina és la resposta exacta que han d'escriure per resoldre aquella pregunta del llibre de text. Que pensin, que s'ajudin entre ells, que no esperin passius les solucions. Ensenyem-los a volar sols, a ser creatius. I sobretot sobretot treballem perquè disfrutin aprenent, perque vegin quin és el sentit ja no només de la història, sinó d'aquelles coses que els ensenyem a l'escola.

Dipity és una eina, però tot i que és clau per poder fer aquesta activitat, no ho és tot. Abans fèiem el mateix amb una cartolina que envoltava tota la classe o recorria la llargada dels passadissos de l'escola. El repte de reconstruir el passat del grup és de tota la classe, també del mestre (que també hi pot aportar imatges... encara que alguna sigui en blanc i negre).

 Dues alumnes de cal Gravat, participant en l'activitat. (03.02.2012)

Vídeomuntatge de Nadal

Aquí us deixo el vídeomuntatge que vaig fer en ocasió del festival de Nadal de Cal Gravat. He de dir que hi ha una falta d'ortografia (sorry!):  on posa perseverància hi ha de dir perseverança.  El seu títol és 'els sugus de Cal Gravat'. Res, agraïr l'autor del doblatge del famós discurs d'en Pep Guardiola. Que el disfruteu !

Formació a Ciutadella

Imatge des de la terrassa de l'hotel Tres Sants, que recomano

Aquest cap de setmana vaig ser a Ciutadella, convidat pel meu bon amic Amador Alzina, del Centre de Professorat de Menorca, N'Amador, mestre i reconegut activista dels moviments de renovació pedagògica, és un referent per a tots nosaltres i per a tota la comunitat educativa,  i ha tingut un paper destacat en el Consell Escolar de les Illes Balears. La seva hospitalitat és sempre molt generosa i esdevé un guia de luxe per conèixer els racons menorquins i entendre la personalitat dels seus habitants. 

Hi vaig ser convidat a fer una sessió formativa als professors de l'IES M.Àngels Cardona, i he de dir que m'hi vaig sentir com a casa. Com sempre. Hi influeix, he de reconèixer, que estic bojament enamorat de Menorca i en concret de Ciutadella.  Perquè em sento (em perdonaran els seus veïns), més de Ciutadella que de Maó. És així perquè a banda del paisatge i del mar, hi coneixo  gent fantàstica a banda de n'Amador: en Làurio Mascaró i na Fanni Riudavets, ex-alumnes dels estudis de psicopedagogia de la UOC i amb els qui en aquesta ocasió vam compartir taula (i sobretaula) a Can Lluís.

Plovia sobre les teulades i l'aigua lliscava tremolosa pels carrers, abans  d'esmuyir-se per canaleres i desaigües. El marès dels edificis mostrava orgullòs la seva bellesa més íntima, alliberada la ciutat de les onades de guiris estiuencs amb xancletes i calça curta. 

En aquests dies d'hivern, amb els mitjans anunciant noves tempestes sobre la ja castigada escola, reconforta saber que ni la crisi d'Spanair podrà aïllar-nos de la realitat, i la xarxa bull més que mai i ens fa cada vegada més forts. Amb n'Amador, amb el Laurio, amb na Fanni ... amb els amics de Novadors, de LaceNet i de tots els racons coincidim en els aspectes bàsics: La xarxa és nostra, i n'hem d'aprofitar tot el seu potencial per alliberar-nos de tanta grisor i mediocritat. L'escola està tocada i cal aixecar-la.

A Twitter, per exemple, fa poc més d'una setmana que #SOSeducació va esdevenir trending topic. Ens podran retallar els sous i els Camps, Millets, Urgangarins i altres energúmens se'ns riuran a la cara, però mai ens trepitjaran la dignitat ni el compromís que tenim per fer una escola millor.

A Ses Illes també hi plovia ...  però Ciutadella estava més preciosa que mai.

Adéu, Marc

Marc, avui m'han dit que el noi que havia mort juntament amb una altra persona de Sant Joan a l'estació d'esquí de Formiguera eres tu. M'he quedat glaçat, no m'ho podia creure. No volia creure-m'ho.

