El pop Paul, els llibres de text digitals i altres qüestions

Ja fa uns quants anys, quan anava a l'institut, confesso que en això de l'oracle de Delfos i aquestes concessions a l'atzar no hi veia l'aigua clara.. Em preguntava, recordo, com uns tios tan espavilats com els grecs podien arribar a caure en aquestes frivolitats.
Però vet aquí que, tot i els anys, d'algun racó de la cadena genètica ha aflorat altra vegada aquest desfici per endevinar el futur, i ho ha fet, per Posidó, en forma de pop. Poca broma, que una criatura d'aquesta espècie (de nom Paul) sigui capaç de posar de potes enlaire (mai millor dit) un país i que sigui convidat d'honor a la festa del pop a Carballiño i per a qui els organitzadors de la moguda van arribar a oferir 30.000 €, no és cap tonteria. Tot una celebrity marina que algun dia d'aquests fins i tot el veurem convertida a estrella mediàtica del Sálvame enfrascada , en la seva salsa, en una esbojarrada discusió amb la Belén Esteban. Acostumada a tanta atenció mediàtica, segur que se sent com a peix a l'aigua.
Una bèstia que ha tingut millor sort que la seva resta de congèneres, que com a molt podien aspirar a acabar escamarlats i socarrimats per ser servits a grella en el recomanable O Dezaséis que des que me'l va recomanar el meu bon amic Xoanca Albarelos, de la Conselleria d'educació de Galicia, visito amb la mateixa devoció que a l'Apòstol. Amb bona companyia i regat, of course, amb un bon Albariño (que rima amb 'Carballiño').

Fart de la Roja i de que la gent pensés més en el futbol que no pas en coses més importants que estaven passant aquells dies (sentència del Constitucional), pensava que aixòde fer coincidir el vol cap a Toronto el mateix dia de la finalíssima entre Espanya i Holanda em deslliuraria d'haver d'aguantar la follia col·lectiva. Deuria ser en un moment de frivolitat, per tant, que vaig fer cas del veredicte infalible d'en Paul i vaig comprar els bitllets per aquell dia. Ni les quatre hores de retard al caòtic aeroport romà de Fiumicino, on vam fer escala, van poder evitar que l'hostesso de vol, com es deuria pensar que com a mínim ens hi anava la vida, ens anés passant el parte de com estava evolucionant el partit. Bé, això va ser només el començament. Perquè després d'ensenyar els fulls d'inscripció i els permisos paterns dels tres joves que m'acompanyaven a la XVIIIa Conferència Internacional de l'IEARN, l'agent de duanes ens va dir -tot fent la gracieta- que volia pensar que no havíem anat a Canadà a fer-nos els xulos per haver guanyat el mundial. Gracieta d'una policia que controlava els passaports abans de recollir equipatges, el taxista, el recepcionista de l'hotel ... i la conya va durar gairebé fins la tornada. Res, ni amb aquestes ens en vam poder escapar.

Aquest dies. a Toronto, a banda de poder parlar molt amb els meus bons amics d'iEARN-Pangea he tingut la sort de poder fer interessants converses i sobretaules amb bons amics australians (Bob, Virginia, Josh), argentins (Rossy), nordamericans (Kristin), Puerto Rico (Enid), etc. En altres coses no tan interessants com el futbol i el pop Paul com ara l'educació resulta que aquest sentiment de globalitat també existeix. En els fons compartim problemes, però aquests els abordem de manera ben diferent. Impressionat em vaig quedar amb els taiwanesos, per exemple.

El tema estrella de les converses va ser això de les polítiques 1x1 (one computrer for childen). Amb companys argentins vam parlar del Plan Ceibal, el precedessor de Escuela 2.0 i el nostrat Educat1x1, versió Uruguai. A Barrie, la ciutat a 60 km al nord de Toronto on es celebrava la conferència vaig tenir el privilegi d'escoltar Milton Chen, ex-CEO d'Edutopia, una de les fundacions educatives més potents a nivell mundial i que impulsa George Lucas, el de la Guerra de les Galàxies. Allà va presentar un llibre molt interessant, Education Nation. Six leading edges of innovation in our schools, que per als nostres polítics hauria de ser de lectura obligatòria, juntament amb Why Don't students like School ? (de Daniel T. Willingham).Bé, a alguns periodistes (no citaré mitjans) que aquests dies estan escrivint sobre el tema, tampoc els aniria malament. I és que a vegades sento una mica de vergonya aliena i molta preocupación quan escolto algunes declaracions o llegeixo segons què. Perquè ja començaria a ser hora que ens arremanguéssim i comenbcem a fer les coses bé. El que s'està fent en aquest país, i ja ho he repetit moltes vegades, és un pegat. Una xapussa de magnituds descomulans que omplirà d'ordinadors i altres gadgets tecnològics les nostres aules però no arreglarà els problemes de fons. Em sap greu ser pesat, però és el que penso. A veure si acceptem d'una vegada que els llibres de text digitals no són cap innovació perquè el propi concepte de 'llibre de text' és incompatible amb la societat del coneixement. És així, i punt. Per mots motius que ja han explicat persones molt més autoritzades que jo, com el Jordi Adell (en la seva contundent carta als editors de text del dia 6 de juny de 2010).
Milton Chen, al llibre, ens explica com els nordamericans, preocupats per l'estat de la seva escola, i coincidint amb el boom Obama, han impulsat un debat sobre les competències (XXI Century skills) que han de tenir els escolars d'aquell país. No és que el sistema educatiu dels EUA es tracti d'un sistema exemplar, o al menys per a mi, i per molts motius que ara no venen al cas. Fins i tot a alguns sectors els preocupa més, després d'analitzar estadístiques, que els seus fills perdin competivitat davant els escolars dels països emergents que no pas la dimensió social de l'escola. Saben que tenen les millors universitats regons els rànquings més recents, i veure perillar aquest patrimoni els preocupa.
Però amb el que s'haurien de quedar els nostres agents educatius és en una única cosa significativa: la preocupació per la millora de l'escola no és cosa únicament del sector editorial i les empreses tecnològiques com aquí (on fins i tot els moviments de renovació no piulen, i si ho fan ho fan molt silenciosament) sinó que és una questió d'Estat i de preocupació nacional. Una diferència significativa sobre la que hauríem de pensar molt.

En fi, per la responsabilitat que ens pertoca ens haurem d'arremangar i treballar molt fort, especialment per intentar minimitzar els efectes col·laterals de tanta xapussa. Farà un any que una persona em demanava que assumíssim la paternitat de l'Educat 1x1, a la qual cosa li vaig respondre que si algú l'havia d'assumir havia de ser el butanero. Però finalment, i com sempre passa, els haurem de fer càrrec de la criatura i pujar-la. Per responsabilitat. Però no per això direm que la gestió d'aquestes iniciatives ha estat una meravella. S'ha fet amb presses, improvitzant i en força coses, molt malamnent.

Estaria bé anar a veure el pop Paul, abans que estiri la pota (perdó, les potes) i fer-li la consulta que il·lustra aquest post. Potser cambiant el musclo per una ostra, però veurem què passa. Per part meva, i digui el que digui el nostre entranyable cefalòpode, només demano que se'ns continui respectant el dret de continuar fent el que fa anys intentem fer: Generar coneixement i compartir-lo amb els companys de feina. De la mateixa manera que s'està facilitant a les editorials que continuin amb l'obsolet negoci dels llibres de text també demanem una mica més de recolzament per poder contiunuar gaudint dels mecanismes que fins ara ens han permès treballar de la manera que els experts sobre el tema recomanen. I sí, estic parlant d'Àgora. Perquè ... algú ha valorat la quantitat de bon material que ha afectat la mesura de tancar el servei? I és que és un xollo: treballem generant material de molt bona qualitat ... i gratis !

Sé de molta gent, i això s'ha de saber, que treballa molt bé en aquest país i, per responsabilitat, compromís i professionalitat, ho continuarà fent. Però un consell: deixem-nos de mestres pioners (franctiradors, en diu el Jordi Adell) i d'aules hiperfantàsques per centrar les nostres energies en crear centres innovadors No només en temes TIC. Treballant en equip i en xarxa. I sobretot, expliquem èxits i fracasos en qualsevol de les moltes eines de que disposem (correu-e, NINGs, Twitters, Edmodos, Moodles... etc.).
Si el Pop Paul es porta bé i no fica la pota (si ho fa, encara la pot ficar 7 vegades més), no el podem fer ciutadà honorífic però el podem nomenar membre distingit de la cofradia de Santa Tecla, la nostrada patrona. O si no, demanem la recepta a O Dezaséis i ens el cruspim a grella. Potser millor.