L'ordinador, de l'aula a la motxilla

Des de fa algun temps estem sentint que la política pel que fa al desplegament d'infraestructures, concretament els ordinadors, ha de passar de l'aula d'informàtica a l'ordinador a l'aula. Penso que ens equivoquem i, una vegada més, no sabem aprendre ni dels errors propis ni dels d'altri.

I és que recordo una visita a un IES de Badajoz en el que, després d'escoltar les lloances de la decisió de posar un ordinador per cada dos alumnes a tots els centres d'Extremadura se'm va ocórrer preguntar quin era l'ús real que en aquell IES concret se'n feia. Per resposta només vaig rebre que havíem d'entendre que al centre en qüestió, la mitjana d'edat dels docents era superior a l'habitual. Però res de números. Tampoc he trobat enlloc cap estudi qualitatiu de l'experiència ni gaire cosa més que moltes fotos dels responsables polítics envoltats de hardware. Sí que abunden, al bloc Planeta Educativo, moltes veus crítiques entre els mateixos ensenyants extremenys, que entre altres coses destaquen que no se'ls ha tingut gens en compte.

A banda d'aquest primer error (considerable, per cert), Extremadura va centrar la pràctica totalitat dels seus esforços en les infraestructures, descuidant altres elements transcendentals (formació, continguts, metodologies i -important- la creació d'un context favorable) que han d'intervenir, i de manera equilibrada, en el procés. No es tracta d'una errada nova, ja que a tot arreu (Catalunya inclosa) hem patinat en qüestions similars.

Estem parlant, en definitiva, de dues qüestions que no s'acaben de resoldre de manera satisfactòria. La primera és l'abordatge integral de la introducció de les TIC a l'educació formal fins aconseguir que aquestes esdevinguin realment invisibles (Begoña Gros). La segona, relacionada amb l'anterior, és si l'ordinador a l'aula és la bala de plata que elimina definitivament els esculls que ens impedeixen arribar a aquest objectiu final.

Sobre aquest punt caldria considerar el projecte que està liderant Nicholas Negroponte des del MIT. El projecte que consisteix a construir ordinadors portàtils a un preu inferior als 100$ per unitat, destinats en principi als països amb més necessitats. La darrera comanda ara fa un parell de mesos, del govern de Líbia, pretén que tots els nens i les nenes del país en tinguin un. S'afegeix a les anteriors compres de Brasil i Tailàndia. Els aparells en qüestió, amb look tipus Fisher Price disposen de divesos sistemes d'alimentació (fins i tot van amb corda) i poden connectar-se a Internet via Wi-fi, entre altres coses. El que no sé és si una vegada satisfetes totes les comandes dels països més necessitats el producte també s'oferirà a la resta. En aquest cas, potser fora bo començar a planificar com abordar la planificació de l'impacte que suposarà que cada alumne, a Trípoli o -vés a saber- Sant Joan de Vilatorrada l'1 de setembre se'ns presenten els més de 500 alumnes amb el portàtil a la motxilla. He de fer un esforç per imaginar-me la magnitud de la tragèdia, uns graus més de l'escala Richter del terratrèmol que hi va haver als centres d'Extremadura quan el primer dia de classe tornat de vacances d'estiu els professors van haver de fer estiraments de coll per veure els caparrons que s'amagaven darrere les pantalles i poder així passar llista.

Tampoc cal deixar passar per alt que els aparells en qüestió només funcionen amb programari lliure. És a dir, que de passada ens obligarem a tancar definitivament el debat ambigü sobre aquesta qüestió, ja que no s'ha de ser massa espavilat per veure cap on aniran els trets.

Res, que ja anirem veient com van les coses. Aprofito des d'aquí per desitjar-vos unes molt bones festes i feliç 2007 !