Els deures de l'Anna Pérez

LAS COMUNICACIONES EN LA SOCIEDAD DEBEN SERVIR, COMO LOS ELECTROCARDIOGRAMAS, PARA TRANSMITIR LOS LATIDOS DE AMOR DEL CORAZÓN HUMANO

Daniel Reyes

Com que sóc una persona molt disciplinada i no m'agrada deixar els amics penjats avui vaig a complir amb un deute que tinc amb l'Anna Pérez, que fa una setmana em va enviar un meme. I consti que d'haver sabut què caram era això ho hagués resolt molt abans. Però en sis mesos, després d'any i mig sabàtic allunyat de les trinxeres, encara no m'he acabat de posar al dia en webs 2.0, bubbleshares i altres gaites.

Bé, doncs ara un explico què són això dels memes, que d'entrada em van sonar una mica 'repipis'. Així, vaig recórrer en primer lloc a la viquipèdia. Ras i curt: de la mateixa manera que hi ha els gens, que serien les unitats mínimes de transmissió de l'herència biològica, les memes serien el mateix però en herència cultural. Així, sorgeix el concete culturgen (Edward O. Wilson i C.J. Lumsden). Fantàstic.

Anava a poc a poc (sóc de lletres, de tota la vida), però crec que finalment ho he captat: si hi apliquem els principis dels corrents evolucionistes deduirem que aquestes petites unitats culturals hereditàries, només si són prou bones o són acceptades pel grup (petit o gran) es replicaran. I ho fan de cervell en cervell, fins que agafen la força suficient, es consoliden i s'assenten en el substrat cultural. Arribats a aquest punt vaig començar a entendre de què anava això de les memes i el paper que hi juguen els blocs. Doncs apa, a fer els deures de l'Anna s'ha dit. La meme en qüestió:

Què consideres fonamental per a que la integració de les TICs a l'aula sigui possible?

Uffffff! M'agrada que em facin aquesta pregunta. D'entrada, em remeto a dos posts enrere del meu bloc, on intentava explicar quins eren els elements necessaris per tal que un projecte TIC sigui exitós. Per cert, us faig saber que l'estic refent, precisament perquè hi falta una cosa fonamental que és la clau de la resposta a l'Anna.

Una prèvia, necessària: En aquests darrers anys hem hagut d'aguantar una nombrosa literatura derrotista que ens està fent molt de mal: Petita crònica d'un professor de secundària, del Toni Sala, Planeta ESO, d'Empar Fernàndez i Judit Pujadó ... Encara no fa una setmana que em va caure a les mans el Panfleto antipedagógico, de Ricardo Moreno. Senzillament vomitiu. No entraré en detalls, en tot cas ja hi dedicaré un post monogràfic, però no sóc l'únic que començo a estar ja una mica fart d'aquest semenfotisme que en algunes ocasions ratlla la humiliació envers els alumnes. Per cert, cada vegada hi ha fins i tot més blocs en aquesta línia.

Penso que hauríem de reivindicar que som exèrcit -per sort- els que encara ens llevem cada dia sense que se'ns faci una muntanya entrar per la porta de l'escola o de l'institut, que disfrutem fent classe i veient com els nostres alumnes aprenen. Som molts els que som pagats no pas per ensenyar sinó perquè els nostres alumnes aprenguin. Som molts els qui podem arribar al cansament -com tothom que fa una feina amb entrega i dedicació- però que no estem cremats ni n'estarem mai. Som molts els que tenim coses millors a fer que comptar els anys que ens falten per a la jubilació. Som molts, en definitiva, els que no hem optat de canviar de feina (com haurien de fer alguns) perquè ens agrada la nostra professió. Entre altres motius, com vaig dir fa pocs dies en una conferència, perquè mai com ara fer de mestre havia estat un tasca tan creativa ni carregada de tanta responsabilitat (l'escola és el fonament de la societat del coneixement). Una responsabilitat que cal assumir perquè és l'essència de la nostra feina.

Anna, aquesta és la premisa per tal que la integració de les TIC a l'aula sigui possible. Abans que els ordinadors, abans que la formació, els continguts o qualsevol altra cosa cal recuperar la il·lusió, l'orgull i la dignitat de la nostra professió. Però no plorant ni lamentant-nos contínuament. Arremangant-nos i intentant aixecar l'escola com ho van fer els nostres antecessors a l'època de la República i com posteriorment ho van fer -a les acaballes del franquisme- els moviments de renovació pedagògica. Per exemple.

I tampoc es tracta d'assumir tota la responsabilitat, ja que l'Administració i tots els agents s'han de posar també les piles (i molt!). Però ja comença a ser hora que també que coma docents fem alguna cosa . Només d'aquesta manera la innovació a les escoles serà una tasca col·lectiva i no una lluita de franctiradors (que n'hi ha, i molts), com els defineix el Jordi Adell.

I per acabar, em remeto a l'article d'en Jarbas Novelino, traduit per la Carme Barba: tots els projectes (en Jarbas parla de webquest) han de tenir ànima. Anna, el que és fonamental perquè la introducció de les TIC a les aules sigui possible és això: que el projecte (digues-li Pla TIC de centre o com vulguis) tingui ànima. Que tothom se'l cregui i se'l faci seu. Tenint en tot moment present la dimensió humana del treball en xarxa i de les TIC que ningú com el Daniel Reyes ens va explicat tant bé. Però d'això en parlarem també un altre dia.

Com que he de passar la meme a dues persones més, ho faig a la Bea Marín i a la Carme Barba. Segur que la seva aportació serà interessant.

_____________________________

Nota: Si voleu més informació sobre els memes i la seva relació amb les TIC, us recomano que aneu a Zapin.