Sóc un mestre 'emprenyat'

Ho havia d'escriure. Si no, rebento !

Sí. Sóc un mestre emprenyat. Passa alguna cosa?
Tinc tres mesos de vacances (més el dia del mestre, més tots els ponts, més...), un horari de nassos i un sou que no està gens malament. Però estic emprenyat. I molt. Paraula.

No estic emprenyat amb els polítics, no. Tot i que cada vegada que anem a pixar canviem d'opinió: Que si ara no cal que posem notes, que si ara sí cal que entornem a posar. Quan havíem aconseguit evangelitzar una part del claustre amb el discurs del centre acollidor resulta que ens preacolliran els alumnes nouvinguts (visca els models francès i britànic! que per cert no han funcionat). Que si ara hem d'anar cap al programari lliure, que si ara foteu el què us sembli. Que si ara vinga crèdits variables i ara millor que en fem poquets. Que si ara falten hores de català i que si ara en sobren.
Tampoc estic emprenyat amb el sistema de reclutament de mestres, tema del que ja vaig parlar ara ja temps en aquest mateix blog. Paraula.

No estic emprenyat amb els sindicats, no. Tot i que la majoria d'ells pensin que la millor manera de defensar els nostres interessos laborals sigui perpetuant el sistema prediluvià dels catedràtics, principal preocupació actual de bona part dels claustres. No, no estic emprenyat. Encara que aquest sistema potencii, retribueixi i premii més als professors pel que saben (?) i no pel que són capaços d'ensenyar. Tampoc rondino perquè això signifiqui una moguda de cal ample i que, per exemple, tingui entretinguts els nostres inspectors una bona temporada amb aquesta conya. No passa res, cap problema.

No estic emprenyat amb els periodistes, no. Que fan entrevistes al Moreno i li potencien el seu panfleto antipedagógico. No, no hi fa res. Tampoc que els diaris ens enfrontin constantment amb la societat i no rasquin en l'arrel del problema, com si l'únic problema de l'educació fossim els mestres! No, no estic emprenyat perquè no parlin de la fantàstica i silenciosa feina que molts (sí, he dit molts) dels companys que coneixo estan fent, sovint en solitari. Com tampoc estic emprenyat perquè a les tertúlies sobre temes d'educació hi hagi professionals de tots els rams però pocs o cap mestre.

No estic emprenyat amb un sector de companys, que en un període clau de canvi han llençat la tovallola, oblidant els seus principis (no fa pas massa temps corrien davant dels grisos) , i instal·lant-se en la comoditat.

Tampoc estic emprenyat amb les editorials, tot i els mals d'esquena que ocasionen als infants. Ni perquè sedueixen claustres i departaments amb videoprojectors, portàtils i altres regals (quin negoci deuen fer a costa de l'educació!) . No, no estic emprenyat perquè sempre s'assabentin abans que nosaltres de les modificacions curriculars.

No estic emprenyat amb les universitats, no. No ho estic perquè no s'hagin anticipat a les principals innovacions del ram que coneixo (webquest, caceres del tresor, projectes telecol·laboratius) i hagin hagut de ser els ensenyants que, a base de garrotades, les hagin aplicat a les aules. No. Ni tampoc perquè després de tants anys no han après que el que ensenyen als aspirants d'ensenyants no té res a veure amb el dia a dia de les trinxeres. Ni perquè ens arribin sense haver sentit a parlar de les innovacions que us acabo de dir. Ni perquè molts d'ells fa anys que no ha vist un nen amb bata en directe ni ha trepitjat cap aula de primària o de secundària.

Tampoc estic emprenyat amb els pares, tot i que alguns d'ells sovint obliden que l'educació és una tasca compartida i, esperonats pels mitjans de comunicació i les lectures esbiaixades de les enquestes, ens hagin perdut el respecte. No estic emprenyat perquè la seva col·laboració amb l'escola estigui cada vegada més malmesa ni perquè una minoria d'ells vegi els centres educatius com unes guarderies. No, no estic emprenyat per això. Caram !

Però... Estic emprenyat per alguna cosa? Doncs Sí. Estic emprenyat, emprenyadíssim, amb els emprenyats. Cada dia més. I punt. I ho estic perquè em distreuen d'allò que m'agrada i que és fer d'ensenyant, la feina que en el seu moment vaig triar. I perquè en comptes d'emprar totes les energies per arreglar les coses perdem el temps estúpidament, marejant la perdiu i emprenyant-nos. I estem fent tard. Molt tard.
I és que aquest humil blocaire té una humil proposta: Per què entre tots no ens arremanguem i intentem posar l'educació de moda? Segur que mai arribarem a que sigui tan popular com el futbol. Només em conformaria amb què ho sigui la meitat del que ho és l'alta cuina. Si tothom entén d'esferificacions, mi-cuits i reduccions (que no de pressupost, aquestes no!), segur que s'arribarien a entendre molts aspectes bàsics de l'educació. Els que tenen la paella pel mànec (i no ens referim pas als cuiners) tenen molt a dir i a fer. Però, per favor, escolteu una mica més els mestres. Ells són la clau. Som-hi?