Foto: Isabel Fernández
Aquest matí la Patricia ens ha ofert suc de taronja, pa amb tomàquet, pernil i un bon cafè. Després d'acomiadar-nos hem sortit de Casa de Casal, a Lestedo, per anar a trobar la carretera que travessant precioses estampes gallegues ens ha portat a Noia. D'allà, enfilant la retallada costa, hem arribat a Fisterra. La fi del món. O això és el que pensaven els primers pobladors d'aquelles esquerpes terres. Més amunt, la implacable costa da Morte.
Ha fet un dia tranquil i clar. La boirina que ens havia acompanyat les primeres hores del matí s'ha anat acomiadant discretament per regalar-nos un bon matí d'estiu, insòlitament fresc. I és que ahir plovia amb ganes sobre els carrers empedrats de Santiago, trepitjats per nombrosos pelegrins que s'afanyaven a creuar la plaça do Obradoiro per no fer tard a missa de dotze. La missa que els dediquen cada dia.
Pel camí, platges precioses poc perturbades per la presència humana. Amb os marisqueiros aprofitant la marea baixa per arreplegar marisc.
Més enllà de les paradetes que venen tota mena de records i petxines, refrescos i entrepans hi ha el far de Fisterra, i una creu. Entre les pedres que acaben en penyasegats dos grups de pelegrins feien petites fogueres. Vaig llegir que és tradició venir a aquest indret per cremar la roba que s'ha utilitzat per recórrer el llarg camí que des de diferents llocs els va portar a Santiago.
Envoltat de tanta immensitat, on la serena blavor del cel es fon amb la inquieta i bellugadissa profunditat del mar, una reflexió. De la mateixa manera que un dia es va saber que més enllà de l'horitzó no hi habitaven monstres ni començava l'infern sinó un nou món i nous reptes , hem de treballar per explicar i convèncer que el llibre de text digital no és Fisterra.
Mentre contemplava embadalit les petites fogueres dels pelegrins imaginava l'esforç que havien hagut de fer alguns d'ells per recórrer els més de 1000 quilòmetres que els separava del seu lloc de partida. Els seus avantpassats miraven amb por als ulls l'horitzó. Ells no, podien cremar tranquils la seva roba.
Bona reflexió!!
ResponEliminaHi ha vida més enllà del libre de text digital, de fet hi ha molta vida. I això els víkings ja ho sabien abans que Colom oi? ;-)
Sí, i no només els vikings, també les editorials, les empreses tecnològiques i alguns polítics. Per cert, a Amèrica hi van anar tres naus, un projecte col·laboratiu :-) I és que aquestes aventures s'han d'emprendre en xarxa.
ResponElimina