Imatge i so a internet

Les novetats de la web 2.0 no paren de sorprendre'ns. Darrerament estic intentant posar-me una mica al dia i experimentar amb podcast (vegeu http://acollida-pius.blogspot.com) i els intercanvis de fitxers de so, imatge fixa i vídeo (Flick, etc.), però pel que sembla això és una tasca difícil.

Per a la preparació del curs 'tastet de bits' de l'Escola d'Estiu Virtual d'Enguany estava tafanejant per la Xarxa quan he ensopegat amb una eina interessantíssima: Bubbleshare. Se'n parlarà, té moltes aplicacions educatives.

Probablement pensareu que n'hi ha altres de més espectaculars, que incorporen vídeo i que són relativament fàcils de gestionar. Completament d'acord.

Però també és cert que eines més senzilles arriben a més persones, oimés quan els mòbils van equipats amb càmeres i permeten que els joves adquireixin més autonomia a l'hora de participar i crear continguts a la xarxa. No us equivoqueu, aquestes càmeres poden servir de gran utilitat per segons quines activitats. Per exemple (com vaig poder descobrir in situ), la de comprovants de localització de balises en un exercici d'orientació al bosc. I d'aquí quatre dies vindran tot de sèrie amb GPS. I és que alguna cosa bona havíen de tenir, no?

Doncs bé, Bubbleshare permet crear, compartir i gestionar àlbums de fotografies de manera molt senzilla (tot i estar el web només en anglès). L'aplicació permet, a banda de permetre deixar-hi comentaris, afegir bafarades i 30 segons d'àudio a cada imatge. Això, a banda de poder enviar l'àlbum per correu-e als amics i convertir-lo en un divertit puzzle en línia.

Bé, espero que us sigui d'utilitat i, si el proveu, deixeu comentaris al peu d'aquest post. Jo l'incorporo al curs. De moment.

No em 'ratllis' mare, estic aprenent

Ahir vaig ser a Arenys de Munt per donar-hi una conferència sobre els Joves i Internet en el marc de Fesinternet, la festa de la Internet catalana. Bàsicament, a banda de mostrar algun exemple de treball a l'aula, vaig exposar la meva visió sobre el tema des del punt de vista del docent i la de pare que sóc a la vegada. Tot bé, i la caixa de maduixes amb la que em va obsequiar l'amic Xavier Roca, de primera ! (Xavier, ja no en queden).
El dia abans (en realitat, poques hores abans), mentre l'estava preparant tot remenant per la Xarxa, vaig ensopegar amb una sorpresa agradable: Mark Prensky, l'autor de 'Nadius i immmigrants digitals', una de les lectures imprescindibles per entendre
l'impacte d'Internet, els videojocs i la Societat del Coneixement en general sobre la generació que ha crescut amb elles, acaba de treure un llibre el passat mes d'abril. El títol promet: Don't Bother Me, Mum. I'm Learning (No em 'ratllis', mare. Estic aprenent).
Vaig afanyar-me a encarregar-lo immediatament. Per Internet, és clar. Entretant he començat a llegir-ne alguna ressenya, per anar fent boca mentre arriba. La del bloc Filosofitis, d'Alejandro Gustavo Piscitelli, per exemple, està força bé.
Per a la conferència em va anar bé una de les noves aportacions: en Mark ens explica les quatre fases que, segons el seu parer, constitueixen el procés d'incorporació de tecnologia en qualsevol àmbit:

1.- Jugar amb la idea.
2.- Continuar fent el mateix de la mateixa manera.
3.- Fer el que s'ha fet sempre amb noves maneres.
4.- Fer coses noves amb maneres noves.

Interessant. No em queda clar l'ordre entre la primera i la segona fase, hauré d'esperar uns dies per esbrinar-ho. Estic convençut, però, que el debat sobre aquesta i altres qüestions el convertirà en el bestseller educatiu de l'any. Probablement en continuarem parlant ben aviat, després que ell vertiginós final de curs que ja s'ensuma m'ho permeti.

L'adolescència de la Internet educativa

Diuen els experts que el passat mes de desembre es va arribar al miler de milions d'usuaris a la Xarxa. Una bona xifra si tenim en compte que només en deu anys Internet s'ha convertit, entre altres coses, en una xarxa de comunicació de masses. Considerant que hores d'ara al món hi habitem uns sis mil cinc-cents milions i escaig de persones, només una de cada sis i mitja gaudim del privilegi d'accedir-hi. La immensa majoria de les cinc (i mitja) restants passen directament a engruixir l'anomenada fractura digital, que a grans trets no deixa de ser gairebé sempre un eufemisme de la fractura social. La de sempre. Però no era la meva intenció en aquest article parlar de les moltes esquerdes de la societat del coneixement, que n'hi ha i no pas poques. Anem a fer una lectura positiva de la situació, en clau educativa i amb la mirada sempre endavant.

Per tal de poder entendre en quin moment ens trobem hi ha, a parer meu, dues qüestions claus. Per una banda, el progressiu desplaçament del debat educatiu des del terreny tecnològic al pedagògic. Per l’altra, l’existència del munt de noves possibilitats que ens ofereix l’anomenada Internet 2.0 . Tenint en compte que gaudim d’una tradició pedagògica privilegiada (llegiu el monogràfic de la revista Sàpiens d’aquest gener passat) i que les característiques del nostre País permeten una relació equilibrada entre virtualitat i pressencialitat, tot ens fa pensar que eines i aplicacions com ara els blocs, les wikis (la viquipèdia com a exemple més gràfic) i entorns virtuals d’aprenentatge del tipus Moodle, etc. tindran un ampli desplegament en el camp de l’educació.

Davant de tot aquest panorama tan esperançador arribem a la conclusió de que mai com en aquest moment fer de mestre havia estat una tasca tan engrescadora i creativa. Les TIC poden esdevenir realment la clau de volta que necessita l’escola per resituar-se en el nou context de la multiculturalitat i de la societat del coneixement compartit. I és que sovint oblidem una qüestió important: Si bé la base del nou model, el coneixement, acaba madurant a les universitats, aquest comença a créixer en el marc familiar i es formalitza als centres d’infantil, primària i secundària. Un detall gens nimi que sovint passa desapercebut.

Amb la voluntat de contrariar els apocalíptics de les TIC els recordaré que la transició de l’Antic Règim a l’Etapa Industrial va trigar més de deu anys. Les tensions entre el model industrial i el de la societat del coneixement compartit no són poques ni fàcils de resoldre, però si d’alguna cosa estic convençut és que durant el proper decenni veurem desplegar tot el potencial educatiu de la Xarxa.

I és que veig clarament la Internet educativa immersa en plena adolescència. A cavall entre la infantesa i el món adult. Com una noia que s’ha fet gran de cop, que es mira al mirall i veu com el seu cos es transforma dia a dia. Amb constants canvis d’ànim, immersa en la seva autoafirmació i en lluita permanent contra tot i contra tothom. Buscant el seu propi espai vital, construint una personalitat pròpia. Una etapa, en definitiva, tan intensa i apassionant com d’obligat peatge.

Ja per acabar permeteu-me recomanar-vos un llibre imprescindible: Cultura Lliure, de Lawrence Lessig. El trobareu gratuitament i en català a http://www.culturalliure.org.

(Article publicat al suplement 'territori obert' de Regió 7 (23-04-2006)