Coneixo els pares des de fa temps. Amb la Montse havíem anat junts a fer el batxillerat al Peguera, vam créixer junts al ritme mecànic dels darrers telers de Sallent. Al pare el vaig conèixer més gran, quan amb el meu fill Ramon anàvem a fer el curs d'esquí del FAES. Tu el vas ensenyar a esquiar, mentre amb les velles glòries sallentines aprofitàvem les hores de curs per fer unes baixades i recordar vells temps. Amb l'Almirall, el Sidru Bacardit, el Toni Cases, l'Arnelio ... Estava ben tranquil perquè el deixava en bones mans.
Poc després el destí em va portar a treballar a l'institut de Sallent on tu hi feies l'ESO. Eres un noi alt i ben plantat. Prudent, eixerit, alegre, respectuós, educat i una mica tímid. Molt aplicat en els estudis, l'alumne ideal. L'orgull dels teus pares, el gendre que a tothom li agradaria tenir per a les seves filles. Al final no vaig poder tutoritzar--te el treball de recerca perquè vaig canviar d'Institut, cosa que em va saber greu. I un any després anaves a la trobada internacional de joves a Kosicce (Eslovàquia), representant els joves catalans d'iEARN-Pangea.

Els pares em van comentar que començaves a estudiar enginyeria aeronàutica, i quan vas acabar (bé, com no podia ser d'altra anera)  vas fer un màster a Airbus. Feia temps que no parlàvem quan un dia, encara no sé com, vam retrobar-nos a la xarxa. Em vas explicar que eres a Google, treballant lluny de casa. Encara no fa massa dies que m'explicaves que tot t'anava molt bé, i que estaves aprenent molt.

Marc, has de saber que sovint t'he posat com a exemple  a seguir, a les meves classes. I ho seguiré fent, perquè pocs nois he conegut com tu. Tots els que et coneixíem et trobarem a faltar, descansa en pau.

Enseñar en la sociedad del conocimento

El dilluns dia 30 de maig ens trobàvem a la Plana de l'Om (Manresa) per presentar el llibre Enseñar en la sociedad de Conocimiento. Reflexiones desde el pupitre, que he tingut el plaer d'escriure amb el Jordi Marín i la Clara Oliveres. Ho fèiem en família: Una trentena llarga de persones, gent propera que ens volia acompanyar en aquest acte. A tots ells, moltíssimes gràcies. I és que després de 3 anys d'ençà que Horsori, a través de César Coll ens fes l'encàrrec, doncs... ja era hora que sortís a la llum!

El llibre consta de 10 capítols, l'hem dedicat a les nostres families. Ha estat una experiència molt interessant en la que hem après molt, i la veritat és que ens ho hem passat molt bé. De manera que ja tenim un nou projecte, aquesta vegada compartit amb més companys de la xarxa Lacenet. Esperem que no trigui 3 anys més a sortir publicat, probablement en format digital.

Al llarg de les seves pàgines tractem diversos temes que van des dels canvis metodològics, els nous reptes de l'escola, les xarxes socials, els pouerpoins, ordinadors a les aules, el nou rol del professorat, Bolonya... tot allò que sovint posem sobre la taula aquelles persones que volem una educació millor per als nostres joves. En César Coll, en el pròleg (tot un honor per a nosaltres), ens valorava que haguéssim escrit des del punt de vista de les trinxeres i que ho haguéssim fet des de l'experiència i des de la sinceritat. Mostrant les llums i les ombres.

Amb el Jordi i la Clara teníem clar que havíem de projectar una imatge positiva i esperançadora de la nostra escola. Perquè en el seu contingut posem exemples de que és possible canalitzar la seva creativitat i capacitats (que les tenen, i moltes). La cultura de l'esforç, tant de moda, està molt mal explicada. Perquè a banda d'ells també els hem d'escorçar els professionals de l'educació, els pares i la societat en general per oferir-los alguna cosa millor de la que actualment reben. Una educació que no està dissenyada tenint en compte les necessitats del moment.

De fet, i ja com a repte personal, vaig prometre'm que algun dia escriuria en aquesta línia, després de veure les infumables publicacions de l'Antonio Moreno (El Panfleto Antipedagógico), L'Empar Fernàndez i altres (Planeta ESO) i Toni Sala (Crònica d'un professor de secundària). I és que els nostres alumnes mereixen que fem alguna cosa més que encallar-nos en el passat tot enyorant un sistema que ha passat a millor glòria.

La Palmira Santamaria, presidenta de LaceNet i bona amiga va conduïr l'acte. Em preguntava per què havíem escrit aquest llibre. Em permetreu que ho recordi:

• En primer lloc, perque seguint els consells del Jordi Adell, els mestres hem d'explicar i publicar allò que fem. Això encara que els mitjans de comunicació no se'n facin ressò (com per descomptat ha passat amb la presentació d'aquest mateix llibre, la IIIa Jornada Espurna i la presentació del grup de secundària de la Xarxa LaceNet, el I Pecha Kutxa comarcal organitzat pl CRP del Bages i del I Treball de Síntesi intercentres, en el que han participat 6 instituts de la comarca i un bon nombre de professors). En una societat en el que el més important és el futbol, i l'educació hi passa de puntetes, cal reivindicar-nos una mica.
• En segon lloc, perquè en el nostre llibre donem veu a molts companys que pensen com nosaltres. Que entren cada dia a les aules amb il·lusió i ganes de fer cada dia millor la seva feina. Per la Carme Barba, la Núria Alart, el Ricardo, la Flora, la Núria Reguant, el Josep Masalles, la Palmira, el Jaume, el Toni, la Mònica, el David, la Montse, l'Àngel ... i tants més. Tots amb nom i cognom. Són tants que no hi cabrien en una pàgina.
  
• En tercer lloc, perquè quan un encàrrec ve d'una persona de la vàlua de César Coll és una oportunitat per connectar única per connectar la universitat amb les trinxeres. I és que sempre reivindico que les universitats ens han de fer més de germanes grans i emprendre més projectes junts.
• Finalment, perquè és un goig veure com la Sara i la Siham, que van participar a la taula rodona posterior al costat del César, el Toni Casserres (Executive Council de l'International Education and Resource Network, a qui també agraïm la seva col·laboració), han acabat amb èxit el batxillerat. Sentir-les parlar en un català impecable, després de veure com han lluitat aquests darrers 5 anys, salvant tota mena d'obstacles, és com perquè la gent que ha votat PxC es plantegi algunes coses.

L'acte va seguir amb una taula rodona en la que es va debatre al voltant del tema Innovar més enllà de les TIC, els reptes de l'escola de la societat del coneixement. Molt interessant, per cert.

Bé, gràcies a tots els que ens vau acompanyar en directe a l'acte, i també a tots els que ens heu fet arribar missatges de suport i heu publicat alguna nota als vostres blogs, webs i tuitter.

Per cert, oblidava dir que el Jordi Marín va crear un blog per al llibre, amb els enllaços que hi apareixen: http://ensenarenlasociedaddelconocimiento.blogspot.com/.

Sàlix i els sentits, recull dels contes

20110405 presenta llibre_sentits_lacenet

View more presentations from rbarlam.

Fa un parell de setmanes, la Palmira Santamaria (com a presidenta de LaceNet) em va convidar a participar en la presentació del llibre signat pel Joan Ros i la Roser Rojas (text i imatges, respectivament). Vaig acceptar de bon grat, i per a mi ha estat tot un honor. I també un repte. Perque resumir la història, la feina i els valors que projecta la institució en aquests 14 anys de vida ... poca broma !
LaceNet, 'de puntetes' i sense fer soroll, tal i com vaig subratllar a l'acte, ha deixat una forta emprempta en els nois i noies del Bages que de la mà d'un o més de les seves propostes (actualment n'oferta des d'educació infantil fins a l'ESO), ha conegut el Sàlix. Un personatge ja emblemàtic representat esplèndidament i generosament pel Jaume Pesarrodona (de Gog i Magog).

El Sàlix és un personatge inspirat per la figura de l'Àngel López, que després de la IV conferència internacional de l'iEARN que es va celebrar a Callús l'estiu de 1997 va llençar la idea. Una idea que ha anat madurant com el bon vi. Explico aquest detall perquè ahir no el vaig acabar d'explicar prou bé.

LaceNet representa com cap altra xarxa l'arrelament al territori, la telecooperació i la internet de curt abast. Els seus projectes tenen una càrrega pedagògica d'una qualitat excepcional. Un raig de llum que il·lumina el camí que ha de seguir l'escola al segle XXI.

Ahir, el Joan Ros i la Roser van escriure i il·lustrar la feina que en 10 anys un equip ampli de mestres il·lusionats i amb ganes de fer les coses bé. El del projecte dels sentits, però el de tots els demés que en formem part i que des d'un lloc a un altre estem orgullosos de pertànyer a aquest grup.

Gràcies Palmira i Josep per facilitar-me el privilegi de fer aquesta presentació! Gràcies Joan i Roser per tan excel·lent llibre. Gràcies Zenobita, per editar el llibre. I gràcies a tots els LaceNets per la vostra feina !