Incompetències bàsiques

El Diego és un bon xaval, i he tingut la sort de treballar amb ell durant dos cursos. Professor de tecnologia, preocupat per l'aprenentatge però també pel creixement personal de tots i cadascun dels seus alumnes. Sensible com pocs a l'atenció a la diversitat i dedicat en cos i ànima a la seva professió. Dels que no entren cada mes de setembre a la sala de professors plorant tot afirmant que els alumnes d'enguany són els pitjors que ha tingut mai, ni fan el compte enrere per veure quant falta per a les properes vacances o per a la jubilació. Sempre al costat quan l'he necessitat, i donant-nos suport en la feina d'atendre els grups de diversitat (aula oberta) més durs de l'institut.
Només dos problemes: és jove i interí, la qual cosa fa que estigui immers en les gimcanes decimonòniques de les oposicions.
Unes oposicions que podria haver passat, com algun dels seus companys, de no haver acceptat la proposta d'integrar-se al projecte de l'equip directiu. L'Administració Educativa va donar-hi el vist-i-plau i ja durant el darrer trimestre del curs passat va començar a esgarrapar un nombre important d'hores del seu temps liure per preparar aquest nou repte d'exercir de cap d'Estudis. El meu és un institut de 4 línies, uns quants cicles formatius i immers en plans de millora, innovació, qualitat ... poca broma. Va entomar una tasca que molts companys seus del claustre no seríem capaços d'assumir.
Durant el juliol va estat treballant tot el mes elaborant horaris i deixant-ho tot a punt, fins que el dia 30 va veure sorprès, com no apareixia en el llistat de destinacions. I això no és el més fort, sinó que ningú en aquell moment li garantia que el mes de juliol el cobraria ni se li garantiria el reconeixement d'haver exercit durant aquell període una tasca de gran responsabilitat. I a sobre es quedava sense destinació. Els responsables, de vacances. Increïble.
El Diego, però, no ha estat l'únic. Els dies següents m'he assabentat que ha passat en molts altres llocs. Com a Castellbell, un IES de nova creació (enguany serà el primer any de funcionament). Fins i tot m'ha arribat que en algun lloc els equips directius han presentat la dimissió (que no ha estat acceptada).

Davant d'aquest tipus de fets em pregunto per què perden el temps en destinar tanta gent i tants diners a fer noves Lleis d'Educació (una més) que és evident que no solucionaran els problemes de fons que està patint l'escola. Ni donaran més autonomia als centres (l'exemple protagonista del post parla per ell mateix).
I és que no ha canviat res en els aspectes més substancials, i un d'ells és el tracte a les persones. La nostra societat, i pel que acabo de demostrar la nostra administració educativa, no estima els seus mestres.
Perquè més que diners i recursos deixen perdre una cosa més important i valuosa, que és la il·lusió de Professionals (sí, en majúscula) com el Diego que fan realitat el mite de que l'escola funciona... malgrat l'Administració.

Si em permeteu des d'aquí proposo humilment, pel que fa a la formació, impulsar cursets d'incompetències bàsiques (com superar-les, s'entén). Des de la pràctica reflexiva o des de la visceral, tant se val. Deixo un suggeriment gràfic per al possible cartell en la imatge que il·lustra aquest post.

Ah ! I deixeu-me també dedicar una cançó als fenomens del Departament d'Educació que han ideat aquestes actuacions: Un altre totxo al mur, de Pink Floyd. Per ajudar-los a fer una mica de memòria i recordin l'època en la que corrien davant dels grisos lluitant per un món millor. A tots ells, per la putada que li heu fet al Diego (al seu centre, als seus companys...) .

Diego, i ara per a tu: pit i collons, que et necessitem (nosaltres i els teus alumnes) amb l'energia, la vitalitat i el compromís que sempre et vessa !