Dret a la rebequeria

Imatge: El gran pes de la responsabilitat

Arran del meu darrer post en aques blog he rebut uns quants missatges i trucades, de tot tipus. Alguns de felicitació, però altres (poquets, s'ha de dir) qüestionant la fiabilitat d'algunes de les meves afirmacions o fent-me una tibada d'orelles. A tots ells els voldria repetir que, tal i com han fet alguns i algunes, estan convidats a comentar tots i cadascun dels meus articles que els plagui (clicant sobre comentaris).

Relacionat amb el meu post anterior, m'agradaria aclarir que administració educativa som tots els que hi tenim relació directa. Des del Conseller fins als mestres i professors que estem treballant als centres, passant per inspectors, serveis territorials, etc.

Volia afegir que sempre he intentat ser respectuós amb les persones i, rellegint el post, considero que mai he faltat al respecte ningú. La meva intenció és continuar en aquesta línia. Sense deixar de ser crític, quan ho cregui convenient. Sempre amb la intenció, això sí, de millorar un sistema educatiu totalment desfassat i que sovint ens regala amb unes decisions que (a parer meu) s'allunyen de les necessitats. Com diu el Fernando García Páez ... tenemos una escuela del siglo XIX, unos maestros y unos padres del XX y unos alumnos del XXI. A l'autor d'aquest blog li agradaria fer contribucions, encara que petites i modestes, per escurçar aquesta distància temporal.

De tant en tant hauríem de recordar una cosa tan evident com que els clients del nostre sistema educatiu són els nostres alumnes, i sovint les grans decisions que es prenen, a banda de polir-se uns percentatges molt importants dels pressupostos, van en altres direccions. Com seria el cas de la sisena hora a primària o l'aplicació del Pla 1x1 (introducció massiva d'ordinadors a l'aula). La primera va adreçada a tapar un forat considerable, que és el de la conciliació de la vida laboral amb la familiar. I que a algú se li havia de carregar la responsabilitat. En cap cas ha estat mai una necessitat educativa, caldria dir-ho més sovint en veu alta.

De la segona n'he parlat en altres posts d'aquest mateix blog i hi ha persones molt més autoritzades que jo que han assenyalat que es tracta d'una mesura de caràcter més econòmic i polític (donar un cop de mà als sectors tecnològics i editorials) que no pas pedagògic.

El Boris Mir, en un post del seu blog, parlava de la necessitat de canviar el rellotge per la brúixola. Però sovint, en molts casos si hem de canviar alguna cosa és el rellotge per l'extintor, ja que qui ha d'acabar fer front als incendis que ens generen els piròmans de torn és sempre el professorat compromès. Una altra càrrega de responsabilitat.

I parlant de professorat compromès, avui volia fer referència a la Núria Alart, una de les majors expertes del país, juntament amb la Montserrat del Pozo i la Monika Horch, en intel·ligències múltiples. Certament, hi ha unes regles del joc universals i vàlides per a tothom per regular els engranatges del nostrat sistema educatiu. Però que pel que s'ha vist en el darrer post i en la carta que la Núria m'ha demant que publiqués en aquest blog, el sistema grinyola per totes bandes i està reclamant un canvi urgent.

Afegir també que el funcionariat, tal i com està dissenyat actualment, és un sistema totalment obsolet que frena la innovació i cada dia que passa és un frè més potent perque l'escola faci el canvi que tant necessita. Professionals de l'educació, polítics, sindicats, moviments de renovació pedagògica, universitats i els agents socials haurien de seure i trobar urgentment la brúixola que tant necessitem. Rascant en l'arrel del problema, i no posant contínuament pegats a tort i a dret.

El cas de la Núria, com veureu, seria del tot impensable que es donés en una empresa. I ho il·lustraré amb un exemple extrem: us imagineu què passaria si al Barça, perquè el segon entrenador tingués (que no ho sé ni m'interessa) la titulació homologada més antiga que la del Pep Guardiola, o perquè el Laporta tingués un amic entrenador, es relegués aquest darrer a una altra feina ?

La carta s'origina arran d'un correu-e que vaig rebre, demanant-me informació i referències del curs que sobre intel·ligències múltiples havia de donar la Núria al Bages. Vaig contactar amb ella demanant-li informació i em va posar al corrent de la seva situació. Suposo que el curs no es podrà fer, com les altres actuacions formatives que tenia previstes i lligades. Però el més fort de tot és que havia sol·licitat una reducció de jornada per atendre la formació amb garanties. I ara es quedarà sense les formacions (ella i els seus alumnes) i també amb un sou més reduït. Fantàstic !

En fi, aquí va la carta de la Núria.

DRET A LA REBEQUERIA

Em dic Núria i sóc una senzilla i desconeguda professora d’Aules d’Acollida d’educació secundària, sensibilitzada i il·lusionada pel canvi de paradigma actual.

Després d’uns quants anys dedicantment a l’atenció a la diversitat en el meu institut (Grup C d’alumnat amb pocs coneixements i mal “comportament”) el curs escolar 2005/06 se’m demana i proposa personalment d’engegar una aula d’acollida una mica conflictiva.

L’any següent em dedico plenament en el tema d’aules d’acollida, gràcies a la concessió d’una llicencia d’estudis per part del Departament d’Educació, posteriorment premiada per un premi d’educació, i a fer de formadora pel mateix Departament fins a les hores.

Enguany aquest mes de juliol, com és habitual, es planifiquen totes les formacions pel curs vinent, si més no, es perfilen les demandes. En el meu cas una gran quantitat de formacions, gairebé ingestionables per la manca de temps. Una d’aquestes demandes era dinamitzar unes aules d’acollida, dedicant aquest mes a preparar tots els possibles materials i altres tasques que se’m encomanen.

El dia 4 de setembre em comunica el director del meu centre que ja no portaré l’aula d’acollida, ja que ho farà unes altres companyes del centre. I jo faré l’educació física que tinc la titulació per a fer-ho. Fins aquí correcte. La sorpresa ve quan a l’horari se’m demana de treballar tres tardes fins a les sis, incompatible amb la tasca de formadora i/o assessora a centres, on es demana un horari de les 16 a les 19 hores aproximadament. Encara que la normativa d’inici de curs aconsella de vetllar per la formació dels formadors/es. L’administració davant d’aquest “petitíssim problema” al començament de curs, respon que si no pots fer la formació cap problema ja ho farà una altra persona.

Jo em pregunto per què es gasten tants diners en formació de formadors/es, que després no podran fer formació? On va a parar tot el coneixement i preparació d’aquests formadors/es?

Com bé diu el meu company Ramon Barlam no ha CANVIAT RES, en absolut, pel que fa al tracte a les persones. La nostra administració educativa NO ESTIMA ALS SEUS MESTRES, i molt menys als formadors/es!!!

Deixar perdre un gran potencial de coneixement, il·lusió i dedicació altruïsta d’uns professionals que es creuen el canvi de paradigma i que volen ajudar a fer-lo entendre als mateixos company/es, és una gran “errada” per a la societat del coneixement on estem actualment immersos.

També m’afegeixo a impulsar un curs d’INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES des de la pràctica reflexiva. Ah! I deixeu-me també dedicar el meu últim vídeo, sobre la motivació a la competència docent. Ajudarà a no fer de “funcionaris” de l’educació: fer la classe, l’alumnat que no molesti i a casa.