El pop Paul, els llibres de text digitals i altres qüestions

Ja fa uns quants anys, quan anava a l'institut, confesso que en això de l'oracle de Delfos i aquestes concessions a l'atzar no hi veia l'aigua clara.. Em preguntava, recordo, com uns tios tan espavilats com els grecs podien arribar a caure en aquestes frivolitats.
Però vet aquí que, tot i els anys, d'algun racó de la cadena genètica ha aflorat altra vegada aquest desfici per endevinar el futur, i ho ha fet, per Posidó, en forma de pop. Poca broma, que una criatura d'aquesta espècie (de nom Paul) sigui capaç de posar de potes enlaire (mai millor dit) un país i que sigui convidat d'honor a la festa del pop a Carballiño i per a qui els organitzadors de la moguda van arribar a oferir 30.000 €, no és cap tonteria. Tot una celebrity marina que algun dia d'aquests fins i tot el veurem convertida a estrella mediàtica del Sálvame enfrascada , en la seva salsa, en una esbojarrada discusió amb la Belén Esteban. Acostumada a tanta atenció mediàtica, segur que se sent com a peix a l'aigua.
Una bèstia que ha tingut millor sort que la seva resta de congèneres, que com a molt podien aspirar a acabar escamarlats i socarrimats per ser servits a grella en el recomanable O Dezaséis que des que me'l va recomanar el meu bon amic Xoanca Albarelos, de la Conselleria d'educació de Galicia, visito amb la mateixa devoció que a l'Apòstol. Amb bona companyia i regat, of course, amb un bon Albariño (que rima amb 'Carballiño').

Fart de la Roja i de que la gent pensés més en el futbol que no pas en coses més importants que estaven passant aquells dies (sentència del Constitucional), pensava que aixòde fer coincidir el vol cap a Toronto el mateix dia de la finalíssima entre Espanya i Holanda em deslliuraria d'haver d'aguantar la follia col·lectiva. Deuria ser en un moment de frivolitat, per tant, que vaig fer cas del veredicte infalible d'en Paul i vaig comprar els bitllets per aquell dia. Ni les quatre hores de retard al caòtic aeroport romà de Fiumicino, on vam fer escala, van poder evitar que l'hostesso de vol, com es deuria pensar que com a mínim ens hi anava la vida, ens anés passant el parte de com estava evolucionant el partit. Bé, això va ser només el començament. Perquè després d'ensenyar els fulls d'inscripció i els permisos paterns dels tres joves que m'acompanyaven a la XVIIIa Conferència Internacional de l'IEARN, l'agent de duanes ens va dir -tot fent la gracieta- que volia pensar que no havíem anat a Canadà a fer-nos els xulos per haver guanyat el mundial. Gracieta d'una policia que controlava els passaports abans de recollir equipatges, el taxista, el recepcionista de l'hotel ... i la conya va durar gairebé fins la tornada. Res, ni amb aquestes ens en vam poder escapar.

Aquest dies. a Toronto, a banda de poder parlar molt amb els meus bons amics d'iEARN-Pangea he tingut la sort de poder fer interessants converses i sobretaules amb bons amics australians (Bob, Virginia, Josh), argentins (Rossy), nordamericans (Kristin), Puerto Rico (Enid), etc. En altres coses no tan interessants com el futbol i el pop Paul com ara l'educació resulta que aquest sentiment de globalitat també existeix. En els fons compartim problemes, però aquests els abordem de manera ben diferent. Impressionat em vaig quedar amb els taiwanesos, per exemple.

El tema estrella de les converses va ser això de les polítiques 1x1 (one computrer for childen). Amb companys argentins vam parlar del Plan Ceibal, el precedessor de Escuela 2.0 i el nostrat Educat1x1, versió Uruguai. A Barrie, la ciutat a 60 km al nord de Toronto on es celebrava la conferència vaig tenir el privilegi d'escoltar Milton Chen, ex-CEO d'Edutopia, una de les fundacions educatives més potents a nivell mundial i que impulsa George Lucas, el de la Guerra de les Galàxies. Allà va presentar un llibre molt interessant, Education Nation. Six leading edges of innovation in our schools, que per als nostres polítics hauria de ser de lectura obligatòria, juntament amb Why Don't students like School ? (de Daniel T. Willingham).Bé, a alguns periodistes (no citaré mitjans) que aquests dies estan escrivint sobre el tema, tampoc els aniria malament. I és que a vegades sento una mica de vergonya aliena i molta preocupación quan escolto algunes declaracions o llegeixo segons què. Perquè ja començaria a ser hora que ens arremanguéssim i comenbcem a fer les coses bé. El que s'està fent en aquest país, i ja ho he repetit moltes vegades, és un pegat. Una xapussa de magnituds descomulans que omplirà d'ordinadors i altres gadgets tecnològics les nostres aules però no arreglarà els problemes de fons. Em sap greu ser pesat, però és el que penso. A veure si acceptem d'una vegada que els llibres de text digitals no són cap innovació perquè el propi concepte de 'llibre de text' és incompatible amb la societat del coneixement. És així, i punt. Per mots motius que ja han explicat persones molt més autoritzades que jo, com el Jordi Adell (en la seva contundent carta als editors de text del dia 6 de juny de 2010).
Milton Chen, al llibre, ens explica com els nordamericans, preocupats per l'estat de la seva escola, i coincidint amb el boom Obama, han impulsat un debat sobre les competències (XXI Century skills) que han de tenir els escolars d'aquell país. No és que el sistema educatiu dels EUA es tracti d'un sistema exemplar, o al menys per a mi, i per molts motius que ara no venen al cas. Fins i tot a alguns sectors els preocupa més, després d'analitzar estadístiques, que els seus fills perdin competivitat davant els escolars dels països emergents que no pas la dimensió social de l'escola. Saben que tenen les millors universitats regons els rànquings més recents, i veure perillar aquest patrimoni els preocupa.
Però amb el que s'haurien de quedar els nostres agents educatius és en una única cosa significativa: la preocupació per la millora de l'escola no és cosa únicament del sector editorial i les empreses tecnològiques com aquí (on fins i tot els moviments de renovació no piulen, i si ho fan ho fan molt silenciosament) sinó que és una questió d'Estat i de preocupació nacional. Una diferència significativa sobre la que hauríem de pensar molt.

En fi, per la responsabilitat que ens pertoca ens haurem d'arremangar i treballar molt fort, especialment per intentar minimitzar els efectes col·laterals de tanta xapussa. Farà un any que una persona em demanava que assumíssim la paternitat de l'Educat 1x1, a la qual cosa li vaig respondre que si algú l'havia d'assumir havia de ser el butanero. Però finalment, i com sempre passa, els haurem de fer càrrec de la criatura i pujar-la. Per responsabilitat. Però no per això direm que la gestió d'aquestes iniciatives ha estat una meravella. S'ha fet amb presses, improvitzant i en força coses, molt malamnent.

Estaria bé anar a veure el pop Paul, abans que estiri la pota (perdó, les potes) i fer-li la consulta que il·lustra aquest post. Potser cambiant el musclo per una ostra, però veurem què passa. Per part meva, i digui el que digui el nostre entranyable cefalòpode, només demano que se'ns continui respectant el dret de continuar fent el que fa anys intentem fer: Generar coneixement i compartir-lo amb els companys de feina. De la mateixa manera que s'està facilitant a les editorials que continuin amb l'obsolet negoci dels llibres de text també demanem una mica més de recolzament per poder contiunuar gaudint dels mecanismes que fins ara ens han permès treballar de la manera que els experts sobre el tema recomanen. I sí, estic parlant d'Àgora. Perquè ... algú ha valorat la quantitat de bon material que ha afectat la mesura de tancar el servei? I és que és un xollo: treballem generant material de molt bona qualitat ... i gratis !

Sé de molta gent, i això s'ha de saber, que treballa molt bé en aquest país i, per responsabilitat, compromís i professionalitat, ho continuarà fent. Però un consell: deixem-nos de mestres pioners (franctiradors, en diu el Jordi Adell) i d'aules hiperfantàsques per centrar les nostres energies en crear centres innovadors No només en temes TIC. Treballant en equip i en xarxa. I sobretot, expliquem èxits i fracasos en qualsevol de les moltes eines de que disposem (correu-e, NINGs, Twitters, Edmodos, Moodles... etc.).
Si el Pop Paul es porta bé i no fica la pota (si ho fa, encara la pot ficar 7 vegades més), no el podem fer ciutadà honorífic però el podem nomenar membre distingit de la cofradia de Santa Tecla, la nostrada patrona. O si no, demanem la recepta a O Dezaséis i ens el cruspim a grella. Potser millor.

El bazar de los locos, la sensació de l'estiu

La xarxa bull, i no precisament perquè siguem a l'estiu (que també). Ho fa gràcies a EL BAZAR DE LOS LOCOS, una fantàstica iniciativa de @FrancesLlorens i @eraser, que ha revolucionat la counitat educativa. No és difícil d'explicar, però per acabar-ho d'entendre bé s'ha de veure i -millor- s'ha de viure. Resumint, es tracta d'una proposta d'escriptura col·lectiva. Fins aquí res, perquè molts de nosaltres ja hem tastat Google Sites i Google Docs per fer les nostres darreres i actuals publicacions. Algunes de les novetats:

• Es tracta d'una proposta oberta /en aquest cas, sobre l'experiència i la visió de Twitter), en la que tothom pot participar. En tot cas, la finalitat és una obre sobre paper, que els organitzadors (les dues persones anteriorment citades, a través de l'editorial dels amic de Novadors). L'editorial es reserva el dret d'acceptació d'articles.
• En acabar el procés, quan els organitzadors decideixin, es farà una tria i els autors seleccionats (esperem) tindran temps per fer esmenes estilístiques i per incorporar els comentaris i reflexions que les persones que llegeixen els articles fan a l'espai del Bazar.
• La principal novetat, per ami, és que els autors són propietaris en tot moment del què es publica tant a l'espai web com -en el cas de ser seleccionats- en el llibre en format paper final. I és que tot està sotmès a una llicència de Creative Commons.

El més impressionant de tot és la resposta i la bona acollida que ha tingut el bazar en la comunitat educativa (principalment), que ha depassat amb escreix les expectatives dels propis impulsors. Tot plegat és una experiència innovadora (per descomptat) i fins i tot m'atreviria a dir que la més innovadora de l'any en el panorama de la Internet educativa. Més, permeteu-me que us digui, que no pas l'entrada massiva d'ordinadors a les aules que tindrà lloc enguany. I ho és perque es demostra una vegada més que el poder de la xarxa és en les persones i no en les màquines. Us imagineu un 'bazar de los locos' per crear un espai compartit amb recursos i propostes d'experiències per als alumnes de ciències naturals de 1r d'ESO (per posar un exemple). Toquem de peus a terra: això tots sabem que encara no és possible, però tot arribarà. El Bazar de los locos ens ha il·luminat i ensenyat el camí. A banda de demostrar-nos que és totalment possible.

Gràcies @FrancescLlorens, gràcies @eraser per encomanar-nos la bogeria !

La clau és la metodologia

Una bona lectura abans de començar el curs és l'obra col·lectiva de membres de webquestcat, coordinada per la Carme Barba i el Sebas Capella: Ordinadors a les aules, la clau és la metodologia. Va sortir el mes de maig passat, publicat per Graó.
El llibre consta de dues parts, 'TIC i canvi detodològic per a una educació del segle XXI', i 'Propostes medodològiques competencials que utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació'. Amb pròleg d'en Bernie Dodge, com sabeu el 'pare' de les webquest, i una introducció de la Carme i el Sebas, hi trobareu articles de  Jordi Adell , Ramon Doménech, Guida Al·lés, Iolanda Bernabé i Núria Alart, Carme Barba, Sebastià Capella ,  Jarbas N. Barato, Núria  Cervera, Núria Coma, , J.L. Fierro, Maria Ivanova, Maria  del Mar Lluelles, Carme Miró, ImmaPalahí, Anna Pérez Sánchez, Isabel Pérez Torres i Montserrat del Pozo. Entremig d'elles, una reflexió meva sobre l'ús i abús dels blogs:  To blog or no to blog, vet aquí la qüestió.Tot un honor haver compartit cartell amb tots aquests monstres de l'educació i les TIC. Gràcies, Carme i Sebas !

XVIIa Conferència d'IEARN al Canadà

Aquest cap de setmana farà un mes de la cloenda de la XVIIa conferència internacional de l'International Education and Resource Network (iEARN) a Barrie, prop de Toronto (Canadà). Gràcies a la gentilesa de LaceNet vaig poder assistir-hi. M'hi acompanyava el meu fill gran, de 15 anys i tres amics seus, que van disfrutar de la trobada paralel·la per a joves. La delegació catalana estava formada per 8 joves i 8 adults (el Toni Casserras, el Josep Torrents, la Carmina Pinya, la Maria Barberà, el Jaume Illa, el Sergi Roura, la Jordina i jo mateix. Després de disculpar-me pel meu pèssim anglès vaig explicar en una ponència quins eren les cinc passes prèvies que ens permetien treballar en projectes telecol·laboratius internacionals com els de l'entitat (aules globals, etc.). Vaig assistir a xerrades de col·legues japonesos, del Sultanat d'Oman, taiwanesos...
Les conferències d'iEARN són una oportunitat única per tal de prendre el pols de la comunitat educativa internacional. Per adonar-nos que compartim els mateixos problemes i també els mateixos desitjos. Així, converses impagables amb el Bob Carter, la Virgínia King, la Rossy Aguila, la Kristin Brown, l'Enid Figueroa... vells amics als que s'hi uneixen noves coneixences.
També es curiós comprovar que cal anar ben lluny per trobar estones per conversar i compartir bones sobretaules amb companys ben propers però amb als que degut al ritme frenètic que portem durant tot el curs no som capaços de trobar els suficients moments de tranquil·litat.
No sé si és que ens fem grans, o bé que cada curs augmnem el ritme de treball, però aquesta conferència és la que més he après i disfrutat. En els propers dies us explicaré més coses (un projecte sobe estereotips en el que participaré, proposats per un mestre del sultanat d'Oman, el llibre de Milton Chen que he llegit gràcies a la referència que em van passar al Canadà, etc.).

Bé, us deixo amb el vídeo resum de la conferència, espero que us agradi